Escrit...

27 de setembre de 2010

El dia que vaig parar davant aquell semàfor en vermell i vaig decidir no agafar la trucada entrant al mòbil, vaig saber que el principi de la fi estava a prop. Són reaccions que no voldries tenir, però que es converteixen en fonamentals per tal de sobreviure.

Trenta set trucades en 30 minuts són moltes trucades, i els pulmons no sempre aguanten tanta pressió. Però, maleïdes tecnologies, sempre queden els missatges de text. Hi ha qui diu que prefereix llegir els insults abans que escoltar-los, jo preferiria no tenir que haver escoltat ni llegit res.

Quan, ja al meu destí, vaig aparcar el cotxe, vaig tenir la temptació d'obrir la finestra i llençar el mòbil, desitjant que es fera a trossets. I hagués sigut el millor. Vaig obrir la safata d'entrada i allà estaven, els cinc missatges de tot el que volies que escoltara. Amb l'advantatge de que, llegir en lloc d'escoltar, no implica suportar el tò i la intensitat de la veu.

Vaig llegir tot el que tenia que llegir, amb la suficient tranquilitat com per no rebentar. I, com no hi ha millor resposta a la provocació que no contestar, vaig decidir apagar el mòvil i escriure ací. Escrit que tu interpretaries com un estar farta dels estudis, de la feina, de la vida en general...

El que no sabies era que, per aquell mes de maig, ja havia pres la decisió de que ningú passaria per damunt de mi ni de la meua salut.

I menys un home, pel simple fet de ser un home.

La quadra...

23 de setembre de 2010

Hui ha canviat d'escenari d'estudi. Ha aparcat la taula de l'habitació i ha baixat a estudiar a "la quadra", que ara és una habitació normal i corrent. Abans era on dormien, menjàven i feien les seues necessitats les mules de l'àvi.

Les màquines de cosir, el sofà, el planxador, la finestra, la taula rodona, els apunts, l'ordinador, i la música d'Yann Tiersen de fons. Són situacions que, per molt que ho intente evitar, la fan viatjar.

Quan ha alçat el cap, després de la saturació sobre mètodes d'investigació en educació, ha vist l'habitació plena de clics. A l'esquerra la casa, a la dreta la granja, l'illa del tresor, la goleta, l'ambulància, l'hospital, "el fuerte", l'helicòpter, el circ...Tota una escampà de joguets que ella i el seu germà anaven col.leccionant i quan arribava l'estiu muntaven tot un poblat. Tota una vida comunitària de clics grans, xicotets, homes, dones, xiquets, xiquetes, animals...

Apegada a la paret (per deixar espai als joguets) una cuna blanca, que ja es queda xicoteta per a ell. Al costat un catre de molls, amb llençols de cotó que l'àvia procura que sempre estiguen netets i fresquets, per a mi. La persiana baixada. I nosaltres fent migjorn.

S'obri la porta, i entra ella. Amb el seu plat amb una bresquilla pelada i a trossets. Ens desperta amb compte de no esglaiar-nos. Berenem. I a jugar. "Comencem de dia o de nit?" Era la frase amb la que sempre començàvem, perquè era molt important saber si els clics havien de començar de peu o gitats!

Torna al present. No pot evitar la tentació de visitar els seus joguets. Tants anys oblidats, però acuradament guardats. Perquè l'àvia deia que els guardàrem, per si venia una guerra i no teníem diners per comprar joguets als nostres fills. Puja el primer tram d'escales, i després el segon. S'enfila al terrat. I en aquella xicoteta habitació sense llum ni rajoles al piso, reposen els seus joguets, plens de pols, però sencers. Els clics, els pin y pons, les barriguites, els nenucos, els micromachines...

I ja de tornada a l'estudi, mira les màquines de cosir, l'ordinador, el sofà...I pensa quants canvis més patirà aquella habitació. Quantes històries més es viuran allà a través dels anys.

Les mules, els clics, l'estudi... i les que quedaran.

Formateig...

21 de setembre de 2010

Deuria existir la possibilitat de formatejar el cervell. O certes cavitats. Aplicar allò de la memòria selectiva però a la màxima potència.

L'altre dia, davant un nou formateig de l'ordinador, vaig fer selecció del que hi havia que guardar i certes coses que podien i devien ser borrades definitivament, entre les quals (i la gran majoria) eren fotos. Mira que sempre m'ha costat desfer-me de fotos d'altres èpoques... Però supose que sempre hi ha una primera vegada per a tot. I no té sentit guardar coses a l'ordinador que, si pogueres, borraries del cervell.

Són eixes coses que, ni tan sols han merescut la pena enviar a la paperera de reciclatge (i tenir l'opció d'arrepentir-te i restaurar), sinó que més bé les has deixat en l'ordinador, per a que el formateig fera la seua feina.

Podria ser així de fàcil. Gitar-te i alçar-te sense recordar certes coses. Perquè si no ho recordes no ha existit, i si no ha existit no has patit.

Al final, i davant la impossibilitat de que això passe (al menys en un futur immediat), penses que tal volta si això fora possible, tard o d'hora cauries en els mateixos errors que has caigut sempre. Allò que es diu: bollet, lliçó, no es podria concebre.

I si ho pense bé... prefereix recordar-te. Tenir encara alguna cavitat del cervell activada amb la teua cara.

Per saber quan arrancar a correr si et veig vindre de front.


"...no te olvides que soy testigo casual...de tu soledad..."

Molt diferent...

20 de setembre de 2010

Abans era només una cosa. Un estar pendent, un morir per qui no moria per tu, sino que et matava a poc a poc, desprenent-te de tot allò que et formava, que et definia, que estimaves i t'estimava.

Ara treballes, estudies, vas a tots els concerts, com a intèrpret o com a espectadora. I el telèfon va a mil. Ara un sopar, després una cervessa. Demà una xarraeta. Hui Castalla, demà Onil, passat Alacant, el cap de setmana que ve Sant Joan, i després Onil altra vegada. D'ací un mes València...

I no et sents culpable per ser qui ets. Vas a la feina i dediques les vesprades a estudiar per poder aconseguir els teus propòsits. Per suposat hi ha temps per tot. Els dies tenen 24 hores, no 12. I tu estàs ahí, entre totes les seues coses, entre tots els quefers que l'envolten. I estic segura de que si no fos per tots els maldecaps que porta per davant no l'estimaries tant com l'estimes.

De vegades ens confonem, i creiem que es normal que la persona que t'estima tinga dret a decidir que has de ser, i com has de ser. I és tot el contrari. Tu decideixes que ets i com ets

Ella està plena de defectes.

I tu no l'estimes malgrat aquests defectes.

Sinó precisament per eixos defectes.

Que és molt diferent.



"...improvisemos un guión definitivo...que no tengamos más remedio que olvidar..."

Rock&Roll star...

17 de setembre de 2010

I botar en el llit com quan era xicoteta, amb la bola de discoteca rodant, loquillo de fons i un micròfon imaginari a la mà. Perquè quan es té la certesa d'haver sobreviscut a una guerra sense saber com, el dia a dia acaba sent un videoclip.

Després, una cervessa a la salut dels defectes que acaben sen virtuts, dels mecanismes de defensa que tenim i no sabem, dels psiquiatres en miniatura i de la raó, que acaba sent dirèctament proporcional al temps transcorregut.


"...voy a ser una rock&roll star..."

I en aquella carretera...

14 de setembre de 2010

En aquella carretera comarcal, escoltàvem la ràdio amb el volum suficient com per no parlar i poder escoltar-nos. Tu miraves la carretera. Jo el paissatge. I com sempre, una cançó que fa un plec als budells. No et va fer falta mirar-me per endivinar que és el que aquella cançó requeria. I per això, vas frenar en sec a la cuneta, vas posar els intermitents, vas parar el motor, el parabrises...i vam deixar caure la plutja mentre cridàvem a tot el que els pulmons donaven aquell estribillo que va marcar un abans i un després.


"...quiero escuchar hoy tu voz...pendiente de tus palabras..."

Mentes perversas...

13 de septiembre de 2010

Hay días que me levanto y la parte perversa de mi mente se activa. Me convierto en un villano, de los villanos que salen en los cómics de superhéroes. Como el duende verde, los malos que dan criptonita a supermán o el jóker.

Los villanos tenemos media sonrisa solamente, una sonrisa que en realidad es una mueca, porque sonreír es de ser felices, y los villanos somos infelices por naturaleza. Solemos envidiar a los superhéroes, por su fuerza, poderes, sus chicas guapas o su bondad. Y por eso vivimos medio amargados pensando en lo que queremos ser y no podemos. Cuando reímos fuerte, nuestra risa suena a estar planificando algún malvado plan. JA JA JA JA!

Solemos jugar sucio, buscando amigos que tienen buenas influencias, como la mano derecha del presidente. No porque nos interese su amistad, sino porque algún dia se la jugaremos y ocuparemos su lugar. Por supuesto para cotarle la cabeza al que está al mando. Porque ser el primero y estar por encima de los demás es siempre nuestro objetivo. Necesitamos ascender, a costa de todo y de todos. Por eso no nos importa matar o torturar. Con mi rayo láser, con mi espada, mi pistola de rayos X o con mi gran capacidad de hablar sin decir nada. Todo vale.

Se suele decir que al final, por muy buenos villanos que seamos, siempre perdemos. Que nos quedamos solos, vivimos solos y morimos solos. Pero yo, todavía no he perdido, ni perderé, porque por ahora mis planes van viento en popa. Elimino a todo aquel que descubre mi parte villana, mi mente perversa.

Simplemente los quito de mi camino.

Només un vers...

10 de setembre de 2010

Les 9,20 del matí. Un corredor, unes escales, un pati, altre corredor i una classe on no et cap el cul en les cadires en miniatura. Una maneta de quatre anys agafa la meua de vint-i-sis. Ara faig passes més curtes i el temps entre un pas i l'altre és més dilatat. De damí a la meua classe, la timidesa va a poc a poc perdent-se. Sempre ajuda parlar de les "sabatilles corredores", la camiseta de spiderman tan xula que portes o de qui t'ha fet hui la cresta eixa tan moderna que portes al cap.

Ja a la porta de la classe, aquells ullets observen la decoració que ben acuradament he preparat aquests primers dies. I es veu que la memòria ja l'ha ajudat, i mirant-me de baix a dalt m'ha dit:

"...es que tu eres mi maestra de hablar..?"

Un primer dia amb els meus psiquiatres de quatre i cinc anys i ja note per dins meu com els ciments van fraguant. Perquè el vendaval ha sigut gran, i cimentar porta temps.

Després puge al cotxe, i al engegar-lo, comença a sonar a la ràdio una cançó coneguda. "...he muerto y he resucitado...". Són eixos xicotets detalls els que fan d'un bon dia un dia perfecte. Eixes casualitats que uneixen sentiments i cançons.

Només un vers... que expresa tot el que sents i no saps com dir.

Ara si...

8 de setembre de 2010

La rutina, el despertador a les set del matí, el cotxe, preparar la classe, material, fotocòpies, revisar informes, preparar els nous, avaluacions inicials, noves cares, noves instal.lacions, sortir a esmorzar, tornar a la feina, inventari de material, maleta plena amunt i avall, la música a l'orella entre l'escola i l'institut, els apunts de la universitat als seus arxivadors nous, l'agenda, els calendaris impresos i penjats al tauló, organització d'entreges i pràctiques, apuntar els ponts al calendari, i els exàmens, els assajos de la banda, el cobertor finet al llit, la bàscula...i per fi, dos quilos guanyats.

Ara si, es mira a l'espill i ja es reconeix.

L'escopeta...

7 de setembre de 2010

El meu avi tenia una escopeta. Caçava perdius i conills, que després estaven boníssims en els gaspatxos que feia l'àvia. El dia que va morir vam haver de decidir si tornar l'escopeta o si foradar-la (perquè no es poden tenir armes a casa sense llicència, a no ser que estiguen foradades). Com l'escopeta era de molta estima per a ell la vam foradar i la vam guardar al terrat, entre la bicicleta amb les cintes de quan era menuda i el garbell que utilitzàvem per fer conserva de tomata.

Hui he pujat al terrat per respirar aquella olor tan peculiar que fa, una olor a camp, humitat, ametles, pols i infància, tot mesclat. Observant tots els trastos que allà guardem, l'he vist, i m'ha vist, l'escopeta. M'he acostat, i allà al seu costaet he trobat una bosseta de cuir, on l'avi guardava els cartutxos. I com a curiositat no em guanya ningú, l'he obert.

N'hi havia només un, amb un nom. Nom que l'avi marcaria amb alguna clau o ferramenta. Primer he pensat que seria algú a qui l'avi no estimaria massa... (és evident). Després, però, m'he acostat més a prop a la llum de la finestra i he llegit bé aquelles set lletres que conformen aquell nom.

He deixat caure el cartutx, he tancat la porta, he baixat les escales depressa i he pensat que potser l'avi era més vident del que ens pensàvem.




"...me quedan balas en la cartuchera...pero te guardo siempre la primera..."

Teràpia...

5 de setembre de 2010

Ja és un fet. L'estiu ha acabat, perquè encara que el calendari pose fí a les vacances el 31 d'agost, el nostre cos no es fa a la idea fins el 4 de setembre, en l'últim acomiadament dels capitans de les festes.

Ara sí (i per fí, tot hi ha que dir-ho), comencem de nou. Els pares i companys solen dir de la mestra d'audició i llenguate, o logopeda, que som terapeutes del llenguatge. Que fem teràpia per què un alumne aprenga a dir la erra, organitze el llenguatge d'una forma correcta, o sàpiga utilitzar el llenguatge en situacions socials adequadament.

El que els pares i companys no saben és que, en el meu cas, són els xiquets els que fan teràpia amb mi, sobretot els més menuts. Perquè el món a la vista d'un xiquet de tres anys és un món reduït. Un món en el que, allò que no es veu, no està o no es pot tocar, no existeix. Una simplicitat davant la vida que fa que una estime el dia a dia, en companyia d'aquelles personetes que tenen preocupacions que ja voldríem molts de nosaltres tenir.

La teràpia que jo faig amb els nens és la meua feina. Quan aquesta teràpia es ve a donar en ambdós sentits, és quan es diu que allò que es té és vocació.

Perquè els mestres eduquem els nostres alumnes.

Però els nostres alumnes també ens eduquen a nosaltres.

El 9 de setembre comença le meua teràpia