Expectatives...

17 de juliol de 2011

Em fa ràbia el feminisme masculinitzat. Tampoc és que jo vaja cremant sostenidors, tot hi ha que dir-ho. Però no em parles de feminisme i em digues alhora que el millor dia en la vida d'una dona és el dia de la seua boda. És possible que sigui un dia molt feliç, no dic que no. No em parles de feminisme mentre seus a un costat de la taula i la teua parella a l'altra punta, perquè així és com hi ha que seure en aquestes reunions socials.

Segurament no sóc qui per parlar, com sempre passa en aquests temes tan delicats, com el feminisme, el masclisme, la violència domèstica i la violència de gènere. Perquè segur que sóc la primera que tinc algun estereotip d'aquest que em van inculcar des de ben xicoteta. Dels que no seria capaç de veure si no me'l mostren. Però m'he de defendre quan a les esquenes una persona que no em coneix diu que creu que sóc una persona descentrada i que no tinc expectatives a la vida. I em sembla molt curiós que opines si mai m'has preguntat.

Supose que això de les expectatives varia en funció de l'ull amb el que es mire. La meua àvia, per exemple. Ella va nàixer a l'any 1920. Era de les que em deia que no fora una persona d'estes "moderna", de les que no es casen. Que el que havia de fer era aconseguir un bon marit i casar-me prompte. Casar-me, sobre tot, per poder arreplegar "pagueta" si a ell li passés alguna cosa. Eixes eren les expectatives d'una dona de 80 anys. Normal, per tot el que ella havia viscut.

Són aquestes les expectatives que he de tenir? I és per això que se'm considera una persona descentrada? Perquè no les tinc? Tinc altres expectatives personals i individuals abans que casar-me i tenir fills, com és, per exemple, tenir una feina amb la que mantindre'm i no tenir que dependre, precisament de cap "pagueta" aliena.

Tinc vint-i-set anys. Tinc parella, treball, i fins el moment, cap projecte matrimonial ni parental de camí. Crec que he d'aconseguir abans altres coses fonamentals, com són una independència de la llar familiar. No econòmica, que ja la tinc, sinó personal. I em fa ràbia haver d'escoltar comentaris com "no dona, si tu eres feliç així...", com si hagués de demanar perdó per no ser una persona de 80 anys atrapada en un cos de vint-i-set.

Per tant, no em parles de feminisme mentre m'assenyales i dius de mi que no tinc expectatives.

Simplement, les meues expectatives no són les mateixes que les teues.

3 comentarios:

TROMPANETES dijo...

Que cada uno tenga las expectativas sin que nadie se meta con las del otro sería un paso verdaderamente importante para la humanidad.
A mi también se me acusa a diario de haber hecho ciertos pasos, que parecen ya rituales, (montarte el piso, casarte, irte a vivir a ese piso, tener un hijo, que pasen 4 años , tener al segundo, etc.), de forma desordenada.
¿Quién decidió dicho orden?

Jesús Párraga dijo...

Salut, Sole! Trobe el teu text una mica confús: dispares contra el feminisme digem-ne "estandaritzat" i contra el tradicionalisme patriarcal tot alhora... Supose que respon a una anècdota prou personal i segurament lligada a aquesta professió del dimoni que tenim els ensenyants. Si m'ho permets (estic clavant-me on no em toca) et diré que veig certa complaença adolescent en la teua actitud contrària a les expectatives, a les regles establertes i coses així. No ho dic per aquesta entrada en concret sinó pel to general del teu blog (que seguisc molt gustosament). Si m'acceptes el consell (ostres, ja m'assemble als iaios!), potser l'única expectativa que hem de tindre és fer el bé als altres, no fer mal a ningú... i ja és una expectativa prou difícil d'acomplir.
:)
Salut, Sole! Que tingues un molt bon estiu amb la teua família i amics!

Sole dijo...

Si Jesús, correspon a una anècdota prou personal, i per això dispare ací i allà...hehehe... És un gran consell aquest, de fet, si tots tinguerem aquesta expectativa comuna no escriuria posts com aquest! uo! què bé! :)

No es que vaja contrària a les regles com un burro seguidor (això ho deia l'àvia). Però no m'agrada que m'hagin de marcar un ritme i un ordre, com deia TROMPANETES al seu comentari. Qui ha marcat eixe ordre? I per què?

M'agraden les coses al meu ritme, perquè si no, sent que no ho faig per mi sinó perquè la resta m'ho marca, i alreshores tot són dubtes. Bé, però supose que l'edat i l'experiència és un grau, i a mi encara em queda molt per correr...hehe..

M'alegre que seguisques el bloc, i sobretot, espere que t'agrade!

Bon estiu per a tu també