Anys després...

28 de desembre de 2010

Era un d'eixos llocs que els turistes no solien trobar. Amagat, però bonic. Era la cova del llop marí, a Tabarca. Acostumats a caminar per aquella illa descalçats durant tres mesos, trepitjàvem les perdres com si foren nostres, com si formaren part dels nostres peus. Vam substituir les llanternes per la lluna plena, i la televisió per la soledat d'un tros de terra oblidat enmig de la mar.

Ja allà baix, l'olor a sal era indescriptible, però potser no l'apreciàvem tot el que calia, perquè ja formava part del nostre nas també. Un raconet de perdres planes de platja, les roques, la mar que anava i tornava banyant-nos les puntes dels dits dels peus. I la lluna davant. Observant-la. Observant-nos.

Recorde la sensació de compartir aquella soledat de l'illa amb gent desconeguda però familiar. A l'esquerra, una persona que havia viscut per tot arreu ens contava històries dels seus viatges. I jo les escoltava, bocabadada, imaginant tots els paissatges que descrivia, fonamentalment de Sud Amèrica. Vivia mentalment tot el que ell havia viscut. A la dreta altre rodamón de Cracòvia explicava les seues vivències per tota Europa, les serralades, els amors i desamors... I jo entre l'un i l'altre pensava que potser el que jo havia viscut no era comparable amb cap experiència que havia tingut jo en els meus 23 anys que acabava de complir. València es quedava curta a Argentina i Cracòvia, i no gosava parlar. Era preferible escoltar.

Com tot, l'estiu es va acabar, entre escapades a la cova del llop marí i històries que no s'acabaven mai. Temps després vaig saber que al primer el van deportar a Buenos Aires. Segons la policia, era una persona il.legal. Ell, però, va aprofitar per viatjar per Veneçuela i l'Illa Margarita. L'altre va viure una temporada a Berlin, després a París.

Anys després escric açò, sense saber quines històries estaran vivint ara mateix, i on les estaran vivint. Anys després escric açò, sabent que no ho llegiran. Però no importa, perquè el dia que vaig posar el peu a Tabarca i vaig fer la meua diversa família allà ja sabia que tot era provisional, passatger. Pakistan, Irak, Marrocs, Cracòvia, França, Argentina, Uruguai, Grècia i Espanya. Cadascú d'un món i tots baix el mateix cel i damunt la mateixa terra que tots trepitjàvem descalçats. Legals, il.legals, blancs, negres i marrons.

Tots teníem alguna cosa que donar.

I més per rebre.





"...han pasado los días como hojas...de libros sin leer..."

Nits...

25 de desembre de 2010

I amb el concert de Nadal de fons, que un any més evidència la magnificència de Strauss (pare i fill), recorde la nit d'anit, quasi acabada d'acabar. Com si ja hagués passat un any, potser perquè és d'eixes nits que només es donen una vegada a l'any, o dos com a molt. Nits que fan protagonista un tutú, o una xicoteta taula on comencem sent quatre persones i n'acabem sent quinze, apretades, compartint beguda, experiències dels últims mesos que no ens hem vist i quasi els tamborets on deixem caure el cul.

Perquè hi ha nits en que no importa en quina taula seus, si en aquesta o en la del veí. Nits en les que no té major delicte brindar amb este, aquella i aquell de més enllà, de les que tornes a casa parlant del puxero que ens espera demà dia vint-i-cinc.

Nits de les que dorms poc, els compromisos familiars apreten!

Però tant fa. Ja dormirem demà, o a l'altre.



(I de fons el danubio azul...)

El Nadal dels xiquets...

23 de desembre de 2010

El Nadal està fet per als xiquets. I no per res religiós. Les llums, la música, les panderetes, les matraques, la il.lusió... El dia d'acomiadar el primer trimestre és el dia en que el que acabe de dir es descobreix i es gaudeix.

Jo no sóc pro-Nadal, però he de reconèixer que amb els xiquets mostre la major il.lusió del món, perquè si des de ben xicotets la perden, què els queda? Per això, arriba el dia vint-i-dos i cante, balle, i comparteix somriures amb els més menuts. Observe les seues mirades brillants quan els tres patges pugen a l'escenari, perquè han vingut a la nostra escola a deixar llibres!

És una sensació que només es pot tenir quan has compartir ja tres mesos de curs (hi ha qui ja porta anys) amb ells i els veus allí damunt l'escenari, cantant "los colores del portal", amb corbates de colors i plumeros a les mans. Els ullets, el somriure, aquell que no canta perquè li fa vergonya, aquella que balla pels dos, el que es riu, la que plora, el que saluda la mare des de l'escenari.

No són suficients aquestes paraules per expresar el sentiment nadalenc dels xiquets, supose que els que sigueu pares ben bé ho sabreu.

Jo em conforme amb la il.lusió dels meus alumnes.



"...los colores, vamos al portal, chá chá chá. Blanco, rojo, o negro qué más da..."

Nou projecte...

21 de desembre de 2010

Fa temps que em ronda pel cap un nou projecte, bonic, ambiciós. Projecte que de moment no puc desvetllar, perquè com tots els projectes poden sortir bé, o malament. Hui he decidit punxar la metxa que posa l'inici al que podria ser un dels majors somnis que he tingut mai.

Com que no puc dir res més, he escrit este post que, en el cas de que els plans vagin bé, faré menció a ell, i en el cas de que no, també.

De moment, a seguir escrivint. Sobre mi mateixa, m'ha dit una amiga, que sé que us agradava més que quan escric sobre les coses nefastes sobre les que he escrit des de no fa molt temps.

Però curiosament, aques projecte em torna la personalitat que havia perdut, em fa sentir més jo que mai. Egocentrisme, pot ser.

De vegades és necessari.

Moment inusual...

19 de desembre de 2010

Els moments més inusuals són els millors... Per això, en aquell Raconet, on posen la música que demanes, passàvem dels 70 als 80 i als 90 sense patir gens. I acabàvem damunt d'una cadira (no sé quina espècie d'afició tinc ara de pujar a les cadires), amb els braços alçats de costat a costat, i tota una afició a l'altra punta del bar, cantant tots a una veu Jose Luís Perales com si la vida se'ns acabara.

Quina llàstima que no hi hagués càmera de fotos.

O quina sort...


"...y cómo es éeeeeel?..."

El piano...

18 de desembre de 2010



Escoltant el piano i el violí de Yann Tiersen una sempre se sent a soles. Una soledat que es gaudeix d'una forma estranya. Tanque els ulls i imagine formes, colors, dibuixe a fosques un món que estime i odie. Estime i odie un món que dibuixe de mil formes i colors.

Pense en tot allò que no tinc, que he perdut, per a bé o per a mal. Veig allò que he aconsguit, tot allò que tinc, darrere el meu nom. I imagine allò que vull tenir, qui m'agradaria ser. Recorde una bicicleta amb cintes de colors i una cistella, i una àvia que en els moments difícils em preparava coquetes a les graelles. Veig un treball, els xiquets, un futur a mitjan construir. I si segueix imaginant puc veure Andorra, Buenos Aires tal volta, un sofà i una foto damunt la televisió d'aquell viatge que farem al País Basc.

El piano de Yann Tiersen m'ajuda a barrejar el que són records del passat i projectes del futur, fent una espiral de colors que puja i baixa per una vida que segurament teixim sense saber si les puntades que fem cauen al lloc correcte.

Però al cap i a la fí, les fem.



"...La suerte es como el tour de Francia, lo esperas todo el año y luego pasa rápido. Las oportunidades hay que atraparlas deprisa sin dudar..."

Anuptafobia...

16 de desembre de 2010

Hui he trobat açò:

"Anuptafobia: palabra técnica con la que se denomina el miedo a la soltería, cuando utilitzamos esta palabra estamos hablando de una auténtica fobia que nos puede llevar a tomar decisiones precipitadas y erróneas para nuestras vidas. Es normal que si llegada una edad no tenemos una pareja estable, tengamos el deseo de compartir nuestra vida con alguien. En el caso de las personas con anuptafobia este deseo se convierte en una obsesión que vive con ansiedad, de modo que en estas personas no prevalece la ilusión por no encontrar una pareja, sino el miedo por no encontrarla.

Perfil psicológico de estas personas:

- Personas muy dependientes y constantemente preocupadas por la opinión que los demás tienen de ellos.

- Baja autoestima.

- Suelen ser tímidas y con dificultades para establecer relaciones con el sexo opuesto.

- Muy autoexigentes

- Tienen una imagen idealizada de la relación de pareja

- Dificultades para relacionarse y formar pareja (con lo cual se crea un círculo vicioso).

- Es habitual que nieguen la situación y digan que no desean tener pareja.

- Es frecuente en las personas que padecen este temor el que busquen en su pareja una figura paterna o materna de la que se sientan dependientes.

- Muchas de estas personas se vuelcan en otras áreas, generalmente en el trabajo para huir de esta situación"


Molt interessant. Crec que t'he trobat la tecla, i resulta que es diu anuptafobia.

Almenys té nom.

Gest...

14 de desembre de 2010

Bé em coneixes. Trenquem la rutina, ballem, m'has dit. No fa falta que siga dissabte, ni tenir res per celebrar. Per això, has engegat Como un burro amarrado en la puerta del baile, de El último de la fila, m'has agafat la mà, i m'has fet botar del sofà, per moure el cos al ritme de la música com si ningú no ens observés, com si a ningú no li importés que hui fórem xiquets.

Perquè hi ha dies que paga la pena deixar-ho tot i disfrutar de qui ens treu una rialla amb un gest ben simple, com és agafar-te de la mà per ajudar-te a fer una volta sobre tu mateixa mentre balles com si no hi hagués res més per fer.




"...Y si sólo tengo amor, que es lo que valgo yo... Si tengo ganas de bailar, para qué voy a esperar...

Algunes vegades...

12 de desembre de 2010



Va aprofitar el bany per posar-se la vestimenta que amagava la seua vertadera identitat, sense saber que allà dins trobaria tres noves heroïnes. Ara ja tenia companyes justicieres, com en un còmic fictici. No havia pensat que potser no era l'úncia que buscava justícia.

El món està ple d'aquestes xiques que s'amaguen darrere les seues capes, barrets i antifaços.

Caminen entre la gent, com si res. Van a festes comuns, ballen, riuen, xarren, comparteixen vivències i demostren així que el món, algunes vegades, és just.

El que dura un semàfor...

11 de desembre de 2010

Caminava del cotxe a l'escola i he escoltat el que pareixia una cançó coneguda de fons. Una cançó de les que guardes al subconscient, de les que no oblides la lletra, però només la recordes quan l'escoltes. He parat en sec i he buscat amb el cap d'on venia aquella melodia, que no era més que una persona parada a un semàfor amb la finestra baixada. El temps que dura el semàfor en vermell és el que he tingut per buscar-te per dins meu.

T'he trobat. I ens he vist al carpe, amb la màquina de dardos al fons, i tu i jo barallant-nos per si allò comptava dos o tres punts, mentre bevíem del mateix got i esperàvem que es fera de nit per canviar el cafè per una copa. Aquell dia que em vas despertar cantant cançons de serenata (amb dos rons de sobra) juntament amb tres amics que es barallaven per si era millor portar-te a casa, o deixar-te allí cantant davall del meu balcó. Les pel.lícules dels diumenges de vesprada. Les mirades en la classe de biologia. La punyetera trigonometria, que compartida semblava més fàcil.

Però el semàfor no ha durat eternament, i darrere el color verd la cançó s'ha allunyat de mi, com jo em vaig allunyar de tu. Sense esperar-ho, sense pensar-ho. Perquè quan es té la certesa de que els camins són diferents, és millor llevar-se la tireta tot d'una. Sense esperar a que tot s'embrute.

I que els records siguen bons, dels que fan que en arribar a casa tornes a buscar la cançó per continuar recordant.




"...y que voy a hacer con mi despiste selectivo y con mi sueño frustrado de aprender a cocinar..."

Olor...

9 de desembre de 2010

Després d'un pont una sempre va amb alguna lleganya de sobra a la feina. I els xiquets també clar. Aquest matí, a les 9 en punt he anat a recollir el meu primer alumne del matí, de tres anys. Sempre m'han fet gràcia els babis dels més xicotets, amb els seus botons de colors que no saben encara enfilar al trau.

Aquest xiquet portava les seues lleganyes, als seus ulls grans, redons i amb unes pestanyes arrissades. Badallava com qui no matina des de fa cinc dies i li costava contar-me el que havia fet el cap de setmana. Cosa normal, perquè cinc dies donen per a molt en un xiquet de tres anys.

Hem arribat a l'aula i, com sempre, ens hem assegut davant l'espill per acabar de contar les vivències del cap de setmana i el que hem desdejunat. La seua curta alçada sempre fa que, asseguts a les cadires en miniatura, el seu cap vinga a ratlla del meu nas.

I no hi ha millor olor que el de la colònia que posen les mares ben de matí als més menuts, per ajudar a domesticar els remolins que els deixa el coixí per la nit.

Rutines socials...

7 de desembre de 2010


Res millor que les rutines socials per compartir. Una cervessa, dos, una bona xerrada, un acudit...Una vida en general. Hi ha qui és assidu totes les vesprades, hi ha qui només pot venir en ocasions especials com ara l'estiu i els nadals. Hi ha qui fa dels sopars dels diumenges una rutina ineludible, per acomiadar com cal els caps de setmana.

A dia de hui, la distància física és normal a les nostres vides. Tres, trenta, tres-cents quilòmetres... No són quilòmetres si després ens espera un tamboret, una cervessa ben fresqueta i una vesprada o un sopar per compartir.

El pont de desembre és l'avís del que seran els Nadals. I crec que aquests, tot i que és conegut el meu rebuig a aquestes festes, seran especials.

Perquè, encara que jo no tinga massa esperit nadalenc, l'encontre de la nit del 24 al mateix bar que tots els anys... No el canvie per res del món.

Llençols...

4 de desembre de 2010

Podria escriure sobre les persianes baixades, sobre la soledat, sobre els capritxos, sobre el fàstic a un mateix. Ah no, l'orgull. Ah no, el fàstic.

Són moltes coses i res que dir. Moltes coses i res que escriure.

Però escric, vaig fent puntades de fil gros, teixint una vida com qui teixeix un llençol de cotó. Fi, blanc, fresc, lliure d'impureses. No serà de seda, ni de ras.

Serà només tot allò que buscaves, estés al sol. Mentre envejaràs la brisa suau que el fa ballar, i et recodarà que no podràs tornar a tocar eixa suavitat del cotó que un dia vas tenir a les teues mans.