Like a rolling stone...

28 d'octubre de 2011



Com si fórem dos estranys, asseguts en un sofà, allà lluny de casa, ens preguntem com hem arribat fins ací. Ja no som els qui quedàvem cada nit bona per sentir que no estàvem sols en aquella nit que no ens agrada ni a tu ni a mi. Ja no som els qui jugàvem a estar i no estar, a ser i no ser, entre mirades còmplices que buscàvem i trobàvem entre corxeres i semicorxeres. Quina llàstima no haver sigut dolenta abans de ser bona, i no al contrari, dèiem entre risses.

Fa temps que vam oblidar aquell punt en comú que teníem tu i jo, en un cantó entre Byblos i Directo. Ja fa molt temps que els nostres mòbils no reben missatges amb frases de Sabina, en autobusos universitaris que ens transporten a un món totalment nou i excitant per als dos.

I creient que hem perdut el rumb, que hem oblidat el que érem per substuir-nos pel que som, ens hem trobat en aquell sofà, lluny de casa, menjant gelat de vainilla de la mateixa cullera.

No som el que érem.

Som el que som...

...que és encara millor que el que érem.



"...like a rolling stone..."


Atropellament...

27 d'octubre de 2011

Hui és un d'eixos dies en que si no m'hagués alçat no hagués passat res. El món seguiria rodant. Més que dolent, ha sigut un dia ben estrany. D'aquests en que et passes el dia al.lucinant amb tot allò que passa al teu voltant. Això que dius: serà precís? Serà precís tanta història? Mira que costa poc, anar pel món i deixar anar.

Però no...

Així, m'he vist tornant amb el cotxe i, tot i que no m'he mirat a l'espill fins que he arribat a casa, m'he notat com s'unflava la meua vena del coll. Com anaven aflorant els meus instints assassins, més que justiciers.

I com que tots tenim algú a qui en certs moments, mataríem... Hui ha sigut un dia d'eixos en que, si haguesses creuat el pas de zebra mentre jo passava amb el cotxe..

...t'hagués atropellat.

Desesperar...

26 d'octubre de 2011

Més important que allò que es diu, és el que s'omet. I per això va arribar el dia en que el silenci es va convertir en el nostre llenguatge. Em buscaves com un fantasma, més present per la seua absència que per la seua presència.

Però com qui busca aigua en un desert, no vas trobar més que paraules plenes de silenci.

Perquè la ignorància és la millor forma de desesperació.

I desesperar és l'única forma que coneixes de viure.

Nunca...

24 d'octubre de 2011


Perquè hi ha coses que només es viuen una vegada a la vida, em vaig ficar al teu cotxe i, com deia la cançó, "dejé pasar la vida". Entre els vidres entelats que emmascaraven el teu passat i el meu futur estàven les nostres ànimes, potser perdudes. O tal volta més trobades que mai.

Però en qualsevol cas, vam fer que el món deixés de rodar per uns instants, mentre jugàvem a uns escacs que sabíem que acabarien en taules.

Mai serem Audrey Hepburn i George Peppard.

Nunca desayunaremos con diamantes.


"..Y ese pulso que jugué...porque quise...y lo perdí..."

Danzón nº 2

22 d'octubre de 2011



Difícilment puc escriure sense música. De vegades pose una cançó i els dits al teclat. Però no escric. Llavors canvie de cançó, i tampoc. A la tercera cançó els dits es mouen sols.

Anit vam començar a tocar a la banda el "Danzón nº 2", d'Arturo Márquez, i tot i que encara no ix com hauria d'ixir, vaig tenir l'impuls d'alçar-me per anar a l'ordinador més pròxim i escriure.

Sobre un homenet baixet, de cabells blancs i ulls enfonsats darrere unes ulleres. Caminant amb dificultat, però depressa, per una avinguda gran i ampla de Nova York, amb un maletí a la mà. Fugint d'algú a qui acaba d'enganyar a un hotel, en una trama de falsificació de quadres de pintors importants, per la que s'acaba d'emportar uns 100 milions de dòlars.

I a mitjan camí para davant d'aquell aparador, per compar-li una bona joia a algú que necessita sentir-se com Audrey Hepburn en Desayuno con Diamantes. Però, durant la seua parada en aquella joieria, algú enganxat al crac amb un "mono" irremediable entra, treu una pistola i s'emporta tot allò que es pot emportar. Maletí inclòs.

Aleshores aquella persona que s'ha quedat bocabadada en l'hotel, ara ja conscient de l'engany al que ha sigut sotmés, contracta una banda de delinqüents dels que porten pantaló de vestir i jaqueta, per capturar viu o mort aquell homenet que s'ha burlat davant la seua cara.

Homenet que no podrà més que unir-se a ells, en busca del seu valuós maletí, però a punta de pistola i amb la seua amada nugada a una cadira, un ull morat, i sense cap joia al coll.

....

Com que no va poder ser, això d'alçar-me a mitges de l'assaig, he esperat fins a hui, per buscar este Danzón al goear.

I després d'escriure açò he buscat la trama d'aquesta dança i l'autor. L'autor mexicà. La dança basada en sons cubans i mexicans.

Res a veure amb Nova York i cap homenet.

Llàstima, perquè ja tenia jo la pel.lícula formada al cap.

Plaers per a l'oïda...

16 d'octubre de 2011

Plaers per a l'oïda:

- Gotes d'aigua contra els vidres.
- El soroll que fa el café quan comença a sortir.
- Una cançó estimada en algun cotxe que passa tres segons per davant teu.
- Escoltar l'aigua de la dutxa de qui està dutxant-se, mentre tu estàs al llit.
- Les rialles dels xiquets quan passes pel costat d'una escola.
- Una veu esperada a l'altre costat del telèfon.
- Les teues passes solitàries al corredor de l'escola, a les 8,40 del matí.
- El soroll que fan les fulles dels arbres quan les trepitges.
- Escoltar el tic-tac del rellotge del menjador.
- El silenci de la casa a les 7 del matí.

Bienvenido...

9 d'octubre de 2011



Costa sentir-se com a casa, perquè no sempre sabem adaptar-nos a l'espai. Però d'un temps enrere, fins ara, trobe que els espais s'adapten a mi. O tal volta m'he fet un poc més flexible sense adonar-me'n.

En qualsevol cas, escric, mentre tu poses el forn a calfar. Et sorprec per darrere, i et deslligue el davantal, mentre tu et seques les llàgrimes que provoca la ceba. El rellotge de la paret ens observa passar, al contrari del que sempre ha sigut. Perquè en aquell xicotet espai que és la cuina, el temps es para, mentre nosaltres correm, fent una vida que tal volta no és la nostra.

Però que gaudim com si ho fóra.



"...ya lo sé...no es el palacio real, pero si igual no estamos mal y finalmente es nuestro nido...

...estamos esperando un invitado que está a punto de llegar...

.. bienvenido..."

Per fi...

8 d'octubre de 2011

Hui has pensat en quan temps fa que no penses. És curiosa eixa sensació. Però ocorre. I de camí a la feina, escoltant "You know I'm no good", t'has posat a comptar els dies. Saps que hui el contador es posa a zero, però feia molt temps que els dies passaven sense adonar-te'n. Tant de pressa, que has perdut el compte.

I així, sense voler, ni esperar-ho, ni pensar-ho, ho has deixat anar.

Per fí.

Indescriptible...

6 d'octubre de 2011

M'encanta la meua feina. Si els xiquets avancen és una satisfacció. Si no ho fan, és un repte.

Però el millor, millor, millor de la meua feina és veure els alumnes uns mesos després, havent passat un estiu ben llarg (perquè els estius donen per a més en els xiquets que en els adults), i veure'ls tenir una conversació amb frases mig fetes i mig desfetes, però conversant.

Que se'n recoren del teu nom és una alegria. Escoltar-los parlar i veure com han passat del verb "aparcar" a formar les frases que formen...

És indescriptible.

De toll en toll...

3 d'octubre de 2011



Sense pensar-ho massa, he sortit al carrer per botar de toll en toll, com quan buscava granotes amagades en les gotes d'aigua que entelaven els vidres de les teues ulleres. Per descobrir, entre el rastell i el clavegueram, una nota mig mullada on havies deixat escrita aquella declaració que no gosares enviar-me per por a que la llegira.



"...do you remember when... we used to live things separate"

Punt en comú...

1 d'octubre de 2011

Què fort, pensàvem. Un any més, afegia algú. I mentre passen els anys, creem que una vegada a l'any, tal volta dos, ens mereixem estar allà, al mateix lloc on estàvem l'any anterior, i l'altre. Compartint una cervessa, potser un ron.

I és cert. Ens ho mereixem.

Perquè, tot i que les bones persones també cometem actes dolents, tenim amics, amigues, i gent que ens recolza, perquè saben distingir el que és just del que no.

Així, un diumenge més, acomiadem la setmana al voltant d'una taula rodona. Les vides canvien. I, tot i que dins de trenta minuts tots estarem a un cotxe o un tren, fent camí a les nostres vides (les altres), aquella cita una vegada per setmana és obligada.

Al poble.

Aquell punt en comú que tots tenim.



"...y cómo le podría yo explicar...que la pena dura tanto como quieras tú seguir llorando..."