Anys després...

28 de desembre de 2010

Era un d'eixos llocs que els turistes no solien trobar. Amagat, però bonic. Era la cova del llop marí, a Tabarca. Acostumats a caminar per aquella illa descalçats durant tres mesos, trepitjàvem les perdres com si foren nostres, com si formaren part dels nostres peus. Vam substituir les llanternes per la lluna plena, i la televisió per la soledat d'un tros de terra oblidat enmig de la mar.

Ja allà baix, l'olor a sal era indescriptible, però potser no l'apreciàvem tot el que calia, perquè ja formava part del nostre nas també. Un raconet de perdres planes de platja, les roques, la mar que anava i tornava banyant-nos les puntes dels dits dels peus. I la lluna davant. Observant-la. Observant-nos.

Recorde la sensació de compartir aquella soledat de l'illa amb gent desconeguda però familiar. A l'esquerra, una persona que havia viscut per tot arreu ens contava històries dels seus viatges. I jo les escoltava, bocabadada, imaginant tots els paissatges que descrivia, fonamentalment de Sud Amèrica. Vivia mentalment tot el que ell havia viscut. A la dreta altre rodamón de Cracòvia explicava les seues vivències per tota Europa, les serralades, els amors i desamors... I jo entre l'un i l'altre pensava que potser el que jo havia viscut no era comparable amb cap experiència que havia tingut jo en els meus 23 anys que acabava de complir. València es quedava curta a Argentina i Cracòvia, i no gosava parlar. Era preferible escoltar.

Com tot, l'estiu es va acabar, entre escapades a la cova del llop marí i històries que no s'acabaven mai. Temps després vaig saber que al primer el van deportar a Buenos Aires. Segons la policia, era una persona il.legal. Ell, però, va aprofitar per viatjar per Veneçuela i l'Illa Margarita. L'altre va viure una temporada a Berlin, després a París.

Anys després escric açò, sense saber quines històries estaran vivint ara mateix, i on les estaran vivint. Anys després escric açò, sabent que no ho llegiran. Però no importa, perquè el dia que vaig posar el peu a Tabarca i vaig fer la meua diversa família allà ja sabia que tot era provisional, passatger. Pakistan, Irak, Marrocs, Cracòvia, França, Argentina, Uruguai, Grècia i Espanya. Cadascú d'un món i tots baix el mateix cel i damunt la mateixa terra que tots trepitjàvem descalçats. Legals, il.legals, blancs, negres i marrons.

Tots teníem alguna cosa que donar.

I més per rebre.





"...han pasado los días como hojas...de libros sin leer..."

No hay comentarios: