Hui...

18 de setembre de 2011

Els principis sempre són estranys. Els finals també.

Hui, escric mentre els apunts de psicopedagogia reposen damunt la taula. S'acosta la recta final, i pense què faré després, quan no tinga que dedicar vesprades, dissabtes i diumenges a aquests estudis complementaris que s'han allargat més del que em pensava. Alguna cosa trobaré, segur. Sempre hi ha coses. Sempre hi ha ambicions.

Però, independentment dels quefers que decidim portar per davant per ampliar els nostres coneixements (i per tenir el cap entretingut), pense que hui, tot i que l'escenari és ben semblant, no escric com quan fa un any. Una taula, uns apunts, l'ordinador, tiramisú de limón de fons, les dentilles al foc... Això no canvia.

La diferència rau, com sempre, en el contingut, i no en la forma. Per això, no hi ha enlloc un sentiment d'ansietat, d'estar perduda, d'estar fent les coses perquè "les circumstàncies" en forma personificada t'empenten a fer coses que no tens ben clar si fas per tu o per altra persona. Tinc un bon mecanisme de defensa que m'alerta quan les coses no van bé. I ara mateix està adormit.

Hui escric ací a la meua taula, sabent que és exactament on he d'escriure.

Hui estic ací, rodejada d'apunts, amb les fotos de Londres a la paret, amb les dentilles al foc, amb Sabina de fons...

...i sé que és exactament on he d'estar.



"...no mires atrás...que ya no estoy..."

No hay comentarios: