Esperant...

Hui he pensat en els meus fantasmes. Fa temps que no em visiten. Em fa por que m'obliden, però sobretot em fa por oblidar-los. Tenia la xicoteta esperança de que vinguessen amb mi. Com el passat, que per molt que fuges va amb tu. 

Els fantasmes, però, són diferents. I només quan les coses van malament  ixen del seu espai i es presenten en meitat de la  foscor per tapar-te bé i que no agafes fred, mentre tu dorms tranquil.lament

Ara no tinc graons on seure a escoltar passar la cadena, ni garaix on observar com els fantasmes mengen arrop i tallaes, ni terrat ple de rebuts de la contribució de fa setanta anys, ni persianes,darrere les quals mirar passar la gent, ni foraca que mirar durant hores i hores.

Un dia algú em va preguntar si de veritat veia els fantasmes dels quals parle constantment. És difícil contestar eixa pregunta quan es té la sensació de viure en un purgatori constant, com una ànima perduda que té alguna cosa pendent: sempre amb alguna cosa a fer, sempre amb una conversació no acabada, sempre amb una venjança tramada, sempre amb una espineta per treure...

Quan es té la sensació d'haver viscut dues vides, des que algú va disposar la teua vida com si fores una titella, viure esperant és el que et queda.

En aquest cas, esperant fantasmes.

Esta nit deixaré una llumeneta encesa, per si tinc visita.


No hay comentarios: