Estimat Font de Mora...

30 de maig de 2011

L'altre dia, la mare d'una alumna meua (amb unes necessitats educatives especials importants) ens comentava que, en un principi havien pensat matricular la seua filla a una escola privada. Però que, des d'aquella mateixa escola els van dir que no podien donar resposta a les seues necessitats. Que matricularen la seua filla a l'escola pública que és on estan tots els recursos que ella necessita (educació especial, logopedia, educador i fisioterapeuta).

No deixa de ser un fet curiós, tenint en compte que, a dia de hui, la conselleria d'educació destina més diners a l'escola privada i concertada que a la pública. En què es gasten els diners, llavors? Paral.lelament, a això, les retallades a l'escola pública cada dia són més patents.

- No ixen oposicions, no més de 80 places per a l'especialitat de primària (i cap per a la resta d'especialitats).
- No treuen vacants per a les especialitats d'educació especial i audició i llenguatge (logopedia).
- Només es treuen a concurs el 10% de les places vacants per jubilacions.
- Les borses d'interins no corren. Les baixes tarden 15 dies en tramitar-se.
- Les ràtios de primària estan a 25, i en la majoria de les escoles públiques no es compelixen. En les concertades si, perquè si no perden el concert.
- Van a pujar la ràtio a 35 en secundària
- Han tret una resolució per a l'accés a batxiller que fa que absolutament tots els alumnes han de fer una solicitud de plaça per poder accedir a batxiller. Fins i tot si el batxiller l'has de fer al mateix institut que has fet la secundària. El que jo puc concloure d'açò és que: van a pujar ràtios al batxiller (i reduir sous), van a distribuir les especialitats de batxiller en diferents instituts (i per tant massificar-los) o que pretenen desplaçar alumnat a la concertada i privada, en el cas que no hi hagi prou places i hi haja gent que es quede al carrer. Aquesta última opció clamaria al cel.
- I ja entrant en tema lingüístic, el senyor Font de Mora ha anunciat que es carrega la línia en valencià. Per què a ell li passa pels collons. I ja està.

Treballe tots els dies amb xiquests amb necessitats educatives especials, i em trobe en la situació de fucionària amb destí provisional. No sé si em donaran destí definitiu perquè la meua especialitat (audició i llenguatge, o logopèdia, per als qui desconeguen aquesta especialitat) és de la primera que retallen. Ja se sap que sempre perden els que menys tenen. Però més que no tenir destí definitiu (amb el provisional puc estar molts anys i no passa res), el que m'indigna és veure com es carreguen l'atenció a les aules específiques d'educació especial. Com a poc a poc va menguant l'ajuda a qui realment necessita i necessitarà un atenció completa o parcial durant tota la seua vida.

Per altra banda, la quinta del 84 va ser, a Castalla, la segona quinta que va gaudir de la línia en valencià. De la quinta que hem lluitat pel nostre ensnyament en la nostra llengua. Lluita que ara queda en paper mullat.

Estimat Font de Mora, sabrà vosté moltes coses, però d'educació ben poc. Només desitge que arribe el dia en que es veja vosté en la situació que molts pares es veuen. Pares que lluiten perquè les necessitats dels seus fills siguen ateses. Que no són capritxos, sinó NECESSITATS. Evidentment, vosté portarà els seus fills i nets a l'escola concertada i privada. Però, com des d'aquelles escoles diuen, els majors recursos estan a l'escola pública. I vosté se'ls carrega sense patir gens.

Si un dia es veu en la situació d'haver d'acodir a l'escola pública i no poder donar resposta al que els seus fills o nets necessiten, recorde que va ser vosté qui va convertir l'ensenyament del País Valencià en una misèria i una vergonya.

Tornada...

29 de maig de 2011

El millor de fer un viatge, encara que siga d'una sola nit, i a Xàbia, que no és que estiga excessivament lluny, és la tornada.

Perquè, tot i que el cansanci es fa notar, a la tornada es recorden els millors moments del viatge. I el més important, a les tornades dels viatges sorgeixen plans per a nous viatges. Així, s'entra en una espiral aventurera de la que costa sortir.

I dins d'un cotxe, de copilot, amb els peus reposant sobre la sortida de l'aire condicionat i amb Maribel (la dona que viu al GPS) enviant-nos per camins inexistents, decidim que el nostre proper viatge serà al nord. Potser Galícia, tal volta Astúries o el País Basc. Tant fa, perquè a la tornada d'aquell viatge que farem vindran idees per a altres viatges dels quals també sortiran pròxims destins....

Moment...

26 de maig de 2011

Fer el sopar mentre escoltes música, utilitzant la cullera de fusta per fer de micro i cantar a plena veu "Billie de vision and the dancers", mentre mous el cos a ritme del xup xup de la paella. I entre carabasseta i albergina entrar i sortir per estar al dia dels plans de l'estiu que ja comencen a bollir a l'agenda de l'ordinador.




"...I kissed you good bye at the airport...I held you so close to me I said: So here we are now and I can't stop from crying Lilly..."

Deixar anar...

17 de maig de 2011

Em resulta molt curiós com, de vegades donem consells als amics, quan nosaltres mateixa som els primers que ens els hauríem d'aplicar.

Ahir parlava amb una amiga que tenia una crisi existencial. El motiu té prou igual. La conclusió a la qual vam arribar és que havia d'intentar no entrar en una espiral sense sentit, perquè de vegades s'entra i no se sap com sortir.

Dos segons després de dir-li açò vaig pensar que jo mateixa he de sortir de l'espiral de ràbia en la qual vaig entrar fa un any i de la que, de vegades, em costa sortir. I no em fa gens de vergonya dir-ho. En primer lloc perquè és cert, i en segon lloc perquè que alce la mà qui no s'haja vist en la situació de no poder deixar alguna cosa enrere.

Són d'eixes ferides que calen, de les que les tiretes no són suficients, i el temps requerit és més del que esperàvem. No perquè es trobe res a faltar, sinó perquè la justícia sembla que arriba tard. I cada dia que passa, el calendari es fa més xicotet, i ens preguntem quant calendaris faran falta per veure a qui has de veure al seu lloc.

Entre la conversació i els meus pensaments he tornat a trobar la cançó d'Aplejack, de The Triangles. La música m'inspira. I aquesta cançó em recorda al final d'un curs i el principi d'un estiu tan dolent com bò, en el qual, igual que a la cançó, em costava veure el que buscava, de tant a prop com estava. Perquè en ocasions fa falta agafar distància per vislumbrar la realitat de tot.

I la realitat és que fa uns mesos li vaig prometre a aquesta mateix amiga no tornar a escriure del que estic escrivint. Ahir li vaig dir que deuria sortir de l'espiral en la qual ha entrat.

Però hi ha coses que es deixen anar quan s'han de deixar anar...

Ni un dia més, ni un dia menys.



"Sometimes... the strongest and most wonderful things...are those we cannot see..."

Viatge...

17 de maig de 2011

Jo no vaig tenir viatge de fí de curs quan vaig acabar sisé. Vam fer alguna trastà gran i ens vam quedar sense viatge a Barcelona i Port Aventura. Però vaig tenir més viatges, com les dues vegades que vam anar a la neu, la setmana que vam passar a l'albergue del Montcabrer, etc.

Engunay me'n vaig amb els de sisé a una pedania de Cuenca. Veurem la ciutat encantada, farem excursions noctures, anirem al parc de la Warner, etc.

Pense en els meus viatges com estudiant i recorde que el millor de totes les activitats eren les festes de pijama a les habitacions. Desafiar l'autoritat i estar sense dormir, passar per les finestres a les altres habitacions mentre les mestres estaven al corredor per si sortíem, etc. Estar fora sense pares era un desafiament per a nosaltres que consistia, bàsicament, en veure qui era el que menys dormia i més l'armava a les habitacions.

I com tots els mestres hem passat per ahí, em veig el viatge fent de guàrdia a les portes de les habitacions, sabent el que dins s'està tramant. He pensat que, mentre no es pose en perill la integritat física de cap alumne, em faré un poc la boja. Al cap i a la fí, les millors experiències que es conten després quan s'és adult són els embolics que es feien per la nit a les excursions de l'escola.

Això si, com a mestra, no em privaré de gaudir del fet d'haver de despertar-los a les huit del matí, sabent que s'hauran a adormit a les set.

Aquesta és una experiència que, ara que estic a l'altre costat, no deixaré passar!

Felicitats...

14 de maig de 2011

Per sort aquella fira va ser la primera i l'última. Caminava entre la gent com si fos transparent. De vegades tenia la sensació de que la gent no la veia i passava a través d'ella. Però en realitat no podien deixar de veure-la, perquè la seua pell i la seua energia s'havien encongit i era inevitable comparar.

Aquella nit, en que l'angoixa d'unes quatre parets compartides amb algú que tard o d'hora l'agrediria, el cos va dir prou. No va tenir temps per pensar, supose que els follets del seu cap van activar les alarmes. I deu minuts després de tancar-li la porta als nassos definitivament, va fer la maleta.

Hui, un any després es felicita. Pel que hagués pogut ser i no va arribar a ser.

Demà pujarà el sou als seus follets.

S'ho mereixen.

Relíquia musical...

9 de maig de 2011

Hui, els alumnes de cinqué triaven cançó per al ball de fí de curs. La tutora i jo, que hem de ser les coreògrafes principals, hem presentat (i obligat a escoltar) un muntó de cançons, i ells n'han proposat una només. No farà falta dir quina és quan vos presente les opcions.

I les nominades eren:

- Feo, fuerte y formal, de Loquillo.
- Popurrí de Grease
- Fiebre del sábado noche
- Escuela de calor, de Radio Futura
- Danza Kuduro, de Don Omar.

I de 26 alumnes:

- 21 vots: Danza Kuduro, de Don Omar
- 5 vots: Feo fuerte y formal, de Loquillo

Tocarà moure el cul a ritme de raeguetón. Per a estes coses no deuria existir la democràcia.

Ací vos deixe la relíquia musical...

Gaudiu-la



Peter Pan...

3 de maig de 2011

Trobe a faltar la incertesa de qui no té clar el seu futur. De qui té clar el que vol, però no sap com ni quan arribarà. No és que tot estiga fet, però si és cert que he trobat certa estabilitat abans del que em pensava.

M'agradava sentir a la meua pell aquella cançó que escoltava mentre esperava un tren, o un metro o un tramvia... "Con un zapato negro y un zapato rojo...me quedo dormido donde se cierran mis ojos...". Allò d'estar en tres províncies diferents en menys de 48 hores (i sincerament, no sé si ara seria capaç de suportar aquell ritme), compartir pis, bromes, angoixes, viatges...

No pare d'escriure ací i de repetir-me que no canvie res del que tinc per tornar enrere, perquè el que tinc és tot el que he volgut durant molt temps. Però si que és cert que en certes ocasions una encara s'imagina amunt i avall, damunt un tren, amb la incertesa al cos de no saber quan acabaran els viatges i eixa sensació d'anar pel món perquè has d'anar però sense que res tinga massa sentit.

És una nova etapa, de les que s'acomencen i s'acaben quan menys ho esperem. Canvis que ara suposen haver de pagar impostos i fer la renda. Eixes coses que feien els pares. Canvis que el nostre síndrome de Peter Pan permanent de vegades es nega assumir.

Però ja se sap que moltes vegades no volem assumir el que no ens interessa.