És possible...

24 de juny de 2013

És possible que ens haja portat deu anys arribar on estem.

És possible que en el camí ens hagem perdut.

És possible que el futur siga ben incert.

És possible...

Però ací estem.

Entre gotes i geranis.

Entre gestos espontanis.

Al principi del final,

o començant allò que encara no ha acabat.

Lliçons...

18 de juny de 2013

Una vegada algú em va dir que hi ha qui naix per donar lliçons i hi ha que naix per rebre-les. Però, des de fa un temps fins ara pense que oblidem un sac intermig, entre els qui no donen lliçons, però tampoc estan diposats a rebre-les. 

I últimament, no sé si per la sensibilitat extrema que m'acompanya estos últims dies o perquè ha sigut així sempre, em dóna la sensació de que tot el món opina del que no ha d'opinar, i que em dóna lliçons absolutes, com a veritats establertes impossible de ser rebatudes. 

Doncs bé, vos diré una cosa: no existeixen les veritats absolutes, ni els camins plans, ni les decisions perfectes.

I al final, més important que acomiadar el meu intèrpret, i que enviar a fer la mà a determinades persones que jutgen els meus actes en funció del que ells fan i jo no faig, o en funció del que farien i no fan, està el fet de deixar d'esperar. 

Vols escoltar la meua veu? Truca'm

Vols vore'm? Vine

Vols tocar-me? Busca'm

Però no t'amagues en la teua closca, per donar-me lliçons des d'allà des de la foscor.


Nàufrags...

3 de juny de 2013

Existeix una línia molt fina entre la bogeria i el seny. Tant fina, que de vegades és difícil ubicar-se a un costat o a l'altre. Imagine que poc importa si es té clar que on s'està és on s'ha d'estar, ja siga boig o ple de seny. 

Allà en mig de la mar, en una barca prestada, miràvem el seny passar per davall dels nostres peus, junt als peixos i la posidònia. Tranquil.lament respiràvem l'oxigen impregnat de l'aroma de la mar. Parlàvem de res important com per mirar-nos als ulls, però suficientment significatiu com per buscar un xicotet frec de la pell. El sol es ponia lentament, i deixàvem passar el temps, com qui deixa passar la vida. 

I sense esperar-ho ni buscar-ho massa, vam creuar la línia de la bogeria al seny, o del seny a la bogeria.

Allà, en mig de tot i no res.

On els nàufrags es troben sovint.


"...y surcar en velero..los mares de China..."

Sense voler...

2 de juny de 2013

Imaginant que arriba un final de curs que ja no la sorprén, com cada any, pensa en el següent pas. Cert és que començar i acabar cada curs com si fos el primer i l'últim ja la cansa. Però tampoc no es veu més de dos anys al mateix lloc. I és que els canvis de vegades no avisen, i altres vegades van deixant-nos pistes per la casa. I ella té les parets plenes de post-its. Només cal llegir-los.

Finalment ha triat llegir totes les senyals que ha anat rebent estos tres últims anys, i ha pensat que les seues decisions són seues. I de ningú més. I ara, que no ja no té un intèrpret que evidencie batalles perdudes ni que faça saltar les alarmes davant el perill, creu que no li queda altra opció que fer la faena que ha evitat fer els últims anys: decidir.

I així,

sense voler,

s'ha vist traent l'espineta més gran que tenia clavada.


"...que sepas que el final no empieza hoy..."