Punts suspensius...

12 de juliol de 2011

A poc a poc. Ara un pas, ara un altre. Hui una línia, demà tres. I entre línies, històries, elefants, fantasmes, trens de vapor, illes desertes, cançons de Sabina i terrats, m'he perdut. O potser m'he trobat. Qui sap si d'ací uns anys llegiré el que ara escric i pensaré que aquesta ha estat l'etapa més boja de ma vida. O si per contra em semblarà que, per aquesta època, era quan més seny tenia.

No és fàcil passar per cada etapa de la vida. Ningú va dir que ho fora. I les que ens queden. Però de vegades ajuda viatjar i somiar com si no existís un demà, fer voltes sobre u mateixa fins caure marejats, jugar a veure qui resisteix més temps sense riure's o gitar-se al llit amb els peus a la paret per poder veure el món al revés. Tal volta així té més sentit.

Sembla fàcil, però prémer el botó del punt i final és ben complicat. Com llençar-se al buit. Sempre he preferit els punts suspensius, perquè deixen oberta una drecera que seguir si et perds. Per això hui, somie que vens a buscar-me, mentre jo t'espere ací darrere la persiana, escrivint aquest post en suspensió, que acabaré en el moment en que escolte el xiulit del tren de vapor que vindrà a buscar-me davall del balcó, com sempre.

I allà dins estaràs tu, amb les teues ulleres de pasta, i una gorra de maquinista, que et llevaràs per saludar-me i cucar-me l'ull, com a les pel.lícules antigues.

Un tren.

Blowin' in the wind.

I el que vinga...


"...the answer my friend... is blowin'in the wind..."

No hay comentarios: