Deu anys...

9 d'agost de 2012

Una de les coses més estranyes, quan els amics se'n van de casa dels seus pares, és haver de substituir el número de telèfon a l'agenda del mòvil. I, possiblement per inèrcia, les primeres vegades encara trucaràs als seus pares, que et recordaran que ja no viu allà.

Però, a banda dels xicotets detalls que comporta anar-te'n de casa, o que els amics se'n vagen de casa, és la sensació que es té de que els últims deu anys han passat tan ràpid que no saps molt bé en qué has emprat el teu temps. I enguany, coincidint amb la neteja de tots els anys, tornen a eixir fotos i records antics que  fan preguntar-te si tant de temps ha passat. De 18 a  28 anys. No és tant. I sembla que és una eternitat. Crisi dels 30 ja a la vista?

Per això potser aquest any ha sigut l'any en que més canvis hem patit. I ens dediquem a canviar telèfons a l'agenda, a canviar itineraris, a canviar rutines com si ho haguéssem fet sempre. Com si fóra normal i estiguéssem acostumats a fer-ho cada dia. Jo no estic acostumada, i supose que el meu cos encara es resisteix a acostumar-se.

I a mi m'alegra avançar, i veure com la resta avança. Però no deixe de pensar que aquest canvi implica no tornar enrere, almenys de la manera en que sovint ens agradaria.

S'han acabat els diumenges tirats a terra mentre el pare ens feia pernil dolç rostit per esmorzar, s'han acabat els clics, s'ha acabat tirar el matalàs a l'entrà per dormir fresquets (i amuntonats), s'ha acabat llepar els gelats que ens xorren pel colze, s'han acabat les acampades de concerts (perquè ja ens resulta incòmode i preferim llogar una casa, o dormir en la furgo equipada), s'han acabat les festes boges, perquè ara entenem la bogeria d'altra manera, i ens agrada més beure el ron asseguts al voltant d'una taula, el primer amor ha passat, les primeres amistats ja no estan, l'època turbulenta de l'institut ha volat...

D'altra banda, ha arribat aquela època que anhelàvem quan en teníem 16. Dormir en companyia, viatjar on, quan i amb qui tu vols, entrar i sortir de casa sense dir res, el silenci i la soledat de ta casa les visites esperades (i inesperades) les trucades de telèfon a qualsevol hora del dia (i de la nit)...

Faig balanç d'aquests últims anys i, com sempre, no sé si el got està mig ple o mig buit, perquè no sé si el que es perd és més del que ara es té.

Però al final, no queda més remei que viure com si no ens importara que hagen passat aquests deu anys. Sense saber si d'ací deu més farem les mateixes reflexions, ni si tindrem la sort d'estar ací asseguts al  llit, escrivint,  mentre m'acaricies l'esquena i em demanes que em gite perquè és tard.


No hay comentarios: