Cicles que s'acaben...

29 de maig de 2014

Hui em preguntaven si el llibre és el tancament d'un cicle. Pregunta que, per altra banda, m'han fet moltsíssim en totes les presentacions que he fet.  És evident, conteste sempre. 

I així em veig fent caixes. Tancant per fí, l'etapa que vaig començar aquell 6 de juny de 2007.  Preguntant-me si paga la pena seguir escrivint ací tal com ho faig. 

Sense saber la resposta, tanque l'última caixa amb els pocs i els últims records que em queden de València. Pensant si aquestes seran les últimes paraules que escriga. O si ara que la destinació definitiva ha arribat per fí, vindrà una crisi existencial que done per a una trilogia. 

En cualevol cas, miraré de lligar-me bé al terra. Per evitar escampar a volar amb el primer tren que passe per davall del meu balcó. 

"...por mis sueños va ligero de equipaje, sobre un cascarón de nuez, mi corazón de viaje...luciendo los tatuajes de un pasado bucanero, de un velero al abordaje..."



Condemnada.

18 de maig de 2014

Sospire i repose el cap a la butaca. Mire pel balcó i veig caure el sol contant els dies que em queden per veure'l caure. Pense en València ja com una fase acabada, mentre trepitge els seus carrers i aprofite els últims instants entre el carrer de Cavallers i la Plaça del Cedro. 

Em submergeix en la música que porte a l'orella i vaig del Cabanyal a Viveros com si hagués viscut ací tota la vida. I en realitat una vida sí que vaig viure ací, per a ser exactes. 

Una vida que ja no és la meua. I que trobe a faltar sense que encara s'hagen acabat els meus dies ací a la ciutat. 

Un mar de contradiccions em vénen al cap. Perquè mentre pense que la meua vida sense València no és la meua vida, alhora sé que no és on m'establiré. Perquè València és una ciutat de pas. De transició d'una vida a una altra.

I així em trobe condemnada a estimar València.

Sempre des de la distància.




Yin-Yang...

11 de maig de 2014

Un dels principis fonamentals del Yin i el Yang és que són interdependents. Tot té la seua part opososada, i cap de les dues pot existir sense l'altra. Una forma d'equilibri perfecte en que el tot és un conjunt de dues parts (positiva i negativa), de manera que si una puja l'altra disminueix, i viceversa.

Així, em veig pensant en els principis i els finals com a dues parts d'un procés major que no podem parar: l'evolució. Tot és qüesitó d'extrems, supose. Fins al punt que els extrems es toquen. I els principis i finals de vegades estan separats per una línia discontínua que ens permet tenir un peu en cada part, sense saber on deixarem caure el proper pas.

Per això comencem etapes sense saber en quin moment exacte i precís es van acabar les anteriors.  I durant uns instants que poden durar dies, mesos o anys, ens sembla que mantenim l'equilibri quasi de puntetes.

Possiblement per esta irremeiable inèrcia de buscar l'equilibri entre els dos extrems oposats, em veig removent el cafè amb la cullera, mirant un punt fixe en la paret i esperant veure't entrar per la porta de vidre d'aquella cafeteria, pensant segurament en els anys de distància que ens separen. 

Tu entraràs de pressa (perquè sempre arribes tard), seuràs davant meu i em diràs, potser per cinquena vegada, que el Yin-Yang és tot una faula. 

I jo, callada pensaré (al temps que bec el cafè) en perquè, si és tot una faula, fa anys que no pots deixar d'anar a a guerra per trobar la pau amb tu mateix. 

Dolça casualitat...

5 de maig de 2014

Hi ha coses que no canvien. 

Les persones, per exemple. 

I amb estes dues frases en el cap em veig observant-te des de fora. Errant sense perdre la compostura. Mentenint l'equilibri com si fores expert. Sense despentinar-te quan caus i sacsejant-te la sorra del pantaló quan et poses en peus. 

Quina facilitat vore els errors en la resta i que difícil veure els propis. 

Així em veig mantenint converses que ja he mantingut i preguntant-me quantes vegades més les hauré de tenir perquè te n'adones que jo sempre he estat ahí. Fins i tot abans que em conegueres. Abans que ens coneguerem. 

Tan fàcil com que ens trobàrem en un punt. Tan fàcil com que tu baixares un graó i jo en pujara dos, per trobar-nos al mig del tauler d'escacs i acabar la partida que un dia vam començar. 

Però hi ha edats per a tot. O això és el que vols creure. 

Imagine que fa massa por pensar que el que creus que era un error podria convertir-se en una dolça casualitat.


"...ese día un día llegará...no será pronto ni tarde...cuando no queda cerilla ya...es el dedo lo que arde..."