El que dura un semàfor...

11 de desembre de 2010

Caminava del cotxe a l'escola i he escoltat el que pareixia una cançó coneguda de fons. Una cançó de les que guardes al subconscient, de les que no oblides la lletra, però només la recordes quan l'escoltes. He parat en sec i he buscat amb el cap d'on venia aquella melodia, que no era més que una persona parada a un semàfor amb la finestra baixada. El temps que dura el semàfor en vermell és el que he tingut per buscar-te per dins meu.

T'he trobat. I ens he vist al carpe, amb la màquina de dardos al fons, i tu i jo barallant-nos per si allò comptava dos o tres punts, mentre bevíem del mateix got i esperàvem que es fera de nit per canviar el cafè per una copa. Aquell dia que em vas despertar cantant cançons de serenata (amb dos rons de sobra) juntament amb tres amics que es barallaven per si era millor portar-te a casa, o deixar-te allí cantant davall del meu balcó. Les pel.lícules dels diumenges de vesprada. Les mirades en la classe de biologia. La punyetera trigonometria, que compartida semblava més fàcil.

Però el semàfor no ha durat eternament, i darrere el color verd la cançó s'ha allunyat de mi, com jo em vaig allunyar de tu. Sense esperar-ho, sense pensar-ho. Perquè quan es té la certesa de que els camins són diferents, és millor llevar-se la tireta tot d'una. Sense esperar a que tot s'embrute.

I que els records siguen bons, dels que fan que en arribar a casa tornes a buscar la cançó per continuar recordant.




"...y que voy a hacer con mi despiste selectivo y con mi sueño frustrado de aprender a cocinar..."

1 comentario:

Audrey dijo...

Són boniques aquestes petites coincidències..., que desperten records agradables.

Salut!