Salut!

31 d'agost de 2010



Acaba l'estiu. Amb l'1 de setembre arriba el nou curs, aquest any en altre poble. I, tot i que he de confessar que no trobaré a faltar treballar ací (de moment), he de dir que acabe aquesta etapa estiuenca ben sorpresa d'un forma realment grata.

Sempre he pensat que la meua relació amb Castalla era una relació d'amor-odi, un ni contigo ni sin ti que no es podria resoldre mai. He tingunt desde fa molt temps, la sensació de que, ni jo he tractat bé al poble, ni el poble m'ha tractat bé a mi. I paral.lelament a aquesta sensació, sempre he dit que en tot moment de reflexió (o etapa difícil) es produeix un filtre que s'emporta per davant, inevitablement, a més d'una persona que no pot o no vol estar a l'altura de les circumstàncies.

Aquests dos mesos, com he dit, m'he sorprés. Perquè, encara que hi ha persones que s'han perdut pel camí, hi ha altres que han sorgit (de davall les perdres), per recolzar-me d'una forma que mai hagués esperat. Persones que passen per ací, lligen i se'n van, però brinden amb tu amb dos i tres cervesses, en el Raconet, es posen un tutú en les festes de la vaca, et criden a les quatre del matí per despertar-te i dir-te que t'estimen o et treuen de casa quan ni la teua sombra vol ixir. Persones que no sabies que estaven, fins que han estat, i t'han acabat fent plorar de tant riure.

A 31 d'agost, i ja amb un peu dins i un altre fora de Castalla (com sempre), me'n vaig tranquila, perquè he descobert que potser estime més el meu poble del que m'imaginava, i que el meu poble m'estima més del que pensava, sobretot en els moments realment difícils.

A totes aquelles personetes que tinc, a Castalla, i repartides per tot arreu (Onil, Alacant, Sant Joan, Alcoi, Benidorm, Xàbia, València, Ontinyent, Utiel, Castelló, Vilafranca, Cuenca i Barcelona), aquesta nit, la nit de l'olleta, un ron a la vostra salut.

Per pegar-li la volta a la tortilla i aconseguir que aquest estiu siga inoblidable, però per les coses bones, i no per les dolentes.

Salut!

"...Si diez años después te vuelvo a encontrar en algún lugar...no te olvides que soy distinto de aquel...pero casi igual..."

Memoria de jóvenes airados...

27 d'agost de 2010



"Nosotros, que somos los de entonces, los que no tenemos dónde, los que siempre hablamos solos.
Nosotros, que no formamos parte, decidimos seguir al margen, viviendo en el alambre.
Memoria de jóvenes airados, vive al norte del futuro y al sur de la esperanza.
Cautivos, en reinos conquistados, donde habitan los silencios, donde ya no queda nada.
Memoria de jóvenes airados...
Nosotros, que estamos siempre alerta, marcamos la diferencia, sin haceros reverencias.
Vivimos, caminamos sin aliados, amamos como soñamos, soñamos siempre armados.
Memoria de jóvenes airados, vive al norte del futuro y al sur de la esperanza.
Cautivos, en reinos conquistados, donde habitan los silencios, donde ya no queda nada.
Memoria de jóvenes airados...."


Gran Loquillo...Tremenda esta cançó.

Olives...

26 d'agost de 2010

De vegades m'agrada imaginar que sóc una oliva amb prinyol, però mesclada entre les olives sense prinyol i farcides d'anxova. En un pot de vidre ben gran. Què fàcil és menjar olives farcidetes, sense prinyol! Fiques la mà, n'agafes una i quasi sense mastegar...cap a dins! Després una altra, i una altra, i una altra... Peeeerò...sempre arriba el moment en que les teues mans agafen eixa oliveta aparentment farcideta, però amb un prinyol ben gran. Amb confiança la col.loques entre els queixals, apretes fort, i nyas! T'has partit una dent.

Qui t'anava a dir a tu, acostumat a tenir les olivetes ben mastegadetes, que un dia trobaries prinyol.

Qui t'anava a dir a tu que amb mi tocaries os.

Frase...

25 d'agost de 2010

"No se puede abordar la cuestión del alma femenina moldeando a la mujer de manera que se adapte a una forma más aceptable según la definición de la cultura que la ignora, y tampoco se puede doblegar a una mujer con el fin de que adopte una configuración intelectualmente aceptable para aquellos que afirman ser los portadores exclusivos del conocimiento."

Clarisa Pinkola Estés.


Llegint literatura feminista... Perquè quan a una li toquen els ovaris, aquests es rebel.len!

Viure esperant...

23 d'agost de 2010

I com la vergonya cria ronya (ja ho deia l'àvia), es pren el seu temps. Sense por, sense vergonya a que ningú la mire per un foradet. Perquè en realitat, si algú l'observara només voria el que sempre s'ha vist, ni més ni menys que la resta.

Ella sap que caminar a poc a poc no significa caminar més lentament que la resta, sinó amb més precaució. Un peu darrere l'altre, i mentre observa com l'adelanten, torna a somiar que viatja amb Lluís, el seu elefant particular. Alça els braços i nota el vent, mira el cel, posa forma als núvols, caça marietes que fica a un pot per després deixar-les anar, i compra fruits secs per a la seua curiosa mascota.

Parlar amb animals domèstics poc corrents i jugar al chin-chon amb fantasmes que habiten dins i fora d'ella no és més perillós que tenir una vida real amb les persones que l'envolten. Perquè l'àvia també deia allò de hi ha que tenir més por als vius que als morts.

I quan, de vegades, un xicotet abisme parteix la seua ànima en dos, diferenciant entre el que el temps ha de disposar i la drecera que ella agafaria per evitar esperar, posa els peus descalçats a terra, i camina amunt i avall per tota la casa. Des del pati al terrat.

Perquè la frescor del piso li recorda que està viva, i estar viva no significa altra cosa que viure esperant.

Lo que Ana ve...

22 d'agost de 2010

Anit vaig rebre una notícia bona i roïna. No dos notícies, sinó una que és les dues coses. Ja ho deia Einstein, que tot és relatiu, en funció de com es mire.

Fa temps utilitzava metàfores per intentar deixar fluir moltes coses sense que massa gent sabera de què parlava. Ara, des de fa uns posts enrrere (bastants), em costa emmascarar el que vull dir. Potser de forma inconscient tampoc ho vull amagar.

Però bé, tornant al tema, com he dit abans, anit vaig rebre una notícia que, per una part em va obrir els pulmons i em va donar l'oxígen que em faltava des de fa uns mesos. Però només deu segons després m'he adonat de que, el fet que jo puga respirar significa que altra persona comença a ofegar-se.

La meua dignitat com a dona m'impedix conciliar la son, de pensar que jo acabe, i altra persona comença el malson.

Somie en que les persones puguen canviar. Somie de veritat, en que les coses siguen diferents i que ningú tinga que ofegar-se. Desitge amb totes les meues forces no tenir que escoltar mai el timbre i veure darrere la porta eixa persona ofegada i afonada, com algú em va trobar a mi. Tanque els ulls ben fort i ho desitge, perquè pense que, com més fort els aprete més energia pose perquè això succeïsca.

Que les persones puguen canviar, que ningú s'ofegue.

Crec que és el que demanaré als reis mags els pròxims nadals.




"...abrir las alas y volar...dejarlo todo sin hacer...y largarse pronto con lo puesto...

...quién quiere ver lo que Ana ve...una noche otra también...

... la vida es bella pero quién...

...quiere ver lo que Ana ve..."

Barcelona...

20 d'agost de 2010

Entre la multitud, la rambla, el mercat de la boqueria i les parades de colorins, les vistes des de la Sagrada Família, les bogeries de Gaudí i el Parc Güell, la casa Batlló, la Pedrera... El barri de Gràcia i la decoració dels seus carrers, vestits de festa, les geladeries artesanes, els bars de tapes als que s'ha de fer cua, però paga la pena fer-la, edificis gegants, Colon, caramels artesans, tendetes de roba que res tenen a veure amb el Corte Inglés, el bus, el metro, la plaça Catalunya, caminar a base de bé, mal de peus, mal de genolls, aigua a preu d'or, bicicletes de lloguer per tot arreu i respirar diversitat per tots els racons...Justificació completa

Vergonya...

16 d'agost de 2010

Hi ha vegades que ens falta vergonya, sobretot per acceptar els nostres errors. Per això, camines fent cercles, amb el cap ben alt, creient que intimides a moltes persones. Però quan arribes al centre neuràlgic d'aquest cercle no goses mirar-me als ulls, i baixes el cap, mirant-te les sabatilles brutes de tant caminar sense cap direcció ni sentit. Jo no necessite l'aprovació de ningú, com tu penses. A mi em sobra en veure com baixes el cap davant la meua presència, perquè encara que no tingues ni una xicoteta presència de vergonya, diu molt de tu i de la magnitud dels teus actes, el fet que no pugues aguantar-me la mirada ni un segon.

Perquè de sobra saps que no ho mereixes.



"...González era un ángel...menos dos alas...González era un santo, por lo civil...

verde...por la vergüenza que no tenía..."

Gran concert...

15 d'agost de 2010

Mai sé que escriure després d'un concert. Vull escriure, i no sé com ni qué escriure. Supose que em resulta difícil plasmar ací les sensacions que s'experimenten en un concert, sobretot si és de Sabina. No sé si destacar la meua sorpresa i admiració, perquè moltes de les cançons que va cantar van ser cançons no massa conegudes per a qui només ha escoltat "y nos dieron las diez" o "y sin embargo te quiero", perquè les millors cançons de Sabina són les menys conegudes.

També, i amb certa tristesa, vaig notar un cansanci (és que ja són molts anys de mala vida), que es va notar en que també moltes cançons van ser de les "lentes", amb certes excepcions, que no poden faltar en cap concert de Sabina, com "la del pirata cojo" i "pacto entre caballeros". Cansanci que, potser vaig notar també en el gran Pancho Varona, que ha escrit conjuntament moltes de les lletres de les cançons de Sabina.

Però si he de destacar una cançó i una dedicatòria, destaque "Por el bulevar de los sueños rotos", que va escriure en el seu temps a la gran Chavela Vargas, i a qui va fer una preciosa dedicatòria. És l'única vegada que una cançó en dirècte de Sabina em fa saltar unes llagrimetes d'emoció.

I espere que no siga l'última.




"...se escapó de una cárcel de amor, de un delirio de alcohol, de mil noches en vela...se dejó el corazón en Madrid...

quién supiera reír...


como llora Chavela..."

Hui no hi ha vaca...

14 d'agost de 2010

Entre beure, menjar, ballar, gitar-se a les sis del matí, alçar-se a l'hora de dinar, les visites a casa, els soparets al pati, les cervesetes al raconet, la vaca des de la barra i els tutús dels anys vuitanta...

Amb el tocadiscos posat, la roba preparada damunt del llit, i la banda de música de fons del dinar de xiques que ja baixen demanant aigua als balcons, mira el corxo de la paret, lleva la xinxeta d'aquella funda que porta guardant des del mes d'abril, s'asoma al balcó i mira el temps, pareix que no plourà (de moment), i creua els dits per a que no s'ennuvole massa. Treu l'entrada amb delicadesa i torna a llegir: Joaquín Sabina. 14 de agosto de 2010. Plaza de toros de Alicante.

Mira el rellotge, les 18,00, i ja té el cuquet a l'estómac, com les altres dues vegades. Ordena l'habitació (per tercera vegada), canvia el vinilo de Nos sobran los motivos, per el de Yo mi me conmigo, i va preguntant-se quines cançons cantarà.

Entre beure, menjar ballar, gitar-se a les sis del matí, alçar-se a l'hora de dinar, les visites a casa, els soparets al pati, les cervessetes al raconet, la vaca des de la barra i els tutús dels anys vuitanta... Hui fem parèntesi. Hui no hi ha vaca.

Hui Sabina.


"...vivo...en el número siete...calle melancolía..."

Vesprades...

12 d'agost de 2010


Una terrassa en un raconet, una cervessa, un plat de quicos, acudits, cotilleos varios, gossos, la vesprada que va caent, altra cervessa, una tapeta, gent nova que s'apunta, veïns en la taula del costat, plans per a vaca, un tercer tercio d'alhambra, ara un plat de papes, rises, posar-nos al dia, ara ix el cambrer i ens conta una anècdota, ara se n'entra i ens treu un altre plat de quicos, arriba la nit, i altra cervessa, i més xarraeta, i la risa fluixa que va ixint sense voler...

Arribar a casa amb mil coses al cap. Tantes, que no hi ha espai per a més.

Ja era hora.



"...en el calor de la noche...a plena luz del día...siempre dispuesto para alegrarte el día..."

Feo fuerte y formal...

9 d'agost de 2010



Sempre hi ha una cançó que marca l'estiu. I no sol ser cap d'aquestes comercials que ja s'encarreguen les discogràfiques de treure a principis de juny, per taladrar-nos durant dos mesos.

Aquest estiu, pels encontres variats amb els amics, perquè ens fa ballar en el 90% de les festes, i sobretot pel seu missatge, que he trobat aquest estiu en moltes de les meues amistats d'una forma sincera i incondicional, la cançó de l'estiu és, sens dubte: feo fuerte y forma, de loquillo.



"...no vine aquí para hacer amigos, per sabes que siempre puedes contar conmigo..."

Problemes...

8 d'agost de 2010

Sóc una persona que té taaaaaaaaaaaaans problemes. Mare, no se si ho podré suportar, eh? Uf...Problemes, problemes, problemes...Menos mal que sempre hi ha qui es preocupa per tu i t'ajuda eh? Que si no, no podria!!

De fet, com he vist que estàs taaaaaaaaaan interesat en els meus super problemons, perquè escolta, que problemàtica sóc, xé!, doncs he pensat que anem a crear un consell de savis, per donar solució a toooooots els problemes que tinc. És que...Qué problemàtica sóc, xé xé! Per suposat, tu seràs el coordinador principal.

He tingut la brillant idea (perquè, a pesar de tindre taaaaaaaans problemes, tinc idees bones) de comprar un moble d'estos d'oficina per arxivar-los tots. Podriem comprar carpetes! Sí, comprarem carpetes. I organitzarem els meus problemes, (que en són molts eh?) en les següents categories: amorosos, sexuals, laborals, estudiantils, amiguils, alcohòlics, familiars, etc, etc, etc, perquè segur que encara n'hi ha més de categories! Perquè són taaaaaaans problemes que uf...no sóc capaç de recordar-los tots! Bé, per on anava, ah si, les categories! Dins de cada categoria he pensat que podriem ordenar-los cronològicament! Qué gran idea xé! I dins de cada cronologia utilitzarem post-its per donar preferència als problemes més problemàtics abans. Hi ha que establir prioritats, collons!!

Mare, però per fer un consell de savis que ajude a donar ixida als meus problemes infinits i super seriosos, necessitem més gent! A vore, pensem. Crec que el poble està super interessat en proposar solució a tots els meus problemons. Gran idea! Mira, el dia 1 de setembre, quan estiguen tots allí a la plaça esperant que comence la moguda, li direm a l'alcalde que faça un bando. Per suposat haurà de començar amb allò de: "Se hace saber...", on explicarem la nostra proposta i demanarem voluntaris.

Ja ho estic veient...ixiran milers de voluntaris, milers i milers de castelluts i castelludes que es barallaran per formar part d'aquest super consell de savis, i aleshores ja podrem montar allí a l'ajuntament una super oficina amb una placa metàlica a la porta on pose: "Aquí se solucionan problemas".

Quina emoció! Mare, si no tingués algú que es preocupara taaaaaaaaan desinteresadament, d'una forma taaaaaaaan incondicional, poc ofenisva, poc "inseta", i amb taaaaaaaaanta devoció per mi... No sé que seria de mi! El que jo dic... Perdudeta, estaria perdudeta!



(Disculpeu les faltes d'ortografia)

Vacances...

6 d'agost de 2010

Quan era xicoteta i viviem al pis, arribava l'estiu i me n'anava de vacances a casa de l'àvia (que ara és ma casa). Perquè les meues amigues anaven de vacances a algun lloc i jo no volia ser menys, i perquè l'àvia feia els millors polos de llet en canella i llimó que he tastat mai.

Quan va començar a necessitar l'oxígen, no podia dormir gitada. Es treia la maquineta de respirar i el seu silló a l'entrada i dormia allí sentada, perquè a l'entrada hi ha una frescoreta especial que li obria els pulmons. Jo treia el matalàs del meu llit, el tirava a terra, i allà dormíem les dos, l'una al costat de l'altra.

Esta nit m'he despertat amb la boca seca, he baixat a beure aigua, i abans de trepitjar els dos últims escalons que baixen a l'entrada, ens he vist allà, dormint. Ella al seu sofà, jo al meu matalàs. Amb la porta tancada i la cadena passada (com no).

Pujant les escales, i amb la secor de boca aliviada, he pensat que potser aquells estius de vacances compartides entre l'àvia i jo em van unir a ella més del que em pensava.

I que oblidarà...

2 d'agost de 2010

I com escriure resulta més fàcil que parlar, escriu. A mà, a ordinador, en post-its, en les finestres dels cotxes bruts o en l'espill del bany empanyat. A les nou del matí, les set de la vesprada o les quatre de la matinada. Quan ho necessita, li abellix o es desperta. Allò que pensa, fa, sent, espera, odia, estima o recorda. Per a ella o per a la resta. De forma objectiva o subjectiva.

I resulta curiós, el fet que sempre recordarà aquest estiu com l'estiu en el que més ha escrit, sobre totes les coses que vol oblidar.

I que oblidarà.



"...Por el bulevar de los sueños rotos...pasan de largo los terremotos..."