Estic madurant...

9 d'octubre de 2014

Una de les majors diferències entre tenir 20 anys i tenir-ne 30 (o aquella que jo més estic notant) és la capacitat per dir quatre coses i no tenir sentiment de culpa.

I la veritat és que no entenc encara massa bé per què aquest canvi. Agrairia algú amb més experiència que m'ho aclarís. Perquè jo encara sóc novell en aquesta recent encetada dècada. 

La veritat és que sempre he tingut la llengua llarga. Vull dir, que em costa mantindre'm sencera i amb la boca callada (sobre tot si sé que tinc raó). Però el cas és que arriba un dia en què descobreixes que la teua boca va per un costat i tu vas per altre. I si ja costava parar-la, ara és totalment impossible. 

I quan ja s'ha callat, per fí, dius: he dit tot això? Sí, et contestes a tu mateixa.

I després de deu minuts, el teu cap pensa: i on és la culpa que solies tenir per dir això? Ni rastre, et tornes a contestar.

I així, com si res, em veig fent neteja. 

Imagine que tot és qüestió de temps, dic, d'enviar a molta gent a fer la mà amb la certesa de que allà, en la mà, és on millor poden estar.

Estic madurant, es veu...

Bullir...

8 d'octubre de 2014

Ordenava acuradament les carpetes. Les posava damunt la seua taula. Taula amb la qual feia "tope" la porta, perquè ja se sap que als pisos d'estudiants, l'últim que arriba és qui es queda amb l'habitació més xicoteta. Però no li importava, perquè aquell espai, per xicotet que fóra, era seu. El seu refugi. I allí va passar dies i nits. Va estudiar, va dormir, va tocar la guitarra, va plorar i va esperar una nit desperta a que es feren les 6 de la matinada per poder agafar el primer tren després de morir l'àvia.

En aquell pis va poder descobrir, per al seu mal, la dolenta mescla que es pot aconseguir mesclant lleixiu i salfuman, que poden sortir branques d'olivera a través de dues manisetes de cuina, o que quan la veïna estira de la cadena es pot inundar un comedor. 

Quan va acabar d'ordenar les seues carpetes es va carregar la motxilla a l'esquena, va fer malabars per ficar la bicicleta a l'ascensor, i va posar camí a la universitat. 

La universitat és aquell lloc on pots descobrir com és la gent per les sabates que porta. I al costat del toc-toc de qui portava tacons, estaven les seues sabatilles de puntera blanca amb la puntera negrosa,  amb una cordonera més curta que l'altra, perquè la mare no n'havia trobat dues iguals i amb un forat al taló del peu dret. S'asseia a la cinquena filera. Tots els dies. Pensava que així no estava ni tan aprop per parèixer la llepaculs, ni tan al fons com per parèixer la passota. Equilibri perfecte. 

N'hi ha de tots, de mestres. Com a tots els llocs. Però a ella li encantava escoltar bocabadada aquella mestra que no alçava un metre de terra, que tenia possiblement un problema de sobrepés i de colesterol, arrugada d'haver viscut tres vides. No prenia apunts. Estava massa ocupada escoltant. Rousseau, Nietzsche, Plató... Podria semblar allò la facultat de filosofia, però no ho era.


I entre unes coses i altres sempre acabava parlant de la impossibilitat de separació dels termes joventut i revolució, al temps que alçava el puny esquerre, i els parlava del maig del 68, quasi amb els ulls entelats. La universitat no és el que era, deia.

I al temps que els deia totes aquelles paraules, allà,

des de la cinquera filera,

ella li escoltava bullir la sang...

...al mateix ritme que bullia la seua pròpia.


"..y ocupásteis La Sorbona, en aquel mayo francés...en los días de vino y rosas.."

El Rico Sapena...

5 d'octubre de 2014

No és novetat que algú em pregunte pel col.legi Rico Sapena, de Castalla. I tampoc és novetat, al poble almenys, que el meu pas per aquella escola (com a mestra) va ser un curs amb turbulències. Als pobles tot s'acaba sabent. I això de vegades té els seus advantatges, i els seus desatvantatges. En el meu cas va ser un advantatge...dic, ser del poble, que la gent conegués la història i em conegués a mi.

El Rico Sapena va ser l'escola de la meua infància. L'escola on vaig passar els millors anys de la meua infància. I ja deia Sabina això de "al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver". Són d'eixes coses que, per molt que te les diguen, només les aprendràs a base de caure. Perquè no és el mateix viure l'escola com alumne, que com a mestra.

No voldria ara ací malgastar l'oportunitat de dir que aquell curs 2009-2010 vaig conèixer algunes de les millors amistats que a dia de hui encara conserve, i vaig tenir l'oportunitat de treballar al costat de les meues mestres, per descobrir novament, la gran vocació que tenen. I la gran feina que segueixen fent. Però també cal dir que el Rico Sapena em va deixar un sabor agre, al costat d'aquesta dolçor. 

Una esquerda difícil de tancar, perquè al Rico Sapena, com passa a moltes de les escoles d'aquest sistema que últimament no puc deixar de criticar, hi ha coses que es fan malament. No enumeraré ara ací cap de les coses que, al meu criteri, estan mal fetes. Perquè seria injust, car també hi ha algunes coses que sí que es fan bé. 

Només diré, als qui sovint pregunteu, bé a mi, o bé als qui m'envolten per por a preguntar-me a mi...que SÍ. Vaig eixir fugint. I val a dir que em vaig sentir desterrada, durant un temps almenys.

Ara, també diré que NO tornar també és una opció. I després de sis cursos més, val a dir que la meua opció, finalment ha sigut no tornar. Que no vol dir que un dia no tornaré. Hi ha gent allà que sap que ho faré (per al seu bé o per al seu mal). Però ho faré quan algunes coses hagen canviat pel simple pas del temps, o quan jo estiga en posició de canviar-les. 

Tinc trenta anys i em queden, com a poc, trenta més de treball. Això són molts anys per davant encara.

I el Rico Sapena va ser una batalla perduda.

Però no la guerra.