Encara estic a temps...

24 de febrer de 2012

No cregues que no note la teua presència, tan innegablement  percebuda per les meues fosses nasals. Perquè, pots estar a quaranta, cinquanta o dos-cents kilòmetres, que el teu olor corporal m'arriba en forma de putrefacció.

No penses que no estic alerta, que no sé que penses i planeges. No intentes fer-me creure que has oblidat el que em vas dir. No ho has fet. I jo tampoc. 

No cregues que no veig la teua ombra, seguint les meues passes, a curta distància però amb precaució. 

Perquè sé, conec i et veig caure en els errors més bàsics per provocar que un dia trega de la meua bossa la meua capa. Vas deixant pistes, i no pare de rebre senyals

Encara estic a temps de fer justícia

Jo de tu no jugaria massa. 



"...que sepas que el final no empieza hoy..."

Refugi...

16 de febrer de 2012

Fa temps, m'inspirava el bany. Estudiava allà, asseguda a terra damunt d'una tovallola i amb el calefactor encés, sobre materials de construcció i vectors. Aquells temps en els quals l'arquitectura suposava una ambició. Rareses.

Avuí repose el cul a terra del meu bany, més xicotet, i després d'haver-lo reposat en altres tres banys d'altres cases. Amb l'ordinador al vàter, enrollada en el barnús i amb l'estufa encesa, pense i escric que tal volta és per aquest motiu que els homes diuen que les dones tardem quan ens fiquem al bany. Perquè no saben que tal volta dins s'està forjant un post. 

Últimament, et trobe davall dels meus llençols, amagat, per espantar-me quan menys ho espere. I m'alce del llit buscant un got d'aigua que faça fugir els fantasmes que em visiten quan dorm. Aquests són els pitjors. Perquè si estic desperta puc estar alerta, puc esperar-los, conversar, avisar el meu intèrpret,  perquè li done temps a preparar tiretes, o fins i tot, preparar les cartes per jugar al chin-chon.

Però sovint, quan no m'ho espere, tu estàs allà entre el llençol i l'edredó, preparat. Segurament ja m'has visitat en somnis, i quan obric els  ulls et veig allà, mirant-me. Amb aquella mirada boja de qui parla poc i amaga molt. 

I després de passejar en la nit, per un corredor no massa llarg, de beure un got d'aigua i d'haver-me rentat la cara, torne al llit i ja no estàs. Segurament hauràs partit a altre llit, a ennegrir els somnis d'altra víctima.

Al final, em refugie al banys, fugint de tu, de la teua mirada que, fins i tot en somnis, em segueix ofegant.


"...cuando fuimos los mejores...dejamos de ser nosotros...

...lo peor que llevas dentro...se refugia en tu mirada..."


Ja fa una vida...

14 de febrer de 2012

Corren temps difícils. I a mi, que per sort (i de moment), la feina no em falta, em causa bastant tristesa la situació. Perquè és trist que, en una taula on de 25 persones, totes titulades (algunes amb dos carreres i màsters i estudiant doctorat), només 3 tinguen feina. 

Ahir vaig escoltar, no sé si a la televisió o a la ràdio algú que deia que el que es perda ara no es recuperarà almenys en dos-tres generacions. I llavors pense en l'àvia, que em deia que quan la vida comença malament, acaba bé. I quan comença bé va degradant-se fins acabar malament. 

Al final no sé si és bò o dolent decidir deixar de veure la televisió, escoltar la ràdio i llegir la premsa, per caminar com els ases, amb els ulls tapats i per on ens porte la majoria. Perquè estar a les minories sovint a una li frusta la vida. 

I al final ací estem, a l'era de les tecnologies, on una generació intermèdia estancada crida per ser escoltada, o estudia anglés i fa la maleta, com els nostres avantpassats van fer ja fa una vida, o dos...


"...memoria de jóvenes airados...vive al norte del futuro y al sur de la esperanza...
...cautivos en reinos conquistados..donde habitan los silencios...
...donde ya no queda nada..."


Gotes...

7 de febrer de 2012

Pensava en el temps, mentre mullava la magdalena en la llet amb cola-cao. Tu parlaves de res massa important. Jo escoltava allò suficient com per no deixar de somriure't, mentre mirava el moviment de les teues celles. 

No recordava el temps que feia que no compartíem madalenes a mitjan vesprada. I quan has vist que una gota de llet s'esgolava per la comissura de la meua boca, no has tardat en secar-me-la amb el dit polze. 

Potser el temps es pare per poques coses.

Per perdre la vesprada entre magdalenes, conversacions poc trivials i gotes de llet que s'escapen als meus pensaments...

...és una d'elles.