Peter Pan...

3 de maig de 2011

Trobe a faltar la incertesa de qui no té clar el seu futur. De qui té clar el que vol, però no sap com ni quan arribarà. No és que tot estiga fet, però si és cert que he trobat certa estabilitat abans del que em pensava.

M'agradava sentir a la meua pell aquella cançó que escoltava mentre esperava un tren, o un metro o un tramvia... "Con un zapato negro y un zapato rojo...me quedo dormido donde se cierran mis ojos...". Allò d'estar en tres províncies diferents en menys de 48 hores (i sincerament, no sé si ara seria capaç de suportar aquell ritme), compartir pis, bromes, angoixes, viatges...

No pare d'escriure ací i de repetir-me que no canvie res del que tinc per tornar enrere, perquè el que tinc és tot el que he volgut durant molt temps. Però si que és cert que en certes ocasions una encara s'imagina amunt i avall, damunt un tren, amb la incertesa al cos de no saber quan acabaran els viatges i eixa sensació d'anar pel món perquè has d'anar però sense que res tinga massa sentit.

És una nova etapa, de les que s'acomencen i s'acaben quan menys ho esperem. Canvis que ara suposen haver de pagar impostos i fer la renda. Eixes coses que feien els pares. Canvis que el nostre síndrome de Peter Pan permanent de vegades es nega assumir.

Però ja se sap que moltes vegades no volem assumir el que no ens interessa.

1 comentario:

Audrey dijo...

Aiiii què ens fem grans i hi ha canvis que costen..., però és bo i sóna bé!, aprenem....