Només...

2 de juny de 2010

Recorde l'últim dia de l'any 2009. Un xicotet balcó amb unes copes a la mà. Un brindis, i la sensació de que un gran any s'acabava. Després un gran propòsit d'any nou. Només un: la incertesa. La velocitat a la que tot els fets passen és una velocitat que supera els 120km/h, i ja sabem que més enllà d'aquesta velocitat potser posem la vida en perill. I a mi es veu que m'agrada el risc, i camine més depressa del que les meues cames (encara de xiqueta) poden caminar. Com quan creue el pati amb un xiquet de 3 anys de la mà. Les seues cames no arriben al ritme al que jo camine, i mentre jo faig un pas, ell n'ha de fer quatre.

Ara m'agafe a la vida, i mentre ella fa un pas jo n'he de fer quatre. I no arribe. Vaig ensopegant amb unes oposicions que encara em venen grans. Aprovar-les està bé, digerir els canvis és altra cosa. Fer front a tot el que això suposa requereix un estat de maduresa que potser jo encara no tinc, ni vull tindre.

Supose que he deixat de tenir vergonya, perquè ja se sap que els éssers humans sempre volem allò que no tenim, i jo no sóc una excepció. Fa un any tenia la sensació d'estar morint davant unes oposicions que psicològicament et destrossen per dins, i ara, tinc la sensació de morir quan pense que tot està fet. I pareix que una no tinga dret a sentir que unes oposicions no donen la felicitat. És absurd sentir això (en els temps que corren). Unes oposicions ajuden a tenir estabilitat, a comprar-te un cotxe, a poder sortir els dissabtes a sopar, a fer regals de reis un poquet més cars. Però això comporta una pressió al pit. Una força que t'oprimeix els pulmons i et talla la respiració.

Aleshores t'agafes, novament, a la vida, i intentes anar per davant, perquè no soportes que camine davant teu. Fas tres passes, i quatre, i cent si fa falta. I arriba un punt en que tan t'has avançat que te l'has deixat darrere. L'has perdut. T'has perdut.

Ara només toca trobar-la. Trobar-se.

Només...

No hay comentarios: