L'escopeta...

7 de setembre de 2010

El meu avi tenia una escopeta. Caçava perdius i conills, que després estaven boníssims en els gaspatxos que feia l'àvia. El dia que va morir vam haver de decidir si tornar l'escopeta o si foradar-la (perquè no es poden tenir armes a casa sense llicència, a no ser que estiguen foradades). Com l'escopeta era de molta estima per a ell la vam foradar i la vam guardar al terrat, entre la bicicleta amb les cintes de quan era menuda i el garbell que utilitzàvem per fer conserva de tomata.

Hui he pujat al terrat per respirar aquella olor tan peculiar que fa, una olor a camp, humitat, ametles, pols i infància, tot mesclat. Observant tots els trastos que allà guardem, l'he vist, i m'ha vist, l'escopeta. M'he acostat, i allà al seu costaet he trobat una bosseta de cuir, on l'avi guardava els cartutxos. I com a curiositat no em guanya ningú, l'he obert.

N'hi havia només un, amb un nom. Nom que l'avi marcaria amb alguna clau o ferramenta. Primer he pensat que seria algú a qui l'avi no estimaria massa... (és evident). Després, però, m'he acostat més a prop a la llum de la finestra i he llegit bé aquelles set lletres que conformen aquell nom.

He deixat caure el cartutx, he tancat la porta, he baixat les escales depressa i he pensat que potser l'avi era més vident del que ens pensàvem.




"...me quedan balas en la cartuchera...pero te guardo siempre la primera..."

1 comentario:

rosana dijo...

ai mare, menos mal que l'escopeta està foradada...
molt bó