Deixar anar...

17 de maig de 2011

Em resulta molt curiós com, de vegades donem consells als amics, quan nosaltres mateixa som els primers que ens els hauríem d'aplicar.

Ahir parlava amb una amiga que tenia una crisi existencial. El motiu té prou igual. La conclusió a la qual vam arribar és que havia d'intentar no entrar en una espiral sense sentit, perquè de vegades s'entra i no se sap com sortir.

Dos segons després de dir-li açò vaig pensar que jo mateixa he de sortir de l'espiral de ràbia en la qual vaig entrar fa un any i de la que, de vegades, em costa sortir. I no em fa gens de vergonya dir-ho. En primer lloc perquè és cert, i en segon lloc perquè que alce la mà qui no s'haja vist en la situació de no poder deixar alguna cosa enrere.

Són d'eixes ferides que calen, de les que les tiretes no són suficients, i el temps requerit és més del que esperàvem. No perquè es trobe res a faltar, sinó perquè la justícia sembla que arriba tard. I cada dia que passa, el calendari es fa més xicotet, i ens preguntem quant calendaris faran falta per veure a qui has de veure al seu lloc.

Entre la conversació i els meus pensaments he tornat a trobar la cançó d'Aplejack, de The Triangles. La música m'inspira. I aquesta cançó em recorda al final d'un curs i el principi d'un estiu tan dolent com bò, en el qual, igual que a la cançó, em costava veure el que buscava, de tant a prop com estava. Perquè en ocasions fa falta agafar distància per vislumbrar la realitat de tot.

I la realitat és que fa uns mesos li vaig prometre a aquesta mateix amiga no tornar a escriure del que estic escrivint. Ahir li vaig dir que deuria sortir de l'espiral en la qual ha entrat.

Però hi ha coses que es deixen anar quan s'han de deixar anar...

Ni un dia més, ni un dia menys.



"Sometimes... the strongest and most wonderful things...are those we cannot see..."

1 comentario:

Humberto Dib dijo...

Mi querida amiga, es bueno volver a los blogs del alma.
Estoy de acuerdo contigo, para dar consejos a otros, todos somos especialistas, para escucharlos, todos sordos.
Un beso enorme.
Humberto.