Madrid...

7 de març de 2011



Un pont de quatre dies sempre ve bé per fer una escapada. I Madrid sempre és una bona opció. Com ja vaig dir, és una sort tenir amics i amigues escampades per tot arreu. La diversitat i anonimat de Madrid és respira per tots els carrers i avingudes, des de la més gran a la més xicoteta.

Però el que destacaria d'aquest viatge, a banda dels amics i les cerveses acompanyades de tapetes i xarrades, són els músics de carrer. M'hipnotitzen. No tots, és clar, però de vegades, i tant fa si és al metro, a la Gran Vía, o al Retiro, escoltes un saxo, un acordió, una guitarra (elèctrica o clàssica), un violí... I et quedes bocabadada escoltant aquella melodia.

Recorde concretament un homenet que tenia els cabells blancs. Estava sentat a una cadira mig trencada, a un lateral del Palau Reial. Tocava Frank Sinatra amb l'acordió, i tenia una gorreta ronyosa amb unes monedetes de cèntims dins. Em vaig quedar mirant-lo als ulls i vaig pensar quanta vida hi hauria darrere d'aquell rodamón, potser captaire. Quantes coses tendria per contar, i la gent passava de llarg, ignorant aquella vida allí sentada, tocant Frank Sinatra.

Li vaig tirar unes monedes, i aleshores el seu somriure va deixar veure l'única dent que tenia a la boca. Els amics ja m'estiraven del braç, i quina va ser la meua sorpresa quan, hores després, vam tornar a passar per allà i l'homenet em va tornar a somriure.

Potser somreia a tot el món.

Jo prefereix pensar que se'n recordava de la meua cara, igual que jo de la seua.

1 comentario:

Audrey dijo...

Bonic relat que descriu un somriure, segur que ell recordava la teva generositat i atenció i et va regalar el seu somriure.
Abraçada!