Any nou...

30 de desembre de 2015

Que les pitjors ressaques són les de l'ànima i que el dia 1 de gener tenim la sensació de començar de nou són dos veritats absolutes.

Així camine estos últims dies de l'any pensant en les ganes que tinc d'acabar l'any i tancar a la caixa de 2015 totes aquelles coses i persones que no poden formar part del 2016.

Jo només tinc un propòsit per a l'any vinent i és: no deixar tornar tot el que 2015 es va emportar.

Diuen que l'any nou sempre porta una vida nova, tot i que el dia 1 de gener no som diferents respecte al dia anterior.  Però jo espere que este nou any que comença simplement pose el punt i final a l'any anterior.

Literalment.

Empatx...

 27 de desembre de 2015

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo. La qual cosa demostra que per moltes coincidències al final el que cala és el que no tenim. És molt fàcil oblidar el mal que ens va fer el silenci quan som nosaltres els que no tenim altra forma de parlar. I em sembla que tu oblides que un dia vas ser tu qui vas rebre silenci com a forma de vida. És curiós com podem arribar a actuar de la forma que tant detestàvem fa temps. Però no és el mateix estar a l'altra banda, eh? 

Acaben els Nadals i entre pastes, polvorons i gambes, del que més empatxada estic és de tu. Qui t'ho anava a dir. Qui m'ho anava a dir. 

Teníem moltes coses en comú i una diferència molt gran tu i jo: 

Al final, tot i no aparentar-ho, era jo qui mirava cap avant. 

I no tu. 


"...these days..."

Èpoques i decisions...

14 de desembre de 2015

Aquest curs, de manera excepcional, estic en contacte amb adolescents d'institut, més que amb xiquets d'escola. No sé si per patir un síndrome de Peter Pan descafeinat o perquè no sé estar sense comparar-me amb la vida de qui m'envolta, trobe que són realment injustes les actituds vers la presa de decisions, en cadascuna de les èpoques que vivim. I això és: podem tenir-ho tot, que sempre desitjarem allò que ens falta. 

Hui dos xiques de quinze anys es queixaven per no tenir el permís dels seus pares per anar a una festa a celebrar la nit de cap d'any. Tenen ganes de ser grans, vergonya a dir que estimen algú, rebel·lia davant qualsevol ordre que vinga d'un adult, risses tontes quan es parla de sexualitat i sobre tot: falta de por davant el perill. No tenen por a decidir, perquè les conseqüències de les seues decisions no són, encara, crucials. Els adolescents són impulsius, actuen per instint. 

No em canviaria per res del món per estes xiques. Perquè ja vaig tenir prou amb els meus anys d'institut. Les canviaria, però, tot el que tinc i elles volen, per la seua falta de por.  Les donaria ma casa, la meua independència, la falta de vergonya a dir les coses clares,  les festes de cap d'any que desitjaren i el meu llistat d'amors viscuts, per no tenir por a decidir, a actuar. Per no tenir por a que les conseqüències marquen un abans i un després. 

Perquè decidir als quinze anys no és com decidir als trenta-dos, edat en la qual, tant fa el que decidisques: 

Sempre pensaràs en si l'opció descartada hagués sigut millor que l'escollida. 

Aigua i oli...

12 de desembre de 2015

"...How many roads must a man walk down before you call him a man..?"

Massa sovint hem d'estar demostrant la nostra valia. Massa sovint hem de demostrar fortalesa a persones a les quals poc les importa la nostra vida, però sí saber que la seua estarà sempre per damunt. 

Jo no vaig ser mai la líder a l'escola. A allò que més lluny vaig arribar va ser a formar part del claustre escolar de l'institut quan tenia 16 anys. I tal volta per eixa apatia total cap a qui ocupa un càrrec a través del qual ha de liderar, és possible que sempre haja estat en les minories, sentint que vaig a contracorrent d'un sistema que està mal muntat. 

Viure i deixar viure. Eixa hauria de ser la premisa de tota societat, de tota comunitat de veïns, de tot sistema polític. Del món, en general. 

No sé si per eixa visió que tinc de que qui lidera una escola, un barri, o un país no és més que tu o que jo, solc deixar lliure la llengua, sabent que qui parla es esclau de les seues paraules, però creient amb fermesa també que és preferible l'esclavitud de les paraules a la covardia del silenci. 

Així observe l'esdevenir de la vida, dels meus anys, dels meus dies. En un sistema que no entenc, perquè amb més freqüència de la que m'agradaria em sent com l'aigua davall l'oli.

Atrapada davall  l'orgull de qui ni sap ni vol compartir la cima.

Sabes...?

29 de novembre de 2015

- Sabes por qué me gusta? 
- Por qué?
- Porque su vida no empieza y acaba conmigo.


Te equivocaste al pensar que mi felicidad eras tú. 
Mi felicidad va más allá de cualquier persona o trabajo. 
Mi felicidad es algo a largo plazo.

Reconciliació...

26 de novembre de 2015

Fa dies que em veig a mi mateixa, viatjant a ritme de Bob Dylan, camí d'una València que ja no trobe a faltar. És curiós com els cicles tanquen vides i ciutats. Allà anava jo, fa una vida, en aquell tren en el qual pujava cada diumenge, per arribar ja de nit, a una València només habitada pels estudiants carregats de maletes i fiambreres per a tota la setmana.

Vaig viure vint anys a Castalla... I després: tres a València, un a Ayora, un altre a València, dos a Sant Joan, un més a València i dos més a Sant Joan. Proporcionalment, he viscut més temps a Castalla que a qualsevol altre lloc. Però és difícil sentir-se a casa quan s'han passat els últims deu anys, aquells en els quals més et canvia la vida, de mudança en mudança, amb la vida en caixes. Deu anys. Set mudances. Això sí, cada mudança s'aprofita per fer neteja. D'objectes que ja no ens fan falta. De persones que se'n van amb el cicle que es tanca. 

Una mestra, la qual va morir fa poc, em va dir fa temps que al final tots acabem al poble. Que cal eixir, viure fora, exprimir els anys de la nostra joventut fora del poble, abans que la vida es complique. I jo, que no sabia que estava en eixos anys, i vivint a Sant Joan, li vaig dir que em costava imaginar-me al poble. Que feia temps que no era ma casa.

Hui, amb el cap ja fora de Sant Joan, i sabent que en juny fare caixes, trobe que no hi ha res que em recomforte més que l'olor del poble. La panadera que saluda, la del supermercat que et fia perquè et coneix, la de la copisteria que et pregunta per la vida, la gelatera que fa repàs a la teua vestimenta, comprar el cuponet de la once a Manolo, pujar al carrer bovians a visitar les amistats properes, baixar al bar per començar sent-ne dos i acabar sent-se deu, els xiquets que juguen al carrer mentre les mares xarren dels qui s'han separat, mort o casat, eixir a la fresca en estiu, acostar-se a l'estufa de llenya en hivern, el nas gelat i els calcetins per dormir.

Potser el dia de reconciliar-se amb el poble ha arribat més pronte del que em pensava.

És curiós com de vegades ens llancem al món creent que trobarem el que busquem en qualsevol lloc remot, i resulta que tot això que busquem està allà d'on vam partir. 



Retratar...

24 de novembre de 2015

Ahir Benjamín Prado deia en la Ser, a propòsit del nou llibre d'Elvira Lindo, que els diaris no estan fets per inventar-se una vida, sinó per retratar-la. I jo, que sovint agafe idees al vol per poder rumiar-les després, vaig apuntar la paraula "retratar" a un post-it, per donar-li eixida més tard. Hui m'he prés cinc minuts al llit per contar les deu bigues que separen el cel dels meus ulls i he vist la paraula escrita al sostre, com un eco visual que m'obligava a pensar en ella.

Som acció i reacció de les persones que passen per les nostres vides, però és possible que no hagem pensat en què la història de la nostra vida és un conjunt de fotogrames en moviment. Podem parar-nos i observar-nos en un punt determinat. De manera que si m'observares hui, sense saber qui vaig ser ahir, segurament tindràs una imatge molt diferent de mi respecte a aquell que m'observe demà. 

I amb aquesta idea al cap entenc llavors que aquella persona que crèiem conèixer fa deu anys hui ens semble desconeguda, perquè al nostre cap tenim el retrat d'algú que ja no es correspon amb el present. No som capaços de veure el conjunt. 

Hi ha qui té la capacitat extraordinària de veure més enllà del "clic" momentani, i pot esbrinar quin va ser el nostre pas ahir, així com el pas que farem demà. Però normalment ens quedem amb el que sabem i coneixem hui sobre les persones que ens envolten. I eixa serà la imatge que el nostre cervell guarde. 

I així em veig, acceptant de nou que possiblement els errors més grans de les nostres vides seran aquells que millor ens retraten. Aquells que ens ajuden a definir el que som, i sobre tot el que no tornarem a ser. Llàstima que ens quedem amb la imatge, segurament incompleta, dels qui passen per les nostres vides com la tardor ha passat per octubre.

En qualsevol cas... 

Ja estic ací.


"...the answer my friend...

                                                                                                                          ...is blowin in the wind..."

Descans...

