Sendes...

1 de febrer de 2011

T'observava mentre dormies, panxa en amunt, tapat fins les orelles. Quan et vas moure i li vas donar l'esquena va ficar el cap davall el nòrdic i va fer caminar l'índex i el mitger per la teua columna, a poc a poc, fins arribar al naixement dels teus cabells.

Quan vas notar els seus dits als teus cabells vas respirar profundament, sense despertar-te. Potser somiaves que t'acariciava els cabells, sense saber que en realitat ho feia. Ella imaginava que la teua esquena era una senda. Tu tal volta somiaves que els seus dits eren una carreta de fusta amunt i avall.

Entre pujar i baixar per la teua esquena et vas despertar, tranquil, com qui acaba de tenir un bon somni. Ella es va fer la dormida i et va donar l'esquena per poder obrir els ulls sense por a que un somriure se li escapés.

I tu, per una estranya inèrcia que et sortia no sabies molt bé d'on, vas començar a jugar a que la seua esquena era una senda, i els teus dits pujaven i baixaven, mentre ella ficava el nas entre els llençols per impedir soltar una gran rialla.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Mola