El rastre...

31 de juliol de 2010

Un dia vaig ixir de casa i, per por a perdre'm, vaig anar deixant molletes de pà pel camí. Una, altra, altra... I a poc a poc, i sense adonar-me'n, vaig crear un laberint en el que em vaig perdre jo mateixa.

Com que seguir un rastre no és massa difícil, em vas trobar. El que passa és que potser no volia ser trobada. Perquè estar perduda, de vegades, és la millor opció, quan una no vol ser rescatada. Per això, vaig decidir tornar sobre les meues passes i anar retirant totes les molletes.

Ara vas olorant, com una formigueta, buscant una molleta de pà que t'indique el rastre. De vegades tens sort i en trobes una, però fins ara, totes les que has trobat et porten a un carreró sense sortida. No es bò posar en dubte la capacitat per desaparèixer d'algú que aconseguia perdre's en Tabarca.

Algun dia em trobaràs, és només qüestió de temps. I quan ho faces potser descobreixes que fa temps que em vaig tallar les trenes.

Perquè els millors contes són aquells en els que una es rescata a una mateixa.





"...que sepas que el final no empieza hoy..."

Gotes...

29 de juliol de 2010

La persiana deixa passar només un xicotet fil de llum, i la frescoreta de les set del matí. Sap que d'ací uns anys, el que més trobarà a faltar de sa casa seran les persianes, i el terrat, al que últimament no puja massa. Però no trobarà a faltar el soroll que fan els cotxes quan trepitjen la tapa de la claveguera que hi ha just davall del seu balcó, ni tampoc la banda de música a les 8 del matí els dies 2, 3 i 4 de setembre.

Pensa en eixos xicotets detalls, i en els anys que han fet falta per definir-los, estimar-los o odiar-los. Com trepitjar el piso del bany mullat amb els peus descalçats, o com seguir el camí que fan les gotes d'aigua quan cauen per la teua esquena. Es pot anar de tot a res en un segon, perquè res no és per sempre.

De moment, i a falta d'una inspiració que l'ajude, com sempre, a definir el que té davant, perd el temps contant i seguint les gotes d'aigua que es deixen caure per la teua esquena, esquivant les pigues que ha intentat contar, però ha perdut el compte.

S'ha acabat callar...

28 de juliol de 2010

Jo no subestimaria la força de les frases fetes de l'àvia, perquè tot el que va, torna, i allò que sembres, recolliràs.

Algun dia deixaré d'escriure ací, i puc arribar a pensar que no serà massa tard. De moment, i encara que açò s'haja convertit en algo massa personal, he decidit no amagar el que no s'ha d'amagar. Perquè ara que sé el que sé, i evidentment no ho he sabut per tu, trobe que no és just que qui alça la mà a una dona puga passar inadvertit entre la vida de la gent.

Per començar, sóc jo qui dona l'esquena a tot aquell que es pense que humillar a una dona el farà més home.

Qui maltracta, física o psicològicament, acaba sent maltractat per la societat, tard o d'hora.

I s'ha acabat callar.

L'Aplec dels Ports...

26 de juliol de 2010

Aquest any s'ha celebrat l'Aplec dels Ports a Vilafranca, i aprofitant el parentesco polític, allà que hem anat, a que no ens conten el que allà es viu. I la veritat és que m'he sorprés. Una concentració de festa, concerts, tallers, correfocs, conferències, màgia, teatre per als més menuts, etc., on tot el poble col.labora sense demanar res a canvi (i sense cobrar, per suposat). Uns a la barra, altres als bocates, altres en la tenda de camisetes, altres posant cadires per als espectacles... Un bolcar-se en la festa d'una manera tan incondicional que es fa difícil imaginar quelcom semblant per ací per la contornà.






















Ha pasado otro año...

23 de juliol de 2010



"...Ha pasado otro año..."

Passen els dies i els mesos, i quan t'adones, resulta que tens un any més. Un any que significa estar ja més a prop dels trenta que dels vint. Però això potser és el que menys preocupa. El que ens provoca més mal de caps són les conclusions que anem traent de cada any que passa. Quines coses hem aconseguit, en quines ens hem equivocat, on estem, en relació a on esperàvem estar, etc.

"...he viajado en mi nave..."

Jo sé el que he aconseguit i més clar encara em queda en quines coses m'he equivocat (uff..), i quines coses bones he tret d'aquests errors. Aquest any he viatjat entre el passat, el present i el futur, però sobretot he viatjat per dins meu, arribant a la conclusió de que potser no sé el que vull, però m'ha quedat clar el que no vull per a la meua vida.

"..he quemado periódicos..."

I això m'ha portat, com no, a un enfrontament entre la raó i la fe. Típic dilema. I és que, els follets que viuen dins meu es resisteixen a que el meu cap els diga el que és millor per a mi, sense passar abans per tota aquesta nebulosa que suposa el "deixar-se dur".

"...llovieron piedras...pero el tejado sigue igual..."

Ja se sap que aquests enfrontaments no acaben bé, i només serveixen per ensopegar. Sort que l'àvia sempre deia: bolet, lliçó. I després d'acceptar aquesta frase, i les tiretes que anem coleccionant, tapant ferides de batalles perdudes (per sobreviscudes!), la vida continua...

I al final, m'adone de que aquest any, potser no ha sigut tan diferent de la resta. Perquè tots els anys passen sense que em done temps quasi a respirar. I perquè de tots tinc alguna tireta, algun cardenal, algun error que recordar, i sobretot, el record d'haver sobreviscut, que és el més important.


"...otro año más sin darme cuenta..."

Sisé sentit...

19 de juliol de 2010

Últimament m'ha pegat per revisar posts antics. Més que res per ordenar els pensaments i els aconteiximents, i saber definir exactament on comença i on acaba tot. I és que és curiós com, de vegades em pose a escriure i acabe escrivint el que fa uns mesos expresava ací mateix. Hui m'ha passat això, i volent parlar dels punts dèbils que et fan vulnerable davant la resta (sense que la resta sàpiga que aquests punts dèbils en realitat són els forts), he trobat en un escrit meu que defineix exactament el que volia dir. El trosset en qüestió és aquest:



"No sap si es coneix massa, o massa poc. Precisament perquè les coses a les que pensava que no tindria por, ara l'aterren. Amaga acuradament els punts dèbils en caixes fortes amb doble forrellat. Però sempre hi ha qui troba la combinació i s'enfila. Sap i coneix per experiència que qui aconsegueix penetrar eixa barrera acaba per trepitjar tot allò que puga quedar en peu (que és poc). I per això acaba sempre amagant la part a la que li pega la sombra, perquè ja se sap que qui coneix els punts dèbils (i els forts) acaba sent qui guaya la batalla.

Diuen que qui declara la guerra al món té les de perdre. No se si per quantitat o per grandària. Però ella no ha acabat, i per això surt de casa amb el casc i l'escut, i només quan senta que no li queden bales ni aigua en la cantimplora, es deixarà matar".



Em sorprenc a mi mateixa, perquè per aquelles dates el meu cap ja sabia el que passaria, ho veia vindre, però els meus ulls encara no arribaven on arribava el subconscient. El temps ens qui millor ens sap dir on comença i acaba tot. I jo tinc la sort de tenir aquest espai per sorprendre'm a mi mateixa amb les meues pròpies paraules i descobir, novament, aquest sisé sentit que tinc, però que encara no sé controlar massa bé.

Cinema...

18 de juliol de 2010

El millor d'anar al cine a veure una pel.lícula infantil (o no tan infantil, però de dibuixos), són els xiquets xicotets que es posen a prop teu i van comentant la pel.lícula. Com es fiquen a la pell dels personatges i viuen el que estan veient, com disfruten els moments graciosos i pateixen els moments dolents. Com es pensen que de veritat l'antagonista de la trama pot guanyar al protagonista, i com s'alegren de que això no passe al final.

