Diamant en brut...

20 d'octubre de 2012

No sé si he contat alguna vegada ací que va haver un temps en que vaig perdre el sentit de l'olfacte. El metge em va dir que era psicosomàtic. El cas és que, tot i que semble que l'olfacte és un dels sentits que més poca utilitat puga tenir per a la supervivència (excepte per detectar una fuga de gas, clar), supose que em resultava un poc frustrant.

Recorde el dia en que vaig començar a recobrar-lo, caminava pel carrer, i vaig passar per una casa amb jardí d'aquestes que tenen el gessamí tan gran que ix cap  a la vorera per on passen els vianants. Anava amb el cap mirant els peus, pensant segurament en mil coses. I després de passar per aquella casa vaig anar amb el cap ben alt, olorant-ho tot durant els següents tres dies.  

He recordat açò perquè ahir, parlant de la tardor amb dos xiquets d'infantil 5 anys, els vaig preguntar quina era l'estació que més els agradava. La majoria dels xiquets sempre diuen que l'estiu, perquè són les vacances, perquè van a la piscina, perquè juguen amb els amics, etc. Un d'ells, però, em va dir que l'hivern. Em vaig sorprendre, perquè ahir va començar a fer frescoreta, estava plovent i no van poder eixir al pati. I quan li vaig preguntar, sorpresa, el per què, em va contestar: "porque huele bien, y porque puedo saltar en los charcos".

He trobat un xicotet diamant en brut...

1 comentario:

Anónimo dijo...

La felicitat es pot trovar en un toll... però només si tens 5 anys.
La gent adulta s'ofega.