Oasis...

9 de febrer de 2011

Quan trobes un oasi al desert pel que has caminat més temps del que penses i vols creure, tot sobra. Res és important. I al contari del que tu pensaves, el món segueix girant, no es para per mi, ni tampoc per ningú.

Per això hui, un any després, he aprofitat la brisa i he deixat anar el teu nom a trossets, des de la primera a l'última lletra. I he disfrutat del silenci que un dia em vas furtar, al costat del meu oasi, que em dona i respecta cada segon que el meu cos necessita per pensar i actuar.

Perquè els oasis serveixen per donar-te aigua quan la necessites, no per llevar-te-la quan més t'ofegues.


"...tan locos rompieron en mil pedazos...la lista negra de sus enemigos...

... tan locos pensaron hacerse piratas...y surcar en velero los mares de China..."

2 comentarios:

Audrey dijo...

El silenci personal, quan no amaga paraules, obre les portes de la serenor, és com un oasi enmig del desert...
Tonets en calma.

nnus dijo...

Sempre i quan siga desitjat, quan ets àvid de blanc.