Condemnada.

18 de maig de 2014

Sospire i repose el cap a la butaca. Mire pel balcó i veig caure el sol contant els dies que em queden per veure'l caure. Pense en València ja com una fase acabada, mentre trepitge els seus carrers i aprofite els últims instants entre el carrer de Cavallers i la Plaça del Cedro. 

Em submergeix en la música que porte a l'orella i vaig del Cabanyal a Viveros com si hagués viscut ací tota la vida. I en realitat una vida sí que vaig viure ací, per a ser exactes. 

Una vida que ja no és la meua. I que trobe a faltar sense que encara s'hagen acabat els meus dies ací a la ciutat. 

Un mar de contradiccions em vénen al cap. Perquè mentre pense que la meua vida sense València no és la meua vida, alhora sé que no és on m'establiré. Perquè València és una ciutat de pas. De transició d'una vida a una altra.

I així em trobe condemnada a estimar València.

Sempre des de la distància.




No hay comentarios: