Confiança&Desconfiança...

23 d'octubre de 2010

En un curset d'expressió corporal hem fet la típica activitat de deixar-se caure d'esquenes, confiant en que un company ens aguante. I mentre el cos es tornava tens i incapaç d' abandonar-se a la gravetat, em preguntava per què la gent del meu voltant ho aconseguia i jo no. Vull abandonar-me, em deia. I quan deixava l'esquena caure, un pas enrrere com a reacció involuntària m'ho impedia.

Totalment impossible. I aleshores la impotència per la impossibilitat.

Tornant en el cotxe, i buscant sempre una cançó que expresse el que sent, he escoltat aquella tan famosa que diu"...siempre dispuesta a entregar...antes que sus armas, su vida...".

Quan he arribat a casa, i amb aquesta frase al cap, m'he gitat al llit panxa en amunt, esperant que les bigues em donaren la resposta, i he caigut en que la desconfiança ha sigut sempre la meua millor arma. Perquè sempre he sigut de posar-me la closca, abans que treure l'espasa (tot i que en ocasions pareix el contrari). Encara que de vegades desconfiem de qui no hem de desconfiar, i altres confiem en qui no hem de confiar. Això sempre passa.

Hui m'he sentit inútil davant aquella activitat aparentment innocent, que tots podien fer i jo no, tot i que era el que més desitjava. Després, satisfeta, perquè novament he pogut comprovar que tenim armes amagades que s'activen fins i tot quan una vol desctivar-les, i la meua segueix funcionant perfectament.

Ara, la satisfacció no és suficient. Demà ho tornaré a intentar.

3 comentarios:

TROMPANETES dijo...

La tengoooo!!!


(en mi blog)

yorch dijo...

yo te cojo si quieres...

Sole dijo...

Trompanetes: lo sé!!

Yorch: a ver si es verdad! jeje