Que no me'l toquen...

27 de juny de 2010



Hi ha vegades que oblides qui ets. I potser sempre has tingut clar les característiques que et defineixen, aquelles coses que ets capaç de suportar i aquelles que no deixaries passar per res del món. Però... després està allò de "mai digues mai".

Sempre pots caure en tot allò que detestes, per molt caràcter que tingues, per molta força, per moltes ganes de viure, per molta independència, per molta família, per molts amics, per molts estudis i per moltes cançons de Sabina que escoltes.

Ara bé, una cosa positiva de caure i alçar-se, és que t'alces amb més força. Tens més ganes de fer tot allò pel que t'han fet sentir culpable. I per això, ara més que mai, els meus objectius professionals estan més marcats, els amics i la família cobren, si potser, més pes en la meua vida, i escolte Sabina amb més volum del que es deu escolar (malgrat els veïns).

I és que, fer-me sentir culpable de tot el que és meu, de tot el que m'ha definit com a persona durant 26 anys que estic a punt de fer, és una cosa detestable.

He dubtat de Sabina, i això no té perdó.

Sabina és Sabina, i que no me'l toquen.


"...he sacudido el polvo a todos los rincones de mi alma..."

No hay comentarios: