El piano...

18 de desembre de 2010



Escoltant el piano i el violí de Yann Tiersen una sempre se sent a soles. Una soledat que es gaudeix d'una forma estranya. Tanque els ulls i imagine formes, colors, dibuixe a fosques un món que estime i odie. Estime i odie un món que dibuixe de mil formes i colors.

Pense en tot allò que no tinc, que he perdut, per a bé o per a mal. Veig allò que he aconsguit, tot allò que tinc, darrere el meu nom. I imagine allò que vull tenir, qui m'agradaria ser. Recorde una bicicleta amb cintes de colors i una cistella, i una àvia que en els moments difícils em preparava coquetes a les graelles. Veig un treball, els xiquets, un futur a mitjan construir. I si segueix imaginant puc veure Andorra, Buenos Aires tal volta, un sofà i una foto damunt la televisió d'aquell viatge que farem al País Basc.

El piano de Yann Tiersen m'ajuda a barrejar el que són records del passat i projectes del futur, fent una espiral de colors que puja i baixa per una vida que segurament teixim sense saber si les puntades que fem cauen al lloc correcte.

Però al cap i a la fí, les fem.



"...La suerte es como el tour de Francia, lo esperas todo el año y luego pasa rápido. Las oportunidades hay que atraparlas deprisa sin dudar..."

1 comentario:

Audrey dijo...

M'encanta el so del piano, sense ser-ne una entesa...i sí la música evoca records, il.lusions perdudes, somnis que empenyen..., és el teu moment de silenci.

Salut!