Ser i no ser...

31 d'agost de 2012

Supose que sempre he sigut d'anar a la contra. Als tretze anys vaig decidir canviar d'amistats, amb la odissea hormonal que en plena etapa d'institut suposava això. I mentre altres amistats es forjaven a tontes i a mig fer, em preguntava si tenia sentit la propietat privada que teníem de l'amistat en plena adolescència. Perquè jo, per sort o per desgràcia, ja ballava d'Onil a Castalla i al conservatori de Villena des que tenia nou anys, i no entenia allò d'haver de donar explicacions a les amistats sobre altres amistats. Em semblava que només faltava pixar per marcar territori.

Ara, quinze anys després i encara amb el cos perdut entre algun punt entre la muntanya i la platja, mire al meu voltant i trobe que són coses que els pre-adolescents fan sense pensar. Que ara, vist de lluny, sembla una ximpleria.

Ara mire al meu voltant i crec que les amistats que tinc són igual o més que jo, ànimes perdudes que he anat trobant pel camí. Persones que com jo, han anat forjant-se a elles mateixes. Observe el rogle de les quadrilles d'amistats pel poble, aquelles que porten juntes des de l'escola, i és veritat que una pregunta em ve al cap: com seria jo ara mateix de no haver canviat?

I només uns segons després de que m'assalte el dubte, tinc la resposta.

No series tu. 

No hay comentarios: