Com sempre... al terrat

Tenia clar que estimava el poble, que sovint, a kilòmetres de distància, trobe a faltar certs instants. Però el que no sabia era que la inspiració sovint es perd en una relació directament proporcional a la distància a la qual em trobe i el temps que fa que no visite el poble.

I així, després de tres setmanes, on els pensaments i sentiments vaguen entre la mar, la ciutat, l'anonimat i la satisfacció de ballar damunt del sofà quan a una li abellix... Arribe al poble, rolle la clau de casa i el primer que m'arriba és l'olor de l'entrà. L'estora d'espart als peus, per netejar-me els peus mullats de la pluja, la paella de conill ja reposant, esperant ser degustada, i el foc encés...

Em prenc uns segons per gaudir de l'olor de ma casa. L'olor a menjar, entrà i foraca tot mesclat. I quan ja he fet el primer contacte després de tres setmanes, hem acabat la paella de conill i reposat el dinar, puge a la meua habitació. I trobe que desconeixia que tenia un olor particular, que m'arriba només quan he estat tres setmanes sense trepitjar-la. I les parets segueixen taronja.

Encara em queda, però, una estació. 

I decidida a acabar amb el meu trajecte, abans de posar-me a escriure, obric la porta...

...i puge al terrat...

...per buscar allò que sempre deixe allà amagat. 

És difícil explicar la sensació que em transmet el terrat, perquè és un lloc que no té llum, ni tampoc rajoles al sòl, sinó que encara té el sòl quasi com el dia en que la casa va ser construïda, o un poc menys. Allà tot són trastos, mobles vells, rebuts antics penjats del sostre perquè no se'ls menge la humitat, la pols o  possiblement algun ratolinet, per als quals la mare, igual que feia l'àvia, deixa escampats per tot el terrat un menjar de colorins per a ells. 

I allà, en un raconet, on la vaig deixar l'última vegada, entre de la cuna de quan jo era menuda, el garbell en el qual l'àvia feia tomaca en conserva,  i la caixa de les fotos antigues...

...resposa la meua inspiració.

Plena de pols, amb olor d'humitat i a fosques.

Però m'espera. 

Com sempre, al terrat.

No hay comentarios: