Benvingut Nadal...

20 de desembre de 2012

És estrany que estiga ja tan aprop el Nadal i jo encara no haja escrit res sobre aquestes dates i com tinc per costum eixir del meu cos i veure les festes des d'un angle paral.lel. 

Bé, no patiu. Ja estic ací. 

Enguany la tristesa ha tardat en arribar a mi. Només quan he vist que ja estàvem de festival de nadalenques a l'escola és quan he caigut en que ja estem a 20 de desembre. I aleshores ja m'ha tocat el cervell aquesta mescla de sentiments que no sé definir molt bé, però que sempre arriben en desembre.

Tal volta és que aquest 2012 ha passat com desapercebut, sense grans canvis aparents (excepte els kilos de més). I és un dels anys del qual no sabria fer balanç, perquè ha sigut un any  neutre, qui sap si de transició. Perquè hi ha anys bons i anys dolents. I els que no són ni una cosa ni l'altra, són de transició (cap a altre any bò, o cap a altre any dolent).

Aquest és un any en el qual faig maleta per tornar al poble, sense saber a qui trobaré assegut a la barra del nostre racó de sempre la nit del 24 de desembre. Perquè no fa massa temps, teníem un racó, uns tamborets i una taula reservada. Per seguir parlant del mateix tema que vam deixar pendent l'any anterior, com si no haguéssen passat 365 dies pel mig. La feina, els estudis, els compromisos familiars/socials i haver emigrat per no estancar-se, són factors essencials que marcaran aquestes festes.

Al final supose que tornem al poble, com fan els de l'anunci, per incèrcia, sense saber què trobarem allà. Tal volta una cervessa a mitjan vesprà, abans d'anar a veure rodar els fatxos d'Onil. Tal volta tres rons en llima en aquell bar al que anem arribant tots, acabats de baixar d'un tren, un avió o un cotxe. Qui sap si un sopar amb les amistats algun dia entre festa i festa.

O qui sap si enguany no hi haurà res. Intentaré no pensar-ho massa.

Benvingut Nadal.


Doble vida...

2 de desembre de 2012

De vegades encara em sorprenc a mi mateixa. I em veig des de fora, dubtant de si escriure el meu nom en aquell full ple de noms, uns damunt d'altres. Es només una reunió social rutinària. D'aquelles que comparteixes xarrades vàries. 

Però, anys després, encara em trobe despullada. I no gose ni tan sols agafar el bolígraf. Ni m'ho pense. No em cal. Perquè sé que no l'escriuré. O que si ho faig, eixe dia, a l'hora acordada, trucaré per dir que em fa mal el cap, o la panxa, o el muscle. 

La feina d'un mestre d'escola és una feina en la qual, inevitablement, t'has d'implicar. I jo he aconseguit implicar-me amb tot allò que té a veure amb les meues funcions, recollides per la llei. Ni més, ni menys. 

No sé si odiar-te, o donar-te les gràcies, per ensenyar-me a separar treball i vida personal d'una manera tan radical com ara faig. Perquè ara realment, sóc incapaç de trobar un terme mig i conciliador entre la meua doble vida.


Merescut...

20 de novembre de 2012

De vegades em pregunte si no he gravat un nom en una bala massa ràpid. Perquè sovint obric el calaix i allà està. Mirant-me. Esperant ser utilitzada. Van ser més d'un i de dos els que em van dir que tardaria anys en obrir el calaix i no veure la bala amb el teu nom. 

Fa ja dos anys des que, amb paciència, vaig anar escrivint totes i cadascuna de les lletres del teu nom. Ja fa dos anys que vaig decidir tornar, per gravar la meua "S" justiciera en aquella porta de vidre, per tal que cada dia que passares per davant recordares que no és el mateix un problema de parella que un problema de gènere. 

No em fa vergonya dir que vaig sortir fugint. Perquè així va ser. El meu instint de superviviència, per sort, va funcionar a la perfecció.

Hui he obert el calaix i he vist la bala, difuminada, com volent desaparèixer. 

Interprete a que algú ha gravat la seua "S" justiciera en el teu front i te la veus cada matí quan et mires a l'espill...

...o que ja m'importa ben poc el merescut que pugues tenir.


Pacientment...

18 de novembre de 2012

Fa temps que el seu intèrpret dorm i que el seu tren de vapor no passa per davall del seu balcó per viatjar a altres mons passats i futurs. No recorda l'última vegada que els seus follets li deixaven senyals per la casa.

Pensa que és el que porta l'estabilitat, aquesta sensació d'estar adormida en un món ple de facilitats, però sovint avorrit. Se sent satisfeta d'haver arribat on està pel seu propi peu, de vegades en companyia, d'altres en solitud. Té el que ha volgut tenir, perquè ha estudiat el que li ha agradat i té la sort de poder treballar, i del que ha estudiat.

Però se sent un poc estranya, per no tenir aquesta sacietat de ser, estar, sentir, voler, fer, pensar, recordar, viatjar al passat... que fa anys tenia. Un tren, una maleta, una cançó, una barra, tot era el principi o la fi d'alguna cosa. Tot era els pèls de punta i el sisé sentit en marxa. 

Ara sembla que viu en un parèntesi, encara que no sap de què. El que si sap és que ha decidit esperar tranquil.la l'esdevenir de les coses, perquè ben bé coneix que quan ha volgut anar de pressa les coses no han sortit com havien de sortir. 

Com que al final el riu sempre tornan al seu llit, per molt que es desvie...

...esperarà pacientment el que haja de vindre...


L'olor de Castalla...

26 d'octubre de 2012

L'olor de Castalla no és pot confondre amb cap olor de cap altra ciutat. I menys ara que la tardor ja s'anima a entrar de veritat. Sembla que últimament la cosa va d'olors. Em passe la setmana fora, i no m'adone de com són els aromes d'Alacant, Sant Joan, San Vicent, i dels pobles que vaig camejant per les rodalies d'Alacant. Supose que els primers dies ho notaria... Ara no note res. No estic pendent del meu olfacte quan estic allà.

Ara, arribe a Castalla, hui divendres, i només obrir la porta del cotxe ja sé que estic a Castalla. Si hagués anat de copilot amb els ulls tancats i m'haguesen obert la porta del cotxe hagués endevinat on estava. 

És una mescla entre llenya, foc, humitat, aire net, xulles rostides... difícil d'explicar. Però el cas és que arribe després de dos setmanes, i vaig amb el nas ple rendiment. I a sobre la mare prepara truita de carxofa, que, tot i que no desprén un olor massa fort, quan la deixa damunt l'estufa de llenya perquè és mantinga calenta un xicotet aroma si que arribes a notar. Fins i tot la manta del sofà té un olor especial, a mescla de llenya de l'estufa i ambientador d'espígol.

Per si no hi havia prou amb això, puge al terrat i trobe les ametles escampades perquè sequen, o entre al bar de sempre i trobe que fins i tot la canya que m'acaben de posar arriba al meu cervell en forma d'estimulació olfactòria. 

Vaig per Castalla com si no hagués estat mai. Supose que si estigués vivint ací no percebria tots aquests detalls. 

És una cosa bona la de viure fora, que quan tornes, tot és més especial. 

Ara bé, es troba a faltar 

Diamant en brut...

20 d'octubre de 2012

No sé si he contat alguna vegada ací que va haver un temps en que vaig perdre el sentit de l'olfacte. El metge em va dir que era psicosomàtic. El cas és que, tot i que semble que l'olfacte és un dels sentits que més poca utilitat puga tenir per a la supervivència (excepte per detectar una fuga de gas, clar), supose que em resultava un poc frustrant.

Recorde el dia en que vaig començar a recobrar-lo, caminava pel carrer, i vaig passar per una casa amb jardí d'aquestes que tenen el gessamí tan gran que ix cap  a la vorera per on passen els vianants. Anava amb el cap mirant els peus, pensant segurament en mil coses. I després de passar per aquella casa vaig anar amb el cap ben alt, olorant-ho tot durant els següents tres dies.  

He recordat açò perquè ahir, parlant de la tardor amb dos xiquets d'infantil 5 anys, els vaig preguntar quina era l'estació que més els agradava. La majoria dels xiquets sempre diuen que l'estiu, perquè són les vacances, perquè van a la piscina, perquè juguen amb els amics, etc. Un d'ells, però, em va dir que l'hivern. Em vaig sorprendre, perquè ahir va començar a fer frescoreta, estava plovent i no van poder eixir al pati. I quan li vaig preguntar, sorpresa, el per què, em va contestar: "porque huele bien, y porque puedo saltar en los charcos".

He trobat un xicotet diamant en brut...

Final perfecte...

13 d'octubre de 2012

Quan es tenen tantes i tan poques coses a dir. Quan la vida en companyia ha passat tan ràpida que tan sols et queda compartir un cigarret en silenci, dels que es poden compartir sense sentir-se incòmode.




"..And I promise you, I'm doing the best I can..."

Vida d'estudiant...

27 de setembre de 2012

Enguany tinc uns veïns estudiants. Els veig pujar i baixar amb la maleta cada divendres i cada diumenge, parlant per telèfon dient que ja han arribat i que han arribat bé. Normalment porten també una bossa tèrmica on segurament portaran les fiambreres de les mares. Baixen i pugen per l'ascensor amb les bicicletes i van al campus pel carril bici inexistent des del portal de casa a la universitat. Els dijous van al bar del cantó a prendre canyes i tapes a 1,50 euros, i els escolte parlar des de la taula del costat. Parlen d'exàmens, de festes, de professors... A la tenda de telefonia mòbil i internet que tenim en el carrer paral.lel, me'ls he trobat també demanant presupost econòmic per tenir internet que poder pagar entre quatre. I des del pati interior veig l'escriptori d'un d'ells (perquè la seua finestra no té cortina, molt típic de les habitacions d'estudiants, excepte de les que tenim mares que es dediquen a això), amb l'ordinador i els apunts damunt.

No sé si serà per aquesta proximitat, però no puc evitar somriure quan me'ls creue per l'ascensor o les escales. I segurament ells no entenen el meu somriure. 

Possiblement desconeixen que aquest xicotet espai marcat pel veïnat fa que, des d'alguns dies, somie que estic a València. A l'entrada del meu pis la meua bici, en la qual em portaves de paquet pel carril bici de Blasco Ibáñez, des del Cabanyal fins Viveros. O amb la qual creuava dos vegades al dia el pont de les gàrgoles, per arribar a l'escola de magisteri. A la cuina, els armaris amb els panys mig trencats i l'espai de la nevera repartit en quatre. A la terrassa el tendal trencat, i l'estenedor ple de roba que, una vegada seca, feia olor a ciutat. En el comedor un silló en el qual ens tocava el cul en terra, i una tele que de volta en quan necessitava un colpet perquè tornés el color. El meu xicotet llit de 90, en la meua xicoteta habitació que tenia una finestreta des d'on mirar ploure, i les parets plenes de fotos per passar la setmana sentint que la distància era menys distància si tenies somriures que et miraren dormir. 


I en un raconet, el meu armari empotrat, que guardava la meua maleta vermella, amb una cremallera a punt de saltar, i una roda doblada, de tant pujar i baixar les escales de l'estació del metro de Renfe. 

Al final desperte i, sabent que no estic a València, engegue l'ordinador i pose la cançó que posava cada diumenge mentre ficava la roba a la maleta, pensant en la mala sort que tenia d'haver triat uns estudis que no es trobaven a altre lloc més que a València. Maleïnt haver de fer una ratlla entre la meua vida ací i allà, sentint que no formaves part de res. Que aquells anys eren un purgatori, un parèntesi entre la vida d'abans i la que vindria després.

Després recorde que el final d'aquella vida va ser l'inici d'aquest bloc. L'estiu del 2007.  El canvi  entre haver de fer comptes per pagar el butano entre quatre i haver de fer la declaració de la renda. 

Un canvi difícil de digerir que de vegades encara em persegueix.






"...Tendré que hacer la maleta de nuevo...cuando la cierro siempre pienso en ti...una camisa para cada momento y yo...siempre lejos de aquí..."


Ha pasado otro año...

23 de setembre de 2012

Em sent realment estranya i alhora confortada quan, sense esperar-ho, poses el teu braç sobre la meua cama, com quan fa deu anys (deu!) feies. Era un gest característic. Com quan em pessigaves les galtes al mateix temps que em feies l'ullet. 

Avuí aquests gestos, gens perceptibles per ningú, em semblen llunyans, però de vegades pense que encara els puc tocar. I jo, que no gose fregar-te ni tan sols un segon amb  el meu dit índex espere que sigues tu qui, de forma natural, em torne aquells xicotets detalls. Perquè sempre pense que el qui abandona no té dret a buscar aquestes coses novament.

Després, només amb una ullada a la resta, veig que no ja no sóc l'única a qui fas aquells gestos. Han passat més persones per les nostres vides en aquests deu anys. Però m'agrada saber i pensar que el que vas començar amb mi ho has convertit en una caracteerística tan teua que és difícil no identificar-la com a pròpia.



"...ha pasado otro año...Maggie sigue durmiendo...y pese a todo...en la foto no salimos mal..."

Propòsits...

12 de setembre de 2012

Com un xiquet, va fent esses amb la bici per aquell camí. El sol ja cau aviat i en aquell carril bici paral.lel a la mar la claror dibuixa ben gran la seua ombra. 

Encara no s'havia imaginat com serien les vesprades sense estudis. I suposa que així seran. A estones damunt la bicicleta i a estones entre l'anglès i les cervesses variades. Li agrada aquest temps en el qual les revolucions del matí van a mil, per haver d'arribar a octubre amb informes inicials acabats i horari fet. Però les vesprades encara són lliures i amb la suficient claror com per perdre's una estona entre la mar i l'asfalt. Feina i temps lliure sempre oposats.

Mentre pedaleja a ritme lent pensa que potser ara que ha agafat distància és quan troba que està llesta per tornar. No era suficient que li ho diguessen. Havia de descobrir-ho ella. I han sigut necessaris tres cursos  d'escoltar que el seu poble és el seu poble i no ha de fugir de res, per arribar a la mateixa conclusió, però per ella mateixa. De vegades l'oïda és sorda quan els ulls no veuen.

I ben bé sap que ara que aquest sentiment li arriba, el destí definitiu de Conselleria arribarà ben lluny de casa i dels seus propòsits.

Aquestes coses sempre són així. 

Ser i no ser...

31 d'agost de 2012

Supose que sempre he sigut d'anar a la contra. Als tretze anys vaig decidir canviar d'amistats, amb la odissea hormonal que en plena etapa d'institut suposava això. I mentre altres amistats es forjaven a tontes i a mig fer, em preguntava si tenia sentit la propietat privada que teníem de l'amistat en plena adolescència. Perquè jo, per sort o per desgràcia, ja ballava d'Onil a Castalla i al conservatori de Villena des que tenia nou anys, i no entenia allò d'haver de donar explicacions a les amistats sobre altres amistats. Em semblava que només faltava pixar per marcar territori.

Ara, quinze anys després i encara amb el cos perdut entre algun punt entre la muntanya i la platja, mire al meu voltant i trobe que són coses que els pre-adolescents fan sense pensar. Que ara, vist de lluny, sembla una ximpleria.

Ara mire al meu voltant i crec que les amistats que tinc són igual o més que jo, ànimes perdudes que he anat trobant pel camí. Persones que com jo, han anat forjant-se a elles mateixes. Observe el rogle de les quadrilles d'amistats pel poble, aquelles que porten juntes des de l'escola, i és veritat que una pregunta em ve al cap: com seria jo ara mateix de no haver canviat?

I només uns segons després de que m'assalte el dubte, tinc la resposta.

No series tu. 

Silenci...

24 d'agost de 2012

Decidida a no pensar, es gita cap per amunt al llit. Mira les bigues. Les conta. Deu. Com sempre. Li hagués agradat que hui haguésses vingut abans. Abans que els pensaments l'envaïren. Al final ha decidit que potser en lloc de lluitar contra els seus pensaments el millor és unir-se a ells. Si no pots amb el teu enemic...

I quan arribes trobes que el seu cap és un núvol, el seu llit una illa. Et gites al seu costat, li lleves el cigarret de la boca,  te'l passes a la teua i xucles el fum mig cucant l'ull, com sempre. No parleu, perquè saps que aquell és el moment en que el silenci diu més que les paraules poden ni tan sols insinuar.

Al final, ella es gira cap al teu costat i tu li passes el braç per davall del seu coll. I entre el fum del tabac i el núvol del seu cap estàs tu. Amb la mirada fixa en ella, que no gosa moure's...

...per no trencar aquell silenci dels qui compareixen més callant que parlant.



Xixona...

14 d'agost de 2012

M'encanta la cultura de poble. Cert és que de vegades necessites l'anonimat, però arriba l'estiu i a les grans ciutats no pots eixir de casa amb les claus a la butxaca i els diners a l'altra. Al poble sí. I no patisques, que si fa falta ja et trobaran, possiblement al bar. 

Aquests dies he tingut la sort, a més, de descobrir Xixona, i m'ha encantat . No només l'ambient de poble que es respira allà, que busques una amiga i de seguida et troben la cosina del novio de l'amiga que et localitza el seu telèfon en deu segons. Les begudes tradicionals de poble, el xarrar peculiar de la contornà ("les carietes"), la vespra de festa que ja es respira... I si a això li sumes, a més, concerts de Pellikana, Komfusió, Mugroman i de Lax'n'busto, tens la festa assegurada. A la segona nit de concerts ja veus cares conegudes, ja coneixes el "Ca Pana" de Xixona, el bareto vip per sopar, i que les xixonenques tenen les mamelles grans i el cul amunt de pujar costeres.

Tornarem segur!

Ací la mítica cançó de Lax'n'busto.

Deu anys...

9 d'agost de 2012

Una de les coses més estranyes, quan els amics se'n van de casa dels seus pares, és haver de substituir el número de telèfon a l'agenda del mòvil. I, possiblement per inèrcia, les primeres vegades encara trucaràs als seus pares, que et recordaran que ja no viu allà.

Però, a banda dels xicotets detalls que comporta anar-te'n de casa, o que els amics se'n vagen de casa, és la sensació que es té de que els últims deu anys han passat tan ràpid que no saps molt bé en qué has emprat el teu temps. I enguany, coincidint amb la neteja de tots els anys, tornen a eixir fotos i records antics que  fan preguntar-te si tant de temps ha passat. De 18 a  28 anys. No és tant. I sembla que és una eternitat. Crisi dels 30 ja a la vista?

Per això potser aquest any ha sigut l'any en que més canvis hem patit. I ens dediquem a canviar telèfons a l'agenda, a canviar itineraris, a canviar rutines com si ho haguéssem fet sempre. Com si fóra normal i estiguéssem acostumats a fer-ho cada dia. Jo no estic acostumada, i supose que el meu cos encara es resisteix a acostumar-se.

I a mi m'alegra avançar, i veure com la resta avança. Però no deixe de pensar que aquest canvi implica no tornar enrere, almenys de la manera en que sovint ens agradaria.

S'han acabat els diumenges tirats a terra mentre el pare ens feia pernil dolç rostit per esmorzar, s'han acabat els clics, s'ha acabat tirar el matalàs a l'entrà per dormir fresquets (i amuntonats), s'ha acabat llepar els gelats que ens xorren pel colze, s'han acabat les acampades de concerts (perquè ja ens resulta incòmode i preferim llogar una casa, o dormir en la furgo equipada), s'han acabat les festes boges, perquè ara entenem la bogeria d'altra manera, i ens agrada més beure el ron asseguts al voltant d'una taula, el primer amor ha passat, les primeres amistats ja no estan, l'època turbulenta de l'institut ha volat...

D'altra banda, ha arribat aquela època que anhelàvem quan en teníem 16. Dormir en companyia, viatjar on, quan i amb qui tu vols, entrar i sortir de casa sense dir res, el silenci i la soledat de ta casa les visites esperades (i inesperades) les trucades de telèfon a qualsevol hora del dia (i de la nit)...

Faig balanç d'aquests últims anys i, com sempre, no sé si el got està mig ple o mig buit, perquè no sé si el que es perd és més del que ara es té.

Però al final, no queda més remei que viure com si no ens importara que hagen passat aquests deu anys. Sense saber si d'ací deu més farem les mateixes reflexions, ni si tindrem la sort d'estar ací asseguts al  llit, escrivint,  mentre m'acaricies l'esquena i em demanes que em gite perquè és tard.


Tu i jo...

18 de juliol de 2012

Tu i jo, que sovint jugàvem als escacs, que de tant en tant ens perdíem a mitjan camí entre anar i  tornar, sense saber si esperar o fugir... Tu i jo, que no vam arribar a ser mai Audrey Hepburn ni George Peppard , perquè pensàvem que no ens mereixíem ser feliços encara... Almenys jo. 

Tu i jo, encara no sé com, hem creuat  la línia i ens hem trobat, per fi, en el mateix punt. I compartim cerveses com si no haguéssem compartit res més. Compartim moments com si no n'haguéssem perdut. I parlem dels nostres anars i tornars amb altres amors que no som "tu i jo", perquè ara sabem que mai ho serem. 

I quasi és preferible, perquè sé que si un dia necessite que em rescates, allà estaràs. No seràs el meu príncep blau, ni gris, ni negre. Ni vindràs a cavall, ni en ase, ni en elefant. 

Però sé que em somriuràs i em diràs el que sempre em dius: tot açò també passarà. 

I odiaré, com sempre, donar-te la raó. 

Però és que sempre la tens.

Visites i nous projectes...

14 de juliol de 2012


És increïble com, després de cinc anys té la mateixa sensació quan abandona València, després de visites fugaces que duren menys del que caldria esperar. Eixa sensació que no sap molt bé com explicar però sempre resumeix en una frase: encara no entenc per què me'n vaig anar. Rutina, suposa. Fases universitàries que es tanquen, intenta justificar. És l'únic lloc que troba a faltar, l'únic lloc que li desprén eixa inquietud de no haver acabat. De que encara queden capítols pendents. 

Engega el cotxe, i sona una cançó ...

"...sopla el viento de aquellos años...que nos han dado tanto..."

Odie que totes les cançonsn parlen de mi, pensa. Creua la ciutat unes tres vegades al dia, per complir amb tots els compromisos. Encara recorda les avingudes, els carrers, els ponts, els barets on prendre bones cerveses en bona companyia. Des de dins del cotxe, amb la música i l'aire condicionat vislumbra el Palau de la Música, des de l'Avinguda Alameda i es veu a ella mateixa de paquet a la bici que solies conduïr com un boig pel llit del riu. 

"...suena el eco de una canción...que he dejado por cada rincón..."

Evita, això si, passar pel carrer on va viure. Per no remoure els budells. 

Amb nous projectes al cap, i ja amb la certesa de que és impossible que algun dia arribe a dir: ja he fet tot el que volia,  visita la nova facultat de magisteri i  l'antiga facultat de psicologia. I respira el mateix aroma estudiantil que durant tres anys va respirar allà. Visites amb propòsits, amb nous objectius. Mai s'acaben. Reencontres que suggereixen que seria més fàcil i còmode la universitat d'Alacant per als nous projectes en ment. Sí, però Alacant no és València, contesta ella.

Així, es veu novament atrapada en una oposició que li ha donat el benefici de treballar en un dels oficis més bonics del món, però que la lliga a no poder accedir per tercera vegada a la vida de València. 

Tot i això, no ho deixarà d'intentar.

Perquè sap que encara no ha acabat amb València, i que València encara no ha acabat amb ella.


"...hay una vida...y unos sueños que aún respiran..."


Tequila...

11 de juliol de 2012

Amb els colzes en la barra i l'olor al tequila del got que té davant del nas, es pregunta com ha arribat fins allà. I amb la desolació per companyia, arribes tu, com una ombra, passant el dit índex per la seua esquena. No gosa alçar el cap per mirar-te. Perquè sap que tardarà el mateix temps a trobar-te de més que el que va tardar en trobar-te a faltar.

L'ocasió porta el desig, i el desig la temptació. I sense deixar de buscar excuses, es mulla la boca amb tequila  i busca la llima als teus llavis. Seria irònic dir que en realitat odia aquella beguda. Però la beu, perquè sap que és l'única cosa que vos uneix. 

Després pujaran a un cotxe, per conduir mig borratxos fins allà on poder amagar la vergonya de qui juga amb el seu destí. Ella retocarà, conforme podrà, el seu rímmel a l'espill del copilot. Tant fa, perquè ell ni tan sols la mirarà als ulls.

Perquè a ell, aquesta nit, només l'importarà esborrar durant uns minuts, potser segons, el buit que deixa l'oblit dels qui passen per la seua vida sense compartir-la. 

I és que, ningú comparteix la vida amb ningú que no la vol compartir.


"...me falta una mujer...me sobran seis tequilas..."

Pedra en la sabata...

3 de juliol de 2012

Fa temps que no estàs. Fa temps que no existeixes. Tot i això, puc quasi olorar la teua ombra al voltant de certs espais. Però al final, saps i coneixes els fets. I és per això que no goses respirar el mateix oxígen que jo respire. I et tanques en la teua bombolla on només estàs tu, i el teu ego.

Ego que no et deixa veure més enllà de dos centímetres davant de tu. Conseqüència d'aques fet, és que sempre ensopegues amb els teus propis peus, amb les teues pròpies passes, malgrat portar els cordons ben lligats.

Difícilment pots escapar de tu mateix quan tu mateix eres la pedra en la teua sabata.

"... y búscate la vida... en dirección prohibida.."

Sabina i Serrat...

2 de juliol de 2012

Anit, concert de Sabina i Serrat. Impossible faltar. Sempre em sap a poc. Sempre falten cançons, sempre falta temps. Ací, una cançó que encara no he tingut la sort d'escoltar en cap concert de Sabina, supose que perquè no és de les més conegudes, tot i que sempre dic que les menys conegudes són les millors.


"...Mi escondite, mi clave de sol, mi reloj de pulsera...una lámpara de Alí-babá dentro de una chistera..."

Ha arribat l'estiu...

30 de juny de 2012

Difícilment una desconecta de la rutina. I és per això que el primer dia de vacances es troba una amb els ulls ben oberts i mirant el sostre a les set i mitja del matí. Pega tres voltes al llit, de panxa en amunt i de panxa en avall. Igual dóna, segurament serà una llei de Murphy, que quan hages de treballar no hi haurà forma de despertar-te si no és amb una alarma ben forta. Però quan estigues de vacances et despertaràs soles ben de matí.

Posa els peus a terra i deixa que la gelor puge fins els genolls. Gaudeix movent els dits dels peus que noten la frescoreta de la casa. Mira al voltant. El llit de convidats ple de roba d'hivern per guardar, la maleta encara per desfer als peus de la taula. Li agrada el canvi estacional que sempre comporta fer la maleta.

Baixa les escales, descalçada, com sempre. I allà al fons ja veu la porta oberta i la persiana, que dóna al Carrer Convent. Al costat un balancí i una cadira. Es disposa a gaudir de l'única frescoreta que farà al dia i seu a la cadira. Llavors escolta moure's el balancí i una veu que comenta:

- Què bé que estem ací

Els seus fantasmes sempre l'esperen a sa casa per conversar.

Ha arribat l'estiu.

Peus...

19 de juny de 2012

Hi ha poques coses que a una li transmeten tanta tranquil·litat com caminar descalçada a l'estiu. Recorde Tabarca on, durant tres mesos vaig caminar en contacte amb l'illa. Perdres, sorra, aigua, roca... Al final els meus talons eren durs, i la meua pell seca. Però eixa ximpleria em feia sentir més lliure. També el fet que no necessitava res més per sortir de casa. Els meus peus. Ni bossa, ni claus, ni mòvil, ni tovallola.

Hui camine per casa. M'agrada la gelor del piso, tot i que no és com el tacte amb les roques de la platja. Em mire els meus llargs i fins dits dels peus. Una estona després em ficaré a la dutxa i sentiré l'aigua brollar i refrescar-me'ls. 

No sé si us passa, però jo a l'estiu tinc una vinculació especial entre els meus peus i el món. 




Deixant anar...

14 de juny de 2012

Hui no fa vent. Però tot i això, ha deixat anar moltes coses. Amb el sol de cara, i la mà de visera, ha observat en silenci l'esdevenir dels fets. Amb tranquil.litat, com qui ho veu vindre.

S'ha mirat els peus. No portava les seues sabatilles de puntera blanca, presents sempre en els moments importants. Però aquelles esparedenyes d'estiu hui no l'han abandonat. 

I deixant anar-ho tot, ha pogut caminar, ara amb el sol de cul, i sense mirar enrere. Amb les mans a les butxaques i la vista perduda.

Sabent que deixarà de trobar a faltar en el moment en que gire la cantonada. 


Necessitats poc urgents...

11 de juny de 2012

És una sensació realment estranya, aquella que arriba junt al final del curs. Perquè el final del curs suposa tornar a començar el procés: acomiadaments, caure en el fet que no tornaràs a coincidir amb aquelles personetes, o que quan coincideixes no els coneixeràs (de vegades pense que quan els torne a veure seran metges, professors o enginyers), últims informes, altes... I tornar a triar centre. 

Enguany hi ha una xicoteta diferència respecte als dos anys anteriors, en els quals el punt de partida era Castalla. Ara, la vora la mar és el meu punt de partida, i  escampe el mapa del País Valencià, torne a calcular radis de distància, trec papers, llapis, faig llista... Asseguda al puf i amb Manel de fons, que sembla que sempre m'inspira a l'hora de decidir coses tan crucials com on voldràs estar l'any vinent.

El mòvil ja comença a vibrar. Cervesses d'estiu, plans espontànis, viatges més organitzats, visites esperades i inesperades... I tot i que tinc moltes ganes de gaudir ja dels moments que sempre ens deixa l'estiu, no puc evitar pensar en les coses que es queden pendents. Perquè el curs passa més ràpid del que ens volem adonar, i quan arriba el final sempre tens la sensació de no haver fet tot el que havies de fer: aquell sopar, la xarradeta d'abans de les classes de la vesprada...

Però és llei de vida, recordar-se'n de les coses que no has fet quan veus que el temps per fer-les s'acaba. 

I al final ens queda la sensació de que la vida se'ns escapa entre quefers i rutines necessàries, però sovint no tant urgents com creiem.

Brindem...

4 de juny de 2012

S'acosta l'estiu. I amb una cervessa a la mà comencem a fer plans. La caravana encara queda lluny. Potser agafarem un avió al nord. Tu i jo, tal i com vam dir. La nostra escapada anual a Tabarca, per recordar que un estiu aquell va ser el meu hàbitat natural. La meua visita obligada a València, qui sap si alguna altra visita a la ciutat comtal, i altres plans que sorgiran al dia a dia.

Quan arriba juny una ja pensa en Sant Joan, en els focs artificials, en els sopars de platja. Enguany potser amb un sentit especial, perquè obric la finestra i quasi puc olorar la mar, i l'estiu a punt d'entrar. Així, agafem una tovallola, les xancles i caminem només vint minuts per seure el cul al passeig, amb una cervesa compartida i l'applejack al meu cap. Una cançó que ja associe cada any a l'inici de l'estiu des de l'any 2010. Any en el qual aquesta cançó posava punt i final al curs i punxava la metxa a un estiu de  llibertat. Un estiu boig del qual tinc, possiblement, els millors records de cap estiu anterior.

Brindem per l'inici de l'estiu, que comporta plans en bona companyia al costat de la mar, viatges, tutús, cerveses, focs artificials, sopars i velades variades. 


Resistència...

2 de juny de 2012

En aquella carretera de només tres quilòmetres, ha pensat en el temps que fa aquell mateix recorregut. Cada divendres. Abans cada dimarts també. Quinze anys enrere ja són anys (quinze!), i els records ennuvolen la vista. Sobre tot si és de nit, i els semàfors no ajuden massa a vislumbrar el que es té davant.

Es troba desmotivada, però es nega encara a deixar passar aquella etapa. Una etapa que, segons alguns, començava massa prompte, segons altres, massa tard. Recorda els sandwichs dels divendres després de les classes de música i abans dels assajos. Recorda els nervis, la inseguretat, saludar l'àvia per l'avinguda de la pau, la sensació de tenir més gent allà que ací...

Ara, quinze anys després no queda res: ni sandwich, ni classes, ni els avis, ni nervis, ni inseguretat. Només la sensació de que ella ha estimat més allà que l'han estimat a ella. I l'únic vincle que queda són quatre notes al pentagrama que fa sonar cada divendres. 

Amb desmotivació, però amb resistència al venciment.

Campaña en defensa de la educación pública

31  de maig de 2012


" La escuela pública es la que permite que nazca donde uno nazca pueda ser lo que uno quiera."

YO ESTUDIÉ EN LA PÚBLICA





Curiositat...

30 de maig de 2012

Sovint oblide el maig i juny dels anys d'oposicions. Com odiava el calendari... avançant més ràpid del que jo podia caminar i pensar. Desitjava que un forat negre se'ls engolís per sempre i els anys passaren a tenir 10 mesos. 

Hui, casualitats de la vida, i al mes de maig, he acabat entrant en aquell institut on em vaig examinar per dues vegades. El mateix institut que vaig jurar cremar el dia que tingués la plaça. La mateixa olor, la mateixa sensació de tancament, els mateixos corredors llargs (que a mi em semblaven els corredors de la mort), els mateixos banys antics amb les portes plenes de pintades per adolescents que s'avorrixen mentre defequen...

Tota una experiència digna de ser viscuda, tornar allà on el teu estómac va patir com una centrifugadora plena de claus i cargols. 

Potser és de bojos, però enguany, que he de tornar a fer llistat de centres perquè Conselleria no dóna destins definitius ja ni pagant-li, potser trie aquest  institut com a primera opció.

Seria segurament més estrany treballar on vaig aprovar les oposicions que quan vaig treballar a l'escola en la qual vaig estudiar, amb els i les mestres que van ser mestres meus. 

No sé quines sensacions produiria en mi.

Però xé, tinc curiositat.

Senyora consellera...

21 de maig de 2012

Avuí un sentiment de tristesa habita en mi. I estic segura que tardarà en anar-se'n. Repose el cap al sofà i pense en el futur, bastant negre, per cert.

Avuí, amb la proposta d'una nova ordre de la nostra estupenda consellera d'educació sobre places que van a suprimir i desplaçar a la mà, comence a preparar-me l'anglès. Perquè ja se sap que els primers que perdran seran els d'educació especial i audició i llenguatge. I aquí estic jo. 

María José Català, consellera d'educació, suggereix als mestres en aquesta ordre que s'habiliten en altres especialitats, per economitzar recursos (que és un eufemisme preciós de: "si vols treballar, ja pots tenir l'especialitat de música, anglès, educació física i primària. Si no, tindràs una mitja jornada, i donaràs gràcies de tenir feina"). 

Podria habilitar-me per primària, i podria habilitar-me per educació especial. En canvi, em prepare l'anglès. No per habilitar-me d'anglès, senyora consellera, que té tanta voluntat de promocionar l'anglès amb professionals que no estan capacitats per fer-ho. Em prepararé l'anglès per  per marxar ben lluny.

Potser a algun lloc on es crega de veritat en una educació pública i de qualitat. Perquè el que vosté, senyora consellera, vol fer amb l'educació al nostre país és una aberració que no sé on acabarà. Però en cap cas parlarem ací de forma orgullosa de gaudir d'una educació pública, de qualitat i gratuïta per a tots. 

Ben al contrari. 

Parlarem ací:

- d'una massificació d'aules
- de retalls en les plantilles, amb l'acomiadment de més de 8000 interins
- de precarietat laboral
- de reducció de salaris
- de pèrdua de llocs de treball
- de privatització de serveis educatius
- d'augment de taxes universitàries 
- de disminució de beques escolars, de transport i de comedor
- d'empitjorament de les condicions laborals del col.lectiu docent. 
- de problemes de disciplina a les aules
- de fracàs escolar
- de divisió de la societat entre els qui poden estudiar i els qui no tenen la sort de poder pagar-se una educació
- i en defintiva, d'una educació que queda ben lluny de l'educació entesa tal i com l'entenen els països del Nord d'Europa, vosté que és tan europeïsta. 

Ací fa temps que s'ha deixat d'estimar  l'educació pública. 

Ací fa temps que sobra, senyora consellera. 

Quefers i meló d'aigua...

13 de maig de 2012

Sembla, una vegada més, que la inspiració va íntimament lligada al temps lliure. I en la recta final del curs escolar i universitari els minuts i segons passen quasi sense deixar-nos respirar. Com per parar-se a pensar en altres coses. Últims exàmens, últims informes, últimes reunions... Maig i juny no estan fets per pensar i escriure molt. Només fer, fer i fer.

Amb els peus damunt la tauleta del menjador, amb l'odinador a les cames i amb la finestra oberta per deixar passar ja la suau brisa de les nou de la vesprada...em pregunte quina serà la meua pròxima etapa, ara que la universitat s'acaba per segona vegada. Em pregunte quina serà la meua pròxima escola, havent-me denegat el destí definitiu per tercer any. Em pregunte quina serà la meua pròxima casa, sense saber on estaré fins juliol.

I així, van i vénen, quefers laborals, estudiantils i personals, tots alhora. 

Vagant pel meu cap.

Però hi ha temps per tot. O això deia l'àvia. Per això, baixe els peus de la tauleta, deixe l'ordinador i em dispose a compartir la tallada de meló d'aigua que molt acuradament has fet a trossets.

Quefers sempre hi ha. 

Diumenges de sofà amb meló d'aigua compartit no.

De vegades hi ha que saber prioritzar.

Dejà vu...

29 d'abril de 2012

Buscant la forma de tornar a ser qui era, qui érem, ha buscat en va allò que no té nom, però que quan es té es percep. De vegades els records ens ennuvolen la vista. I confonem el passat i el present. 

I jo, ara parlaré en primera persona, havia oblidat qui sóc. Qui som. A dia de hui. 

Així, sentint que ha viscut un dejà vu, ha pensant que sovint els finals arriben soles. Altres es decideixen.


No sóc qui era. No som qui érem. I en la solitud de la nit, eixa sensació d'haver perdut el temps en preguntes  absurdes es fa patent.

Ara crec que el final va arribar fa temps.

Jo l'he decidit avuí, que és diferent. 

A cara descoberta...

19 d'abril de 2012

Hui, caminant per aquells corredors, parlant amb la gent d'altres temps i  notant la presència dels fantasmes... s'ha parat davant d'aquella porta de vidre, allà on va dir que algun dia gravaria la seua  S justiciera. 

S'ha vist reflexada en el vidre. Pensava que portava l'antifaç posat, però s'ha trobat a cara descoberta. I aleshores ha caigut en el fet que ha deixat d'esperar que eixe dia arribe. 

Un duel inevitable. Però quan la porta ha fet el mínim gest de treure l'espasa, ella ha pegat mitja volta i ha baixat les escales.

Hui no era el dia. 

Però sap que les coses arriben quan no s'esperen. 

Tal volta el dia del judici final estiga més a prop que mai. 

I ara cara descoberta.


Habitacles...

18 d'abril de 2012

Un dia faré una ruta per les vivendes en les que alguna vegada vaig tenir una habitació habitable. Aniré a tots aquells pisos en els quals un dia vaig tenir una vida, o mitja.

Començaré per ordre cronològic, tan fàcil com caminar dos carrers més enllà del que era la casa de l'àvia a Castalla, per observar aquelles tres finestres amb les persianes baixades. Dins segurament encara hi haurà algun moble vell, esperant, per gossera de no tirar-lo. Pols. I records de la infància, quan el pare ens preparava pernil dolç amb formatge a la planxa per esmorzar els diumenges, alternats amb el xocolate amb xurros de la mare. Diumenge se, diumenge no. 

Agafaré un tren i aniré al Carrer Finlàndia de València, darrere del Mestalla, per trencar-me el cap des de baix i mirar el cinqué pis del número 6. No sé que serà d'aquell pis que ja era inhabitable fa 8 anys. Però segurament encara tindrà aquella branca d'olivera que li sortia al sòl de la cuina. O això és el que volíem creure. Al bany, l'esquerda de la dutxa i a la meua habitació aquell soroll que s'escoltava quan algú encenia la llum de l'escala. I el record d'haver de passar allà la nit que va morir l'àvia, esperant les 6 del matí per agafar el primer tren de tornada.

I allí mateix, a València, agafaré el metro direcció marítim-serreria i baixaré en la parada d'Aiora, per caminar només tres carrers fins Explorador Andrés, número 32. I observaré, com ja he fet altres vegades, aquella xicoteta finestra que donava a l'exterior. Dins, una entrada on solia reposar la meua bici (que em van furtar l'últim any de carrera), un comedor on compartir sopars i una habitació que amaga nits i dies de música, estudis, companyia i soledat.

Tabarca, com no. Només tres mesos. Però allà, en un cantonet al costat de l'arc d'entrada, hi ha un pis amb un balcó, dues habitacions i un bany compartit per a dues persones que es van trobar en aquell lloc, per no tornar-se  a trobar mai més.

I amb altre tren me'n tornaria a València. A l'Avinguda del Port on, ja d'interina, vaig trobar la meua primera substitució. Nazaret. I en aquell quart sense ascensor caminava nit i dia amb una manta envoltada al cos, perquè feia un fred increible, però podia veure els màstils dels vaixells del port des de la finestra del comedor. 

Agafaré un tren,  o un bus, o les dues coses, o tal volta em teletransporte... a Ayora, l'interior de València, on no hi ha possible combinació de transport, i on se senten més d'Albacete que Valencians. Per trepitjar novament aquella plaça gran, i alçar la vista per mirar el primer balcó. Possiblement tancat i amb la persiana baixada, però amagant records, cigarrets, descansos d'estudiar les oposicions que implicaven treure les cames pel balcó per notar almenys el vent en una part del cos. 

Com no, la casa de l'àvia, a la que vaig arribar ja amb la mudança feta. Perquè mentre jo em dedicava a habitar en altres llocs, els pares encaixaven la vida de tots i la transportaven a la casa que ja està habitada per fantasmes, però que molt cordialment ens deixen viure amb ells. 

Caminant cap a la creu, i seguint en Castalla, just davant l'institut, un pis fruit del desig d'independència que em corria per les venes des del primer pis que vaig trepitjar a València. Però una frustració, conseqüència dels qui  creuen que poder ser amos i senyors de les vides alienes. 

I finalment, on em trobe ara mateix. Un pis que a dia de hui sent com ma casa, però que sé que en un any, possiblement dos, serà només un record. Un passejar per la vorera d'enfront per alçar la vista i mirar les cortines marrons del menjador, imaginant les meues plantes a la prestatgeria, el meu tocadiscs sonant i  la meua manta de colors al sofà. 

 De vegades pense que una xicoteta part de mi s'ha quedat en cadascun d'aquells habitacles...


Esperant...

16 d'abril de 2012

El  millor del canvi de temps, per damunt de totes les coses, és aquell espai que ens espera tots els anys. Aquella taula mig trencada, la cuina de gas, la pila de pedra on sempre posem el gel, el ron en llima, la biga de pi i els geranis de la mare (que abans eren de l'àvia. Tot s'hereta), que li donen al nostre pati aquell toc tan rural i especial.

És molt estranya la sensació que es té quan es viu lluny de casa per decisió pròpia, sense deixar de sentir tan a prop aquests moments viscuts, i els que vindran, en aquells raconets que sempre han sigut teus. Nostres. 

El terrat...

El pati...

I així, em trobe esperant amb ganes el bon temps, aquell que fa que em treguis a ballar en el nostre pati, mentre la primavera i l'estiu ens observen passar. 

I no a l'inrevés.

Vayas a dónde vayas...encontrarás espejismos...

15 d'abril de 2012

"..somos tan iguales..."

Suposava que el final no era el final. I allà, en una taula, envoltada de gent estimada potser en altres temps, coneguda a dia de hui, es troba tan diferent que fins i tot l'aire li destorba.

Es fa xicoteta, sabent que té una vida que estima, sense poder demostrar-ho, perquè hi ha tantes conversacions pendents que l'espai es redueix a dues cadires de platja massa juntes com per evitar les conversacions sobre el temps i la vida en general.

Així, decideix utilitzar la carta que sempre porta amagada davall la màniga, aquella per la qual sempre diuen que és rara, reflexiva, potser bohèmia... Tan sols són absències, que li permeten evadir-se del món on es troba.

Moments de fixar la mirada durant tres segons, i fugir volant a aquells temps on darrere la mateixa taula els silencies no eren incòmodes, ni les conversacions supèrflues. 


"...y a la vista tan distintos..."



Com sempre... al terrat

Tenia clar que estimava el poble, que sovint, a kilòmetres de distància, trobe a faltar certs instants. Però el que no sabia era que la inspiració sovint es perd en una relació directament proporcional a la distància a la qual em trobe i el temps que fa que no visite el poble.

I així, després de tres setmanes, on els pensaments i sentiments vaguen entre la mar, la ciutat, l'anonimat i la satisfacció de ballar damunt del sofà quan a una li abellix... Arribe al poble, rolle la clau de casa i el primer que m'arriba és l'olor de l'entrà. L'estora d'espart als peus, per netejar-me els peus mullats de la pluja, la paella de conill ja reposant, esperant ser degustada, i el foc encés...

Em prenc uns segons per gaudir de l'olor de ma casa. L'olor a menjar, entrà i foraca tot mesclat. I quan ja he fet el primer contacte després de tres setmanes, hem acabat la paella de conill i reposat el dinar, puge a la meua habitació. I trobe que desconeixia que tenia un olor particular, que m'arriba només quan he estat tres setmanes sense trepitjar-la. I les parets segueixen taronja.

Encara em queda, però, una estació. 

I decidida a acabar amb el meu trajecte, abans de posar-me a escriure, obric la porta...

...i puge al terrat...

...per buscar allò que sempre deixe allà amagat. 

És difícil explicar la sensació que em transmet el terrat, perquè és un lloc que no té llum, ni tampoc rajoles al sòl, sinó que encara té el sòl quasi com el dia en que la casa va ser construïda, o un poc menys. Allà tot són trastos, mobles vells, rebuts antics penjats del sostre perquè no se'ls menge la humitat, la pols o  possiblement algun ratolinet, per als quals la mare, igual que feia l'àvia, deixa escampats per tot el terrat un menjar de colorins per a ells. 

I allà, en un raconet, on la vaig deixar l'última vegada, entre de la cuna de quan jo era menuda, el garbell en el qual l'àvia feia tomaca en conserva,  i la caixa de les fotos antigues...

...resposa la meua inspiració.

Plena de pols, amb olor d'humitat i a fosques.

Però m'espera. 

Com sempre, al terrat.

Generación perdida..?

1 d'Abril de 2012

Difícils els temps que corren per a tota una generació, la dels 80. Estancada, perduda, cridant per ser escoltada. És difícil que la situació actual no ens deixe seqüeles, perquè molts de nosaltres haurem de partir. I si tenim la sort de quedar-nos, marxaran els nostres germans, cosins, marits, amics... De forma directa o indirecta, tots ens veurem afectats. 

Potser ara la immigració cobre un especial sentit per a moltes famílies.

No us predeu aquest documental "¿Generación perdida?". Els que lluiten, els indignats, els que se'n van,  els que creuen en un món millor, el que canvien el rumb per trobar-se...

En som molts, lluitant, i en cap cas som una generació NI-NI.

Pell impermeable...

30 de març de 2012

És possible que hi haja coses que escapen als nostres ulls. Xicotets detalls que es perden només en  parpellejar.

També estan aquells instants que no veim o escoltem perquè ens hem posat el "chubasquero", però no perquè els nostres ulls o oïda no puguen detectar. Supose que parlaríem en aquest cas d'atenció selectiva.

No sé si és el temps, el cansament de la setmana o totes dues. Però supose que tard o d'hora aprenem a no donar importància a les coses que simplement, no la tenen. 

I supose que així done pas als pos-its que vas deixant, enganxats a cada espill de la casa on saps que em miraré. Xicotets missatges que proposen cervesses o desitgen un bon dia. 

Tan fa, si aconsegueixen així, omitir aquelles coses "omitibles". 

Xicotetes sensacions que faran que qualsevol dia no siga necessari agafar el "chubasquero", perquè la meua pell ja serà impermeable.


"...Tenemos naufragios soñados en playas... De islotes sin nombre ni ley ni rutina..."


Espirals...

20 de març de 2012

De vegades les espirals no són bones. Depèn.

Perquè últimament ens passa que quan ens reunim al voltant d'una taula i hi ha cerveses pel mig, entrem en la nostra espiral de plans sense final. I allà, en aquell restaurant similar al de Grease, sense Olivia Newton John, però amb "You're the one that I want" de fons, imaginem la pròxima bogeria.

Enguany un viatge a Madrid ja complert, una possible ruta pel nord a l'estiu i qui sap si un viatge a Granada a la tardor.

L'any vinent, una  ruta per Itàlia, a bord d'una caravana. Amb unes cervesses a la mà, la beguda que tot ho inicia, unes ulleres de sol, els peus descalçats a la guantera...i possiblement "love me do" sonant a la ràdio.

Eixes espirals, no és que són bones. És que són les millors.


Decisions...

18 de març de 2012

En algun lloc vaig llegir que no és aconsellable fer promeses quan s'és feliç, ni prendre decisions quan s'està enfadada. La primera opció ja la tinc apresa. La segona supose que l'aprendré en uns dies. 

Perquè tot i que hui he dit en veu alta el que se suposava que era una decisió, i encara bollint-me la sang, he pensat millor que esperaré fins demà o despús-demà. Faré com les vaques, i rumiaré uns dies per digerir les decisions que s'han de prendre amb calma. 

Realment sé cap a quina direcció camine en tot açò de les etapes que s'acaben. Perquè no és la primera vegada que un cicle es tanca. València, Aiora, València per segona vegada, la vida d'incertesa... (que potser en poc temps tornaré a patir, tal i com estan les coses).  I tampoc és la primera vegada que una etapa s'emporta per davant gent estimada. 

Gent que acaba convertint-se en records d'una època passada, no sé si més feliç, però una època passada. I les èpoques passades, sovint tornen com a fantasmes per dormir amb tu.

Ara a rumiar i a decidir.

I supose que a conformar-se amb visites astrals espontànies dues vegades a l'any.

Etapes i silencis...

10 de març de 2012

 A la tristesa de les etapes que s'acaben acompanya la tristesa de les persones que queden enrere. O davant. Perquè és difícil saber si eres tu qui camina massa ràpid o la resta els que caminen més lentament que tu.

I allà, només amb una taula de distància i amb una cervesa que calla més del que ha de parlar, pensem com de diferents estem. Mentre em contes el teu dia a dia, en la teua nova etapa en la qual ja no estic, els meus pensaments em recorden com et trobe a faltar. I en lloc de dir-t'ho, de la meua boca només em naix contar-te el meu dia a dia, de la meua nova etapa en la qual sembla que ja  no estàs. 

Sense saber què penses, escric, ignorant si entens els meus silencis. Perquè de vegades els silencis són més importants que les paraules. 

Al final, sembla que les etapes queden reduïdes a les casualitats que fan que ens trobem a un carrer i improvisem una cervesa ràpida per contar el que podries contar a qualsevol. 

Però també per compartir silencis que no saps compartir amb ningú més.

El nostre raconet...

5 de març de 2012

Com bé sé el buit que el Raconet ha deixat en nosaltres, o nosaltres en ell, perquè no està clar... Hui hem decidit que ens hem cansat de les etapes que s'acaben sense avisar. Sobre tot les bones. 

Així, amb la llum del flexo com a focus de discoteca, la taula com a barra del bar i el groveshark com a Jose fent de DJ... hem improvisat el nostre xicotet Raconet, quasi a 40 kilòmetres de l'original. Però amb la mateixa essència.

No fa falta massa per decidir que es pot tenir tot, sense moure's del lloc. De vegades visites fantasma, d'altres cerveses improvisades, a estones magdalenes i cola-caos... I el que no es pot tenir a l'abast, simplement es transforma. 

Substituint la cadira per un sofà, el micro per una sabatilla d'anar per casa, els tacons per calcetins (per damunt del camal del pantaló del pijama, per suposat),  el ron en cola per suc de pinya...

...i cantar a crits. 

Per passar el mono, de moment, ens sobra. 


"...Yo no te pido la luuunaaaaa...""

Pulp fiction...

3 de març de 2012

Jo no portava perruca ni camisa blanca. Tu no portaves jaqueta ni melena. Però en aquella ciutat "invivible, però insustituible", com deia Sabina, on ningú mira qui té al costat, vam fer rogle a la pista de ball quan vam estcoltar aquella cançó. 

A ritme de Jackrabbit Slim Twist, com John Travolta i Umma Thurman, vam decidir, just en aquell moment, que som massa anti-convencionals com per ballar el vals si un dia decidirem casar-nos.

Si eixe dia arriba, ballarem pulp fiction.

I ací queda escrit.


Encara estic a temps...

24 de febrer de 2012

No cregues que no note la teua presència, tan innegablement  percebuda per les meues fosses nasals. Perquè, pots estar a quaranta, cinquanta o dos-cents kilòmetres, que el teu olor corporal m'arriba en forma de putrefacció.

No penses que no estic alerta, que no sé que penses i planeges. No intentes fer-me creure que has oblidat el que em vas dir. No ho has fet. I jo tampoc. 

No cregues que no veig la teua ombra, seguint les meues passes, a curta distància però amb precaució. 

Perquè sé, conec i et veig caure en els errors més bàsics per provocar que un dia trega de la meua bossa la meua capa. Vas deixant pistes, i no pare de rebre senyals

Encara estic a temps de fer justícia

Jo de tu no jugaria massa. 



"...que sepas que el final no empieza hoy..."

Refugi...

16 de febrer de 2012

Fa temps, m'inspirava el bany. Estudiava allà, asseguda a terra damunt d'una tovallola i amb el calefactor encés, sobre materials de construcció i vectors. Aquells temps en els quals l'arquitectura suposava una ambició. Rareses.

Avuí repose el cul a terra del meu bany, més xicotet, i després d'haver-lo reposat en altres tres banys d'altres cases. Amb l'ordinador al vàter, enrollada en el barnús i amb l'estufa encesa, pense i escric que tal volta és per aquest motiu que els homes diuen que les dones tardem quan ens fiquem al bany. Perquè no saben que tal volta dins s'està forjant un post. 

Últimament, et trobe davall dels meus llençols, amagat, per espantar-me quan menys ho espere. I m'alce del llit buscant un got d'aigua que faça fugir els fantasmes que em visiten quan dorm. Aquests són els pitjors. Perquè si estic desperta puc estar alerta, puc esperar-los, conversar, avisar el meu intèrpret,  perquè li done temps a preparar tiretes, o fins i tot, preparar les cartes per jugar al chin-chon.

Però sovint, quan no m'ho espere, tu estàs allà entre el llençol i l'edredó, preparat. Segurament ja m'has visitat en somnis, i quan obric els  ulls et veig allà, mirant-me. Amb aquella mirada boja de qui parla poc i amaga molt. 

I després de passejar en la nit, per un corredor no massa llarg, de beure un got d'aigua i d'haver-me rentat la cara, torne al llit i ja no estàs. Segurament hauràs partit a altre llit, a ennegrir els somnis d'altra víctima.

Al final, em refugie al banys, fugint de tu, de la teua mirada que, fins i tot en somnis, em segueix ofegant.


"...cuando fuimos los mejores...dejamos de ser nosotros...

...lo peor que llevas dentro...se refugia en tu mirada..."


Ja fa una vida...

14 de febrer de 2012

Corren temps difícils. I a mi, que per sort (i de moment), la feina no em falta, em causa bastant tristesa la situació. Perquè és trist que, en una taula on de 25 persones, totes titulades (algunes amb dos carreres i màsters i estudiant doctorat), només 3 tinguen feina. 

Ahir vaig escoltar, no sé si a la televisió o a la ràdio algú que deia que el que es perda ara no es recuperarà almenys en dos-tres generacions. I llavors pense en l'àvia, que em deia que quan la vida comença malament, acaba bé. I quan comença bé va degradant-se fins acabar malament. 

Al final no sé si és bò o dolent decidir deixar de veure la televisió, escoltar la ràdio i llegir la premsa, per caminar com els ases, amb els ulls tapats i per on ens porte la majoria. Perquè estar a les minories sovint a una li frusta la vida. 

I al final ací estem, a l'era de les tecnologies, on una generació intermèdia estancada crida per ser escoltada, o estudia anglés i fa la maleta, com els nostres avantpassats van fer ja fa una vida, o dos...


"...memoria de jóvenes airados...vive al norte del futuro y al sur de la esperanza...
...cautivos en reinos conquistados..donde habitan los silencios...
...donde ya no queda nada..."


Gotes...

7 de febrer de 2012

Pensava en el temps, mentre mullava la magdalena en la llet amb cola-cao. Tu parlaves de res massa important. Jo escoltava allò suficient com per no deixar de somriure't, mentre mirava el moviment de les teues celles. 

No recordava el temps que feia que no compartíem madalenes a mitjan vesprada. I quan has vist que una gota de llet s'esgolava per la comissura de la meua boca, no has tardat en secar-me-la amb el dit polze. 

Potser el temps es pare per poques coses.

Per perdre la vesprada entre magdalenes, conversacions poc trivials i gotes de llet que s'escapen als meus pensaments...

...és una d'elles.

Discutint...

30 de gener de 2012


Hui he decidit eixir a caminar. Com que no conec massa les rodalies del meu nou hàbitat, he començat a fer voltes, fins que he trobat un carril bici i he decidit seguir-lo per descobrir on arribava. Una estona després he descobert que no sóc l'única que camina pels carrils bici, buscant el final. Gent que corre, camina, pedaleja, etc., i deixa caure el sol a les sis de la vesprada.

Entre vianants i ciclistes anava jo en els meus pensaments, normalment sempre en harmonia amb la música que porte a l'orella. I de front m'he trobat uns iaios. Ell amb un gaiato. Ella agafava el  braç d'ell. Caminant. A poc a poc. A passets xicotets.

M'he llevat els auriculars, sincerament, per escoltar la seua conversació. I quan ens hem creuat, jo anant i ells tornant, ell li preguntava a ella què hi havia per sopar. Ella li contestava que hi havia bollit. I ell es queixava perquè sempre menjaven el mateix. 

No he pogut seguir-los amb la vista, ja d'esquena i somriure'm a mi mateixa.

He pensat que així voldria caminar jo quan siga vella.

A poc a poc. 

Al teu costat.

I discutint pel sopar.

Una bala...

28 de gener de 2011

Anava conduint, potser a la una de la matinada, pensant en res tan important com per dedicar massa atenció a la meua veu interior que de tant en tant em parla. 
Però en el temps que tarda un semàfor en posar-se verd, m'he n'he adonat que tal volta ha arribat el dia aquell en el qual estàs tan lluny, que ja només ens separa una línia escrita en un foli. 

Tu m'entens. Saps que entre tres-centes opcions també està la teua. 

He pujat al terrat, per respirar aquell aroma que m'ompli els pulmons de vida, i per cerciorar-me que encara em queda una bala.

I saps que serà teua. 



"...me quedan balas en la cartuchera...pero te guardo siempre la primera..."

A poc a poc...

22 de gener de 2012

Ahir, jornada de manifestació. Al principi hi havia nervis. Serem molts? Ens farem escoltar? Tindrà repercussió? Perquè facebook i twitter tiren fum, però no sé si erà cosa meua, o serà només la gent a la que segueix...

Al final, un èxit a València i a Alacant. Hui som notícia en tota la premsa. I seguirem amb les mobilitzacions. A poc a poc fem camí.

(Foto d'Eva Marco)

 (Foto d'Eva Marco)

(Foto de Rubén Bodewig)

 (Foto d'Eva Marco)

(Penjat per Melderomer)

(Penjat per ruldap)

Corredor...

16 de gener de 2012

Casualitats de la vida, fa dies vaig anar a parar (de passada) a aquell corredor en el qual em deies que no et donava opció i que m'estimaves per damunt de tot. El que no et vaig voler dir és que, allò no era forma d'estimar i que el que no em donava opció (a deixar-te) eres tu a mi. No vaig ser capaç de creuar la porta d'entrada i em vaig quedar a la porta, la mateixa porta en que vaig decidir posar fi a un infern. Allà dins, aquelles parets amaguen històries que encara li remouen a una l'estómac. 

De vegades, en corredors aliens trobe l'olor del mateix producte de neteja que impregnava El Corredor en qüestió i no puc evitar sentir fàstic. Així és com es condicionen les situacions personals a un aroma de lleixiu mesclat amb llima que res té a veure amb nosaltres, però que no crec que puga suportar més en la vida.

Teníem poques coses en comú tu i jo.
Saber estimar i deixar-se estimar era una d'elles.
 


"...cuántas veces te ha hecho callar...cuánto tiempo crees que aguantarás..."


Altra pasta...

12 de gener de 2011

No m'agrada gens escriure sobre política o res que tinga a veure amb la política ací. No m'agrada perquè per a gustos colors i perquè, tot i que ben orgullosa que estic jo de les meues creences, trobe que la política s'ha anat desgastant moltíssim i em costa creure que puga haver una política justa i real, basada en la ciutadania. De fet, en les últimes eleccions he anat a votar per culpabilitat (si no ho feia), més que per convicció.

Bé, per les raons que siga, no m'agrada escriure sobre política. Però avuí és que no ho puc evitar... Pose la televisió i tot és parlar de nosaltres. Que si judicis, que si corrupció, que si diners per ací, que si estàtues per allà, ara retallem en sanitat, ara toquem l'educació. Fa un poc de vergonya. Fem un poc de vergonya.

Avuí em costa no fer cas al que ens envolta. Twitter i Facebook tiren fum. Al e-mail personal m'estan arribant uns quatre e-mails per dia sobre les novetats de les concentracions i mobilitzacions en contra de les retallades a l'educació, la sanitat i la funció pública en general. I és difícil fer allò dels micos de no escoltar, ni parlar ni mirar.

No vull fer cap reflexió sobre les retallades, sinó sobre la unitat que estic sentint aquests dies. No porte massa temps treballant, però sempre s'ha escoltat que si aquest sindicat és d'aquest pal o de l'altre. Que si estos dos firmen un pacte quan menys t'ho esperes.... Crec que és l'única vegada que absolutament tots els sindicats estan d'acord en tot açò.

I és l'única vegada que he estat a un claustre de professors on TOTS hem estat d'acord en unir-nos com a claustre a les mobilitzacions que s'estan convocant a les tres províncies. 

Anar tots a una ens fa forts. A mi, tal volta perquè no estic feta de la mateixa pasta dels meus companys amb més experiència que van viure la rebel.lió en la dictadura, em fa un poc de por tot açò.