Habitacles...

18 d'abril de 2012

Un dia faré una ruta per les vivendes en les que alguna vegada vaig tenir una habitació habitable. Aniré a tots aquells pisos en els quals un dia vaig tenir una vida, o mitja.

Començaré per ordre cronològic, tan fàcil com caminar dos carrers més enllà del que era la casa de l'àvia a Castalla, per observar aquelles tres finestres amb les persianes baixades. Dins segurament encara hi haurà algun moble vell, esperant, per gossera de no tirar-lo. Pols. I records de la infància, quan el pare ens preparava pernil dolç amb formatge a la planxa per esmorzar els diumenges, alternats amb el xocolate amb xurros de la mare. Diumenge se, diumenge no. 

Agafaré un tren i aniré al Carrer Finlàndia de València, darrere del Mestalla, per trencar-me el cap des de baix i mirar el cinqué pis del número 6. No sé que serà d'aquell pis que ja era inhabitable fa 8 anys. Però segurament encara tindrà aquella branca d'olivera que li sortia al sòl de la cuina. O això és el que volíem creure. Al bany, l'esquerda de la dutxa i a la meua habitació aquell soroll que s'escoltava quan algú encenia la llum de l'escala. I el record d'haver de passar allà la nit que va morir l'àvia, esperant les 6 del matí per agafar el primer tren de tornada.

I allí mateix, a València, agafaré el metro direcció marítim-serreria i baixaré en la parada d'Aiora, per caminar només tres carrers fins Explorador Andrés, número 32. I observaré, com ja he fet altres vegades, aquella xicoteta finestra que donava a l'exterior. Dins, una entrada on solia reposar la meua bici (que em van furtar l'últim any de carrera), un comedor on compartir sopars i una habitació que amaga nits i dies de música, estudis, companyia i soledat.

Tabarca, com no. Només tres mesos. Però allà, en un cantonet al costat de l'arc d'entrada, hi ha un pis amb un balcó, dues habitacions i un bany compartit per a dues persones que es van trobar en aquell lloc, per no tornar-se  a trobar mai més.

I amb altre tren me'n tornaria a València. A l'Avinguda del Port on, ja d'interina, vaig trobar la meua primera substitució. Nazaret. I en aquell quart sense ascensor caminava nit i dia amb una manta envoltada al cos, perquè feia un fred increible, però podia veure els màstils dels vaixells del port des de la finestra del comedor. 

Agafaré un tren,  o un bus, o les dues coses, o tal volta em teletransporte... a Ayora, l'interior de València, on no hi ha possible combinació de transport, i on se senten més d'Albacete que Valencians. Per trepitjar novament aquella plaça gran, i alçar la vista per mirar el primer balcó. Possiblement tancat i amb la persiana baixada, però amagant records, cigarrets, descansos d'estudiar les oposicions que implicaven treure les cames pel balcó per notar almenys el vent en una part del cos. 

Com no, la casa de l'àvia, a la que vaig arribar ja amb la mudança feta. Perquè mentre jo em dedicava a habitar en altres llocs, els pares encaixaven la vida de tots i la transportaven a la casa que ja està habitada per fantasmes, però que molt cordialment ens deixen viure amb ells. 

Caminant cap a la creu, i seguint en Castalla, just davant l'institut, un pis fruit del desig d'independència que em corria per les venes des del primer pis que vaig trepitjar a València. Però una frustració, conseqüència dels qui  creuen que poder ser amos i senyors de les vides alienes. 

I finalment, on em trobe ara mateix. Un pis que a dia de hui sent com ma casa, però que sé que en un any, possiblement dos, serà només un record. Un passejar per la vorera d'enfront per alçar la vista i mirar les cortines marrons del menjador, imaginant les meues plantes a la prestatgeria, el meu tocadiscs sonant i  la meua manta de colors al sofà. 

 De vegades pense que una xicoteta part de mi s'ha quedat en cadascun d'aquells habitacles...


1 comentario:

Àngels dijo...

Possiblement una part de nosaltres en quede on hem estat i altra qui sap si on hem volgut estar...