I a banda dels comentaris, el millor, millor, millor de tot, es girar-te i, a la llum de la pantalla, veure'ls bocabadats i amb eixe brillet en els ulls que soles és té quan encara dura la innocència.

No es pot evitar somriure i envejar de forma sana aquella època en que la inconsciència ens dona la felicitat absoluta.

Fantasmes...

17 de juliol de 2010

Feia temps que l'esperava. Però ja havia perdut l'esperança, i potser les ganes. Hui, però, ha arribat el dia. S'ha despertat, ha mirat l'habitació i ha vist les parets blanques, i no taronja. Ha viatjat en el temps. S'ha alçat, pensant a quina època haurà viatjat, qui viuria en aquelles parets.
Ha caminat unes passes i ha vist la seua taula de dibuix, allà, a l'habitació de pas. Ha vist les làmines, el compàs, l'esquadra, el cartabó, la música posada, la lampareta, el rellotge que marcava les quatre del matí, i ella allà, dibuixant en aquella taula inclinada. Només uns anys enrrere.

Li agrada més viatjar a èpoques on ella no hi era, i poder observar la vida de la gent, fent vida entre aquelles mateixes parets en les que ella viu. Hui, però, s'ha observat a ella mateixa amb deteniment, sense por a respirar o a acostar-se més aprop, perquè sap que no la pot veure.

De sobte aquella veu esperada, aquell fantasma que pareixia tenir-nos oblidades.

- Una vegada més, pensava que no vindries

- Sempre vinc

- Has vingut a passar la cadena?

- Entre altres coses

I allà, en una habitació de pas, hem observat la jo del passat, i he pensat que potser, els pitjors fantasmes no són aquells d'altres èpoques que ens venen a visitar, sino els nostres mateixa, que no deixem que se'n vagen.

Somni...

14 de juliol de 2010

Pareix que no, però els xicotets aconteiximents són els que marquen l'abans i el després. I allà, en un llit de noranta, amb els peus en la paret i el cap penjant, com quan erem xicotets, ríem sense control, per tot allò que hagués pogut ser i no ha sigut.

Després, caure adormits, del cansanci de tot el dia, i somiar que anàvem al cine a veure una pel.lícula qualsevol. Un somni insignificant, que significa molt més del que aparentment pareix.

Tenir somnis dels que tenia fa temps, obrir els ulls i poder contar el que he somiat marca aquest punt d'inflexió. El principi del fi. I el principi del principi.



"...dame una sonrisa de complicidad...toda tu vida se detendrá..."

A càmera lenta...

11 de juliol de 2010

De vegades una ix de casa sense ganes, agafa el cotxe i condueix dos hores, malgrat la son, el cansanci i el pes que porta aguantant. Una maleta amb roba per a cinc dies, sense saber massa bé on pondrà l'ou.

El GPS que t'envia per camins i sendes que no existeixen, parar a dinar en estacions de servei on tota la gent està de pas, reencontres en ciutats perdudes, la calor, les cerveses, la nit, la pluja d'estels, la música dels 80, les ulleres de sol, la manguera, el partit de futbol no tan important com el compartir la picaeta amb la resta, la crema solar, la piscina, dormir en terra, o en el sofà, o en el llit, i dormir poc, perdre la clau del cotxe i cridar a la grua, trobar-la i enviar la grua a pastar fang, les fotos, les sèquies, l'alqueria, València, Castelló, Benicàssim, pujar, baixar, la ràdio en marxa, el cd de Sabina, el mòvil sense cobertura, no tenir internet, i no trobar-ho a faltar.

Obsevar la gent, i tenir la sensació de que tothom al teu voltant avança, fa vida, i tu esperes, i segueixes observant. Perquè quan arriba la nit, després de tot el dia de no pensar, tanques els ulls i encara somies records, encara et despertes suant.

Al final, i caminant a càmera lenta com camines des de fa uns mesos, plenes els dies de plans, d'un estiu que es preveu llarg, però intens.

I penses que tal volta les ganes no acompanyen, però les amistats si, i al final són aquestes les que plenen els buits que queden als plecs del cervell quan arriba la nit.



"...creía que morirse no era tan grave...y agonizó en voz baja por cortesía..."

Aval...

7 de juliol de 2010

Tu buscaves informació sobre mi, abans de donar-me l'oportuniat d'explicar-te qui sóc. Et fiaves més de la resta que de mi. Em deixaves anar, però em miraves de reüll, per si de cas. Feies com que, però no.

Ara, creus que tot ho saps. Però no, i et diré perquè. El que no saps és que ací, malgrat les males experiències que he pogut tenir al poble (com tots, supose), podré caure, però cauré de peu. No em fa falta res més que ser qui sóc, no em fa falta demostrar res, perquè cauré de peu.

Tu, però, foraster/a com eres, cauràs de cul. Simplement pel fet que estàs a soles. No tens aval que firme per tu.

I creu-me que de vegades val més tenir un aval, que tenir la llengua llarga.

La cenicienta que no quería comer perdices...

4 de juliol de 2010

Fa temps vaig rebre un e-mail d'una amiga. Era un conte que no aconseguien publicar, i utilitzaven internet per difundir-lo. Fa uns mesos, i ficada en una espiral que dia rere dia m'ofegava més i més fort, a una llibreria de València el vaig veure. Allà, amb les tapes blaves. Cridant-me.

"La cenicienta que no quería comer perdices", és una lliçó, un obrir-te els ulls, i en el meu cas, quan més ho he necessitat. Roman a la meua prestatgeria, passa inadvertit entre la resta de llibres, però ahí està. I quan els pensaments i records m'apreten, l'agafe i el torne a llegir. I la fada "Basta", com a la cenicienta del conte, m'ajuda a reafirmar-me i dir NO a tot allò que ens han inculcat des de ben xicotetes.

I s'ha acabat el suportar coses que no s'han de suportar. Gripaus que pensàvem que eren prínceps, però només eren gripaus, i voler "comer perdices", perquè així han de ser les coses.

Les coses seran com nosaltres decidim, i no com la resta ens diga.


"El miedo a la soledad no me viene de estar sola, sino de no quererme a todas horas". Irma Llotge.

Sing a song...

2 de juliol de 2010



I en aquell corredor fosc, on les portes de vidre a cada deu passes van estretint-se ella se sent a gust. A soles, però a gust. Primer fa un pas, lentament, després un altre. I quan s'adona que cada pas que dona està més fosc, menys por té. Perquè la soledat és fosca al principi, però es fa clara a mesura que caminen sobre ella.

Per això, i amb l'applejack a l'orella, acaba ballant a soles en aquell corredor del sur, en una Almeria on la bafor ofega i els fardatxos busquen l'ombra i no el sol. I quan s'adona que dos persones la miren ballar com si fos boja, no pot fer res més que riure. Perquè aquestes coses són les que ella fa quan camina cap a la llibertat.

Després, una furgoneta que fiança una amistat, unes ulleres de sol, una estació de servei, Celtas Cortos sonant a la ràdio, rises que deixa anar com deixava anar abans, i recobrar aquella confiança que havia perdut.

No és boja. És lliure.


"...sing a song...pa pa.. pa pa parapaaaa..."



Aquest post s'entén millor si s'escolta la cançó i s'imagina el que es descriu...

Final i principi...

1 de juliol de 2010

Ara si. Ha arribat el final. Ha arribat el principi. I amb tot, és l'hora de filtrar. Hui comença l'estiu per a mi, i un estiu pot donar per a moltes coses. I entre València, Castelló, Tabarca, Almeria i algun altre destí, l'utilitzaré sobretot per filtrar. Perquè en cada etapa de transició per la que hem de passar es produeix un filtre.

Per això, i encara que fins fa vint-i-quatre hores encara esperava una trucada de telèfon, ja no l'espere. És tard. El filtre ha començat.

El final ha arribat.

I el principi també.