Bullir...

8 d'octubre de 2014

Ordenava acuradament les carpetes. Les posava damunt la seua taula. Taula amb la qual feia "tope" la porta, perquè ja se sap que als pisos d'estudiants, l'últim que arriba és qui es queda amb l'habitació més xicoteta. Però no li importava, perquè aquell espai, per xicotet que fóra, era seu. El seu refugi. I allí va passar dies i nits. Va estudiar, va dormir, va tocar la guitarra, va plorar i va esperar una nit desperta a que es feren les 6 de la matinada per poder agafar el primer tren després de morir l'àvia.

En aquell pis va poder descobrir, per al seu mal, la dolenta mescla que es pot aconseguir mesclant lleixiu i salfuman, que poden sortir branques d'olivera a través de dues manisetes de cuina, o que quan la veïna estira de la cadena es pot inundar un comedor. 

Quan va acabar d'ordenar les seues carpetes es va carregar la motxilla a l'esquena, va fer malabars per ficar la bicicleta a l'ascensor, i va posar camí a la universitat. 

La universitat és aquell lloc on pots descobrir com és la gent per les sabates que porta. I al costat del toc-toc de qui portava tacons, estaven les seues sabatilles de puntera blanca amb la puntera negrosa,  amb una cordonera més curta que l'altra, perquè la mare no n'havia trobat dues iguals i amb un forat al taló del peu dret. S'asseia a la cinquena filera. Tots els dies. Pensava que així no estava ni tan aprop per parèixer la llepaculs, ni tan al fons com per parèixer la passota. Equilibri perfecte. 

N'hi ha de tots, de mestres. Com a tots els llocs. Però a ella li encantava escoltar bocabadada aquella mestra que no alçava un metre de terra, que tenia possiblement un problema de sobrepés i de colesterol, arrugada d'haver viscut tres vides. No prenia apunts. Estava massa ocupada escoltant. Rousseau, Nietzsche, Plató... Podria semblar allò la facultat de filosofia, però no ho era.


I entre unes coses i altres sempre acabava parlant de la impossibilitat de separació dels termes joventut i revolució, al temps que alçava el puny esquerre, i els parlava del maig del 68, quasi amb els ulls entelats. La universitat no és el que era, deia.

I al temps que els deia totes aquelles paraules, allà,

des de la cinquera filera,

ella li escoltava bullir la sang...

...al mateix ritme que bullia la seua pròpia.


"..y ocupásteis La Sorbona, en aquel mayo francés...en los días de vino y rosas.."

1 comentario:

TROMPANETES dijo...

Precioso texto, preciosa canción...