Ser i no ser...

31 d'agost de 2012

Supose que sempre he sigut d'anar a la contra. Als tretze anys vaig decidir canviar d'amistats, amb la odissea hormonal que en plena etapa d'institut suposava això. I mentre altres amistats es forjaven a tontes i a mig fer, em preguntava si tenia sentit la propietat privada que teníem de l'amistat en plena adolescència. Perquè jo, per sort o per desgràcia, ja ballava d'Onil a Castalla i al conservatori de Villena des que tenia nou anys, i no entenia allò d'haver de donar explicacions a les amistats sobre altres amistats. Em semblava que només faltava pixar per marcar territori.

Ara, quinze anys després i encara amb el cos perdut entre algun punt entre la muntanya i la platja, mire al meu voltant i trobe que són coses que els pre-adolescents fan sense pensar. Que ara, vist de lluny, sembla una ximpleria.

Ara mire al meu voltant i crec que les amistats que tinc són igual o més que jo, ànimes perdudes que he anat trobant pel camí. Persones que com jo, han anat forjant-se a elles mateixes. Observe el rogle de les quadrilles d'amistats pel poble, aquelles que porten juntes des de l'escola, i és veritat que una pregunta em ve al cap: com seria jo ara mateix de no haver canviat?

I només uns segons després de que m'assalte el dubte, tinc la resposta.

No series tu. 

Silenci...

24 d'agost de 2012

Decidida a no pensar, es gita cap per amunt al llit. Mira les bigues. Les conta. Deu. Com sempre. Li hagués agradat que hui haguésses vingut abans. Abans que els pensaments l'envaïren. Al final ha decidit que potser en lloc de lluitar contra els seus pensaments el millor és unir-se a ells. Si no pots amb el teu enemic...

I quan arribes trobes que el seu cap és un núvol, el seu llit una illa. Et gites al seu costat, li lleves el cigarret de la boca,  te'l passes a la teua i xucles el fum mig cucant l'ull, com sempre. No parleu, perquè saps que aquell és el moment en que el silenci diu més que les paraules poden ni tan sols insinuar.

Al final, ella es gira cap al teu costat i tu li passes el braç per davall del seu coll. I entre el fum del tabac i el núvol del seu cap estàs tu. Amb la mirada fixa en ella, que no gosa moure's...

...per no trencar aquell silenci dels qui compareixen més callant que parlant.



Xixona...

14 d'agost de 2012

M'encanta la cultura de poble. Cert és que de vegades necessites l'anonimat, però arriba l'estiu i a les grans ciutats no pots eixir de casa amb les claus a la butxaca i els diners a l'altra. Al poble sí. I no patisques, que si fa falta ja et trobaran, possiblement al bar. 

Aquests dies he tingut la sort, a més, de descobrir Xixona, i m'ha encantat . No només l'ambient de poble que es respira allà, que busques una amiga i de seguida et troben la cosina del novio de l'amiga que et localitza el seu telèfon en deu segons. Les begudes tradicionals de poble, el xarrar peculiar de la contornà ("les carietes"), la vespra de festa que ja es respira... I si a això li sumes, a més, concerts de Pellikana, Komfusió, Mugroman i de Lax'n'busto, tens la festa assegurada. A la segona nit de concerts ja veus cares conegudes, ja coneixes el "Ca Pana" de Xixona, el bareto vip per sopar, i que les xixonenques tenen les mamelles grans i el cul amunt de pujar costeres.

Tornarem segur!

Ací la mítica cançó de Lax'n'busto.

Deu anys...

9 d'agost de 2012

Una de les coses més estranyes, quan els amics se'n van de casa dels seus pares, és haver de substituir el número de telèfon a l'agenda del mòvil. I, possiblement per inèrcia, les primeres vegades encara trucaràs als seus pares, que et recordaran que ja no viu allà.

Però, a banda dels xicotets detalls que comporta anar-te'n de casa, o que els amics se'n vagen de casa, és la sensació que es té de que els últims deu anys han passat tan ràpid que no saps molt bé en qué has emprat el teu temps. I enguany, coincidint amb la neteja de tots els anys, tornen a eixir fotos i records antics que  fan preguntar-te si tant de temps ha passat. De 18 a  28 anys. No és tant. I sembla que és una eternitat. Crisi dels 30 ja a la vista?

Per això potser aquest any ha sigut l'any en que més canvis hem patit. I ens dediquem a canviar telèfons a l'agenda, a canviar itineraris, a canviar rutines com si ho haguéssem fet sempre. Com si fóra normal i estiguéssem acostumats a fer-ho cada dia. Jo no estic acostumada, i supose que el meu cos encara es resisteix a acostumar-se.

I a mi m'alegra avançar, i veure com la resta avança. Però no deixe de pensar que aquest canvi implica no tornar enrere, almenys de la manera en que sovint ens agradaria.

S'han acabat els diumenges tirats a terra mentre el pare ens feia pernil dolç rostit per esmorzar, s'han acabat els clics, s'ha acabat tirar el matalàs a l'entrà per dormir fresquets (i amuntonats), s'ha acabat llepar els gelats que ens xorren pel colze, s'han acabat les acampades de concerts (perquè ja ens resulta incòmode i preferim llogar una casa, o dormir en la furgo equipada), s'han acabat les festes boges, perquè ara entenem la bogeria d'altra manera, i ens agrada més beure el ron asseguts al voltant d'una taula, el primer amor ha passat, les primeres amistats ja no estan, l'època turbulenta de l'institut ha volat...

D'altra banda, ha arribat aquela època que anhelàvem quan en teníem 16. Dormir en companyia, viatjar on, quan i amb qui tu vols, entrar i sortir de casa sense dir res, el silenci i la soledat de ta casa les visites esperades (i inesperades) les trucades de telèfon a qualsevol hora del dia (i de la nit)...

Faig balanç d'aquests últims anys i, com sempre, no sé si el got està mig ple o mig buit, perquè no sé si el que es perd és més del que ara es té.

Però al final, no queda més remei que viure com si no ens importara que hagen passat aquests deu anys. Sense saber si d'ací deu més farem les mateixes reflexions, ni si tindrem la sort d'estar ací asseguts al  llit, escrivint,  mentre m'acaricies l'esquena i em demanes que em gite perquè és tard.