Tornem al punt de partida...

16 d'agost de 2011

Hui puge al terrat i obric caixes. Havia oblidat allò de fer i desfer caixes, d'omplir i buidar maletes. Fa un temps tenia la sensació de trobar-me a una mudança permanent. I fins fa uns dies tenia la sensació de viure en un estancament constant. Extrems tan allunyats que quasi es poden tocar.

No ve mal agafar-se el temps que es necessite perquè el riu torne al seu llit. I quan es té la certesa d'haver arribat a la fi del parèntesi personal, és hora d'agafar la vida i emportar-se-la allà on ha d'estar el teu cos.

Per això, he engegat Blowin' in the wind, com cada vegada que faig una maleta que sé que tardarà en tornar, i he pujat al terrat per decidir, novament, quines coses són susceptibles i mereixedores de venir amb mi, i quines es quedaran. Sembla fàcil. Però no ho és. Perquè al temps que vas obrint caixes vas recordant, experimentant, sentint, rient i fins i tot plorant.

I quan ja has fet la primera selecció n'has de fer una segona, perquè totes les coses que han passat el primer filtre no poden anar amb tu. Són massa. Llavors en tiraràs algunes, altres tornaran a les seues caixes d'origen. I només aquelles que creus que ocuparan un bon lloc a una prestatgeria (com els llibres de Calvin) una paret (les fotos de Londres), el terra (el puf), o la taula de la cuina (la vela perfumada de gessamí que em vas regalar), tindran un xicotet espai entre els llençols, les mantes, les fundes del sofà i les paelles que aniran a la maleta.

Així, finalment, cos i vida s'uneixen en un punt.

En el mateix que em vaig quedar fa un any i mig.


"...how many roads must a man walk down..."

No hay comentarios: