És possible...però hui...

31 d'agost de 2011

Hui, com fa un any i mig, tinc el cul gelat d'estar escrivint al pis. Rodejada de caixes. Roba, paelles i olles, tovalloles, vinilos, fotos, maletes... Per aquell temps tornava. Hui marxe. I mentre el tècnic m'instal.la el telèfon i l'internet, escric a un document word, que després copiaré i pegaré ací.

Em fa por perdre la inspiració. Perquè ara ja no tinc una casa plena de fantasmes, ni un terrat, ni un garaix ple de llenya i trastos del bancal de l'avi que em donaven corda per a una muntonada de posts.

L'espai és si més no, el que menys m'importa, perquè a València tenia una cabina de telèfon per habitació i unes estàncies comunes que compartir amb tres persones més. Passe de tres-cents metres de casa de l'àvia a setanta d'un pis individual, però mire al meu voltant i et veig obrir caixes. Això abans no ho tenia. Em mires i em preguntes on has de posar la làmpara que acabes de treure, però tan absent estic, que no sé ni el que em dius, ni puc contestar-te.

Llavors, deixes la làmpara on estava i seus al meu costat per obligar-me a tombar-me al pis, perquè es veu que la gelor del cul no és suficient. I allà, l'un al costat de l'altre, amb el fresquet del pis entrant per l'esquena, el cul i les pantorrilles, envaïts per caixes i mirant el sostre, he pensat que és possible que perda la inspiració.

Però hui ja he tingut sobre què esciure.

No hay comentarios: