Propòsits d'any nou...

29 de desembre de 2011

Els millors propòsits d'any nou no són aquells que sabem que ens faran patir, com ara deixar de fumar, apuntar-se al gimnàs, etc. Sinó aquells que sabem que, a banda de que complirem segur (perquè deixar de fumar i apuntar-se al gimnàs és possible que siguen propòsits que es queden en l'aire), gaudirem com a xiquets. 

Per això, les compres de la nit vella són ja l'avantsala dels preparatius del nou any. Uns dies d'acomiadar el 2011, però sobre tot, de fer plans per al 2012. Plans que es resumeixen en reunions socials, viatges, tapes i cervesses. 

De moment, Madrid a febrer, València a falles, Granada a Setmana Santa, i Sabina i Serrat en Múrcia, per setembre.

Així sí que dóna gust fer propòsits d'any nou!

Feliç 2012!

Rollo barra...

24 de desembre de 2011



Tornem a casa per Nadal. Per això sol passar  que la nit del dia 23, ja comencem a estar tots pel poble. Fins i tot els del poble de costat. ;-) I la nit del 23 només serà l'avantsala de la nit del 24, per rebre a aquells que agafen els últims trens o avions i arriben justet a l'hora d'encendre l'estel del castell.

Així, ja anem acodint al bar, on sense voler-ho hem anat ocupant la barra, de punta a punta. I és que feia temps que ni "los cuatro fantásticos" estàvem "quasi tots". I allà a la barra, creuàvem les quatre frases que la música ens deixava escoltar. Darrere més d'un conegut i bons amics, a la dreta "la xica invisible", a l'esquerra el "senyor elàstic", més al fons el cosí, assegut a un tamboret el novio de, o la tia de, o el germà del cosí del veí de. Deu minuts després, entra per la porta algú que acaba de trepitjar el poble, després de cinc hores de tren. El bar sempre és la primera parada el dia 23 de desembre, després de descarregar la maleta sense desfer.

Tres cervesses i ja flueixen els plans, potser veure rodar els fatxos, qui sap si un sopar entre el Nadal i la Nit vella, un viatge per Setmana Santa. La cervessa dona per a molts plans.

Al final, gaudim del "rollo barra", com si no ens haguéssim alçat d'allà des del dia 23 de desembre de l'any passat, on fèiem plans per al nou any que venia i deixàvem les conversacions en l'aire, per agafar-les per on les havíem deixat...

...però un any després.



Facebook pot ser tot una intriga...

23 de desembre de 2011

Facebook no deixa de sorprendre'm. Hui he rebut una sol·licitud d'amistat que m'ha tingut deu minuts amb cara d'imbècil. Quina llàstima no poder plasmar ací la meua cara. No sé si podria expresar-ho així: ¿¿¿???? O tal volta així ?!?!?!?!?!?!? O... ¡¡¡¡¡!!!!!!! O.. gjlkjasñldjglasjgl!!!! O.. WTF!?!!? 

Després he estat pensant els motius pels quals eixa persona ha pogut prémer el botó d'enviar sol·licitud d'amistat:

1- Vol cotillejar les meues fotos. Difícil, perquè quasi no en tinc, i les que tinc, les tinc restringides.
2- Vol buscar algun amic/ga concret/a que tenim en comú i que no troba a través del buscador d'amistats. 
3- Vol dir-me (o demanar-me) alguna cosa i no em pot enviar un missatge sense enviar-me sol·licitud, perquè l'enviament de missatges també el tinc restringit, ni tampoc trucar-me al mòbil, perquè l'ha perdut.
4- Vol demanar-me perdó. Seria la millor opció, però no hi haurà sort. No crec que acabe l'any amb la satisfacció d'enviar algú a cagar tan a gust. 

En qualsevol cas, podria haver acabat l'any amb una bona acció i haver acceptat la seua sol·licitud. Després m'he posat a comptar el temps que feia que esperava que aquesta persona em buscara. 

I sis anys després..

... és massa tard per acceptar sol·licituds...

...ni tan sols virtuals.

Història de ninots...

19 de desembre de 2011

Hui he ixit al carrer i he vist açò davant de casa: 


No he pogut evitar imaginar quina història s'amaga darrere d'aquets ninots penjats. Segurament un xiquet i el embolics típics dels xiquets. 

Però prefereix pensar que darrere d'aquests ninots penjats de les orelles hi ha alguna història del tipus Toy Story 3, i aquest "secar-se al sol" és el final d'una aventura amb final feliç. ;-)


Quan el món es para...

17 de desembre de 2011

En aquell cotxe en el que sovint deixem passar la vida, avuí hem deixat caure la pluja i correr el vent. Les conversacions als cotxes són sempre conversacions més intenses, tal volta perquè es donen en un espai més reduït. Haurem de provar a parlar un dia en una cabina de telèfon. Parlàvem de tot un poc, del que hem sigut, del que som, del que haguessem pogut arribar a ser...

Llavors, una cançó que sona a la ràdio del cotxe.

I el silenci.

Postre...

13 de desembre de 2011

Tot i que és ben sabut que no m'agrada el Nadal (i si no és sabut ja faig jo per repetir-ho ací post rere post), m'agrada passejar per les grans avingudes en aquesta època. No pels escaparates, alguns dels quals sembla que els ha vomitat damunt el Pare Noël. Sinó perquè puc caminar entre la gent, esquivant peatons plens de bosses amb els primers regals per a Reis, escoltant música i observant qui camina al ritme de la cançó que estic escoltant. Podria perdre tota la vesprada amb açò.

Puc sentir-me com a València, creuant passos de zebra acompanyada de persones desconegudes, que caminen en el mateix sentit en el que camine jo, però amb distint objectiu.

Entre vianants, llums, decoració, escaparates i ensopegar amb gent carregada de les primeres compres nadalenques...he vist de lluny aquella miloja de merenga, en la prestatgeria d'aquella xicoteta pastisseria en la qual sempre compre les galetes de xocolata en forma de palmito. Com aquelles que compràvem a la tenda de llepolies de Teresa, darrere l'esglesia de Castalla quan sortíem del catecisme els diumenges de matí.

I així és com he arribat a casa amb un postre.

Per compartir, clar.


La resta de l'any...

10 de desembre de 2011

Al fons una cadira que l'espera, darrere una taula i baix una màquina de dardos que ha vist més del que caldria esperar. 

El Nadal s'acosta. Es nota en l'olor de l'ambient, o  tal volta és el fred, que té un aroma característic. I ja en mi eixa sensació d'estranyesa, mescla de fàstic pel fil musical dels supermercats, nostalgia pels qui no estan i alegria pels qui ens veurem una de les dues vegades a l'any que ens veiem.

En aquella cadira, darrere d'aquella taula, davall la màquina de dardos, potser ens tornem a trobar, com fa anys. Per compartir qui sap el què, mentre l'estel del castell s'encèn i els fatxos esperen ser rodats.

Hores després, demanarem doble rodanxa de llimó en aquella barra en la qual anirem recordant els dies en els quals el poble era el dia a dia.

Ara, només un punt comú dels qui van per la vida sense saber si caminen o es deixen empènyer. Però que troben allà en aquella barra, aquell 24 de desembre de tots els anys, una forma de ser i viure sovint obliden la resta de l'any.




Coses que no canvien...

3 de desembre de 2011


Ja amb el Nadal a les portes, conscients de que ens agrada ben poc, reposem el cul en un tamboret al Raconet, després d'un mes que fa que no ens veiem, i prenem cervessa planejant ja la típica reunió social de la nit bona. Que sabem com serà, perquè tots els anys és el mateix. Però ens agrada parlar-ho (almenys a mi si), i fer com que quedarem a una hora concreta, sabent que acodirem al nostre racó a mesura que acabem de sopar.

Allà en aquell rogle pense en la distància. I ara que la tinc, trobe que encara em queda més clar, com de prop trobe la gent del poble. Perquè quan més lluny, més s'estimes les coses que, quan tornes, segueixen estant a la mateixa taula, assegudes a la mateixa cadira, al mateix bar de sempre, fent plans, i parlant com si haguessem parlat ahir mateix.

Les nostres situacions personals canvien.

Les reunions al raconet no.