Va com va...

30 de Setembe de 2014

Estic entre muntar un consultori o apagar el telèfon. I sense haver terme mig em pose esta cançó que la meua amiga Flora canta amb el cor a la mà, posant veu a Ovidi Montllor.

"...si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient...el va com va..."

Últimament em sona molt el telèfon per qüestions laborals. I no és que no les agraïsca, que ho faig. Em lloa moltíssim que la gent confie en mi per preparar ni més ni menys que unes oposicions a la mateixa l'especialitat que estime tant.

Amb paciència, expliques el que cal, el que necessiten, que tu enguany no podràs preparar perquè portes altres coses per davant... I em mossegue la llengua. I m'enverine. 

Perquè el que a mi realment m'agradaria dir-los és que van a preparar-se per a un dels oficis més bonics del món, relacionat a més, amb l'adquisició i evolució del llenguatge. Que trobaran a les seues aules personetes entranyables, amb les quals establiran un vincle preciós. Que anys després encara recordaran cares i noms d'eixos alumnes que aniran passant per les seues vides. 

Però que, lamentablement, van a entrar en un sistema fastigós, que dependrà d'un govern que no creu en nosaltres, que menysprea la nostra feina, i que després, tot dependrà de les jerarquies que s'establisquen a l'escola on vages a parar per tal que la teua feina es valore o siga trepitjada dia rere dia. Una ruleta russa.

Després diran que cal callar. 

"...a tu t'han dit preciós... a mi m'han dit tu calla..."

Arribes a casa pensant realment que potser és millor callar. I notes com bull la sang, com et sobra la roba. I acabes sortint al carrer, nua, al descobert. 

Perquè no em fa falta la roba. 

Tinc la boca. 

I no pense callar.


"...i jo no vull callar...mentre tu tens la tralla..."


Volar, o fugir...

24 de setembre de 2014

Imagine que en altra vida vaig ser hippie. O trapezista. Imagine també que si tornara a nàixer seria cantautora. I viatjar pel món guitarra en mà. En definitiva, qualsevol cosa que supose no estar més de tres dies al mateix lloc. 

Sabut és que sempre voldrem allò que no tenim. I jo crec que, ara ho entenc per fí, de tant en tant necessite llibertat. Sense voler faltar ni restar importància a la gent que haja pogut estar realment privada d'aquesta. Llibertat que comença per deixar de sentir que trepitjaré el mateix sòl durant anys i anys. Llibertat que suposa no voler que posen el meu nom a una aula, perquè trobe que les aules no deuen tenir nom. No són de ningú. Molt menys meues.

De vegades trobe que sóc insensible, impasible, indiferent... al que passa al meu voltant. I lluite amb mi mateixa per la necessitat de canvi i alhora de que res no es moga. I refuse canviar de metge, de xampú i de marca de roba interior. Però no puc imaginar al meu cap estar dos anys a  la mateixa escola. De vegades les coses més senzilles són les que fem més difícils. I jo sempre he sigut de complicar-ho tot molt.

Irremeiablement, el dia ha arribat. Una plaça definitiva, amb el meu nom a la "meua aula", que es troba a una escola, dins d'un sistema que trobe deficitari perquè s'ha anat deixant perdre pel nostre lamentable govern, emmarcat en una llei educativa en la qual no crec. I em pregunte quant tardaré tardaré en eixir volant. 

O fugint.

Blanura...

22 de setembre de 2014

Se sentia com la blanura, que es deixa veure però no tocar, que provoca la penombra de no veure a més de dos metres del teu nas, i amb la innèrcia de caminar sense saber si al següent pas trepitjaràs ferm. 

Inèrcia que, per altra banda, fa temps que l'espenta a haver de caminar per un sistema que comença a odiar. Sistema que li dóna un plat a taula, però en el qual comença a no creure. 

I coneixent-se i sabent que no pot obviar aquesta falta de creència, es pregunta si aques no serà el principi del canvi. 

Si aquest no serà, novament, un punt d'inflexió...

...entre la vida d'abans, i la vida que vindrà. 



"...mañana era nunca...y nunca llegaba pasado mañana"