Blanc o negre...

29 d'agost de 2013

A foc em vaig gravar allò de "no tot és blanc o negre". 

Però arriba un punt en què les coses no és es que siguen blanques o negres. És que són del color que tu vulgues que siguen.

Així, tot és qüestió d'anar llegint les senyals. I les senyals són tan clares com a que no estàs, ni se t'espera.

I ara vas i ho pintes del color que tu vulgues.

Fugir i decidir...

27 d'agost de 2013

Digerint encara els canvis conseqüència de les decisions que es prenen, es gira per fer una última ullada al que ha sigut el seu hogar durant dos anys. Encara no entén per què li costa tant deixar les claus dins i pegar l'última portada en un pis que sense ser seu ha sigut sa casa.

Carrega l'última caixa i arriba a una València mig igual mig canviada. I amb el cap entre els "trastos" del que és ja la seua sisena mudança, els budells li fan un plec. No recorda si ha dinat, i tampoc sap en quina caixa té les paelles per poder cuinar-se alguna cosa ràpidament. Ja es comprarà qualsevol marranada, perquè ara que ho pensa, a la nevera només té cervessa. 

Els quefers que porta una mudança sovint suposen oblits generals com no saber en quin dia estàs, no saber molt bé on estàs quan et despertes i intentar obrir la porta de ta casa de Castalla amb les claus de València, la de Sant Joan amb les de Castalla i la de València amb les de Sant Joan.

Finalment, pensant que en agost de l'any vinent tocarà tornar a empaquetar per tornar, i amb la sensació de que després de tres anys ha aconseguit decidir... Creu que ja té ganes de que el destí definitiu arribe a les seues mans. Tant fa el destí en qüestió, ja pensarà després si allà on li toque podrà posar l'ou o si farà per tornar a caminar amunt i avall.

Perquè aquest canvi ha servit, de moment, per canviar la sensació que tenia d'estar fugint a estar decidint.

I tot i que tant una cosa com l'altra suposen estar fora del poble...

No. No són el mateix.

I respirar...

9 d'agost de 2013

És possible que estiga vivint aquest estiu com si fos l'últim de la meua vida. Perquè no recorde haver passat quaranta-huit hores seguides al mateix lloc. I a mil per hora que vaig, em dispose a frenar un poc, per aclarir les passes que vaig fent, intentant no ensopegar amb mi mateixa.

Ja conscient de les decisions que es prenen, amb juliol passat i el temps al cul, pense que viure no és més que carregar caixes i portar la vida allà on estigues. No exempta, això sí, del mal de cap que suposa haver d'empaquetar la vida que havies establert durant dos anys al mateix lloc. 

Un 6 de juny de 2007 deixava València i començava aquest bloc. Plorava per una ciutat a la qual vaig arribar per casualitat (i val a dir: per obligació) i que vaig estimar i trepitjar de forma discontínua durant dos anys més, maleint el dia en què vaig haver de deixar-la.

Hui, sis anys després, carregue caixes per fer el camí de tornada. Només un curs. Ja se sap que Conselleria és punyetera, i el destí definitiu caurà allà on tot el món va i ningú no vol anar. Però de moment, trobe que tanque un cicle que fa anys que vaig obrir.

Al final, tot és qüestió d'anar obrint i tancant finestres, a mesura que es van obrint i tancant portes. 

Treure el cap.

I respirar.