Raó...

 25 de novembre de 2014

I en este procés de ser i no ser, fer, desfer, parlar i callar, pense que no hauríem de renunciar a ser qui som. Perquè arribarà un dia en què ens farem vells. I només ens quedarà el que som, no el que tenim o un dia vam tindre. 

Com que som el que som i no el que tenim, paga la pena fer i parlar, amb el risc d'haver de rebre lliçons de qui no hauria de donar-les. Perquè els fets i les paraules són, al cap i a la fi, el que ens defineix. 

I per aquest motiu, camine pel corredor, preparant un discurs més important pel fet d'elaborar-lo que per les paraules que formen part del seu contingut. 

Així, pare, respire, em sente i descanse. I tú reposes la teua mà al meu genoll, per fer-me caure, com sempre fas, en allò més important de tot: 

No necessites que et donen la raó. 

La tens.

Guerres...

2 de novembre de 2014

L'àvia sempre ens contava que el pitjor de la guerra va ser la post-guerra. La desolació, la fam, la misèria, l'absència, la por. En les guerres tot el món perd, ens deia, i el que ve després encara és pitjor, afirmava amb fermesa. 

I jo l'escoltava callada, mentre ella em contava com el canvi de moneda després de la guerra els va deixar en la misèria, i com havia de fer-se passar per filla de sa tia, al temps que de sos pares, per poder treure dos "vales" en lloc d'un només, que després canviarien per menjar. 

Ella ens feia guardar totes les joguines al terrat, per si en un futur teníem fills i no teníem per comprar joguines. I allà dalt tenim encara una habitació plena de clics, nenucos, barriguites, bicicletes, que tal volta un dia treurem perquè juguen els nostres fills, o nosaltres mateix, per fer-li l'homenatge que es mereix. 

En els últims anys de sa vida no podia dormir gitada del tot, perquè s'ofegava i dormia asseguda en un silló. Quan arribava l'estiu i tornava a Castalla des de València, em tirava un matalàs allà a l'entrada, per dormir al seu costat amb el soroll de la màquina d'oxígen de fons. No tingues por si un dia et despertes i he mort, em deia. Hem de tenir por als vius, no als morts, rematava. Ella no va saber que de tant en tant em despertava per escoltar si respirava.

Va morir la nit d'un dilluns, després que tots els familiars passaren a vore-la eixe cap de setmana, sabent que la seua vida s'apagava. Tots, menys jo, que aquell cap de setmana estava a València. No vingues, em deia com podia per telèfon, un diumenge, a 24 d'abril. Ací no hi ha res a fer, i on està la feina està la vida, acabava. Dimarts 25 agafava el tren perquè ja havia mort. 

Poques vegades he anat al cementeri a visitar-la. Poc sentit té, quan és ella qui passeja per casa. Quan el seu olor encara està al terrat, al pati, al garaix...

Ahir, però, vaig anar.

Perquè a les guerres tots perden.

Però també es lluita millor si tens qui t'acompanye.