4 de novembre de 2015

És curiós posar la vista enrere i veure's a un mateixa. Observar-se en la distància. Ningú millor que tu sap com és la teua vida, les teues emocions, les teues experiències, i com t'han  marcat aquestes. Difícil és eixir de tu mateix, i per això la nostra opinió sobre nosaltres mateixos està sempre condicionada. Sempre tindrem dos cares: la nostra i la que deixem veure a la resta. I a mi, com a molta gent en aquest món, em costa veure'm amb claredat. M'observe amb cura, i no aconseguisc analitzar el per què dels meus actes, o el per què no de les meues decisions.
Fa dos anys acudia a València per trobar respostes. O per fugir d'elles. No ho sé massa bé. I buscant, o fugint, vaig descobrir que les respostes no es troben enlloc, sinó dins d'un mateix. Ja ho va patir Ulisses mentre buscava les Itaques. Tota la raó tenia Homero quan va decidir que "La Odisea" seria el nom de la seua obra. 
Buscar-se i no trobar-se. Trobar-se i no agradar-se. El "quid de la qüestió". Llavors, què fem? Difícil és fugir d'un mateix. Pots correr el que vullgues que la teua ombra sempre et perseguirà, la portem cosida al cos. Ja es va encarregar Wendy de cosir-la al Peter Pan que portem dins.

I amb aquestes reflexions em prenc un temps de silenci. De descans. Perquè es pot anar a la guerra, però tens les de perdre si el teu contrincant eres tu mateix.

 "...penso quina sort tenir cançons...per explicar-te que a vegades sóc al fons...
...i treure l'energia necessària...per lluitar i sobreviure...


                                                                                                                        ...en aquest maleït món..."

Justícia final...

2 de novembre de 2015

S'acostava el dia i, acuradament, treia lluentor a la seua espasa. A poc a poc, amb calma. Sabent que la pressa no és bona a l'hora de fer justícia. Asseguda en la foscor, amb les seues sabatilles de puntera blanca, la capa i l'antifaç que un dia els fantasmes li van deixar per casa, pensava que com més aprop estava el dia més tranquil·la se sentia. Com si fóra el seu destí, sense haver cregut en ell mai de la vida.

De sobte va sentir una respiració eixir de la cantonada de l'habitació. Lenta, pròxima, eixa respiració es va acostar per darrere fins arribar al cau de la seua orella. Ella va alçar la vista, però no va girar el cap, perquè no pensava trencar la promesa de no tornar a mirar als ulls a qui no ho mereixia, mentre estigués viu. Va notar l'alé al seu coll. Aquella veu que, després de tants anys, li tornava a parlar. Veu que esperava, alhora que detestava. 

-No cregues que ho aconseguirás- va eixir de la seua boca, amb olor a menta.

Amb cura, però amb una agilitat no sabia que tenia, va girar-se per enfilar la punta de la seua espasa al seu estómac. Ara sí, mirant-lo als ulls, no va gosar trencar el silenci que un dia va jurar que mantendria, mentre estigués viu. I, penetrant les seues vísceres amb la delicadesa que la caracteritzava, va observar com el seu cos anava caent als seus peus. Es va permetre gaudir de la  mirada desconcertant de qui no espera ser mort per un fantasma. 

Ja en el piso, observant com la vida se li escapava per les fosses nassals, va traure l'espasa del seu cos, per deixar-la caure als seus peus. Amb la lentitud que caracteritza l'assassí que no té por a ser descobert perquè creu que la seua és una acció justa, va treure el cigarret que no havia fumat mai, per seure al costat d'aquell cos inert i gaudir dels moments de soledat que acompanya la mort. 

Va consumir el cigarret, a poc a poc, una calada darrere d'una altra. I arribant el moment final de l'extinció, va fer una gran inhalació, per acostar-se i exhalar-li el fum en la seua cara, ja sense vida. 

- Vas fer malament en subestimar-me.

Decisions...

27 d'octubre de 2015

Som les decisions que prenem. Però també les que deixem de prendre. Perquè està l'opció de decidir, però també de deixar que les decisions ens prenguen a nosaltres, quan ja no queda altra alternativa.

De vegades, més important que la decisió en sí, és recordar els motius pels quals s'ha decidit, perquè es corre el risc de tornar enrere. Per aquestes situacions és convenient fer un llistat dels motius que t'han portat a escollir un camí determinat. I deixar-lo a la vista. A l'espill del bany, per exemple.

Em va dir l'àvia una vegada que estimara amb el cor i no amb el cap. Que patiria més, però pagaria la pena. I jo, que sóc molt obedient, em deixe estarrufar la pell cada vegada que em mires. 

Però, com que res no és perfecte, i tenim la immensa capacitat de perdre el temps en coses menys importants que estimar-se com si demà deixàrem d'existir, em dedique a fer llista, dels motius de la decisió que vaig prendre. 

Perquè odiar-te serà l'única manera que trobaré per oblidar-te.


"...Tu n'est pas c'est une critique, mais pas contre une personne, sinon contre une façon d'ètre. C'est une critique contre l'ambigüité, contre ceux qui ne font pas face a la vie, 

...ceux qui ne dèclarent pas leurs intentions...  

...ceux qui n'ont pas d'àme"

Transició...

21 d'octubre de 2015

Per estes dates, fa onze anys, arrancava el meu primer curs universitari a València, després de dos anys d'uns estudis d'arquitectura a la Universitat d'Alacant, que encara no sé massa bé per què vaig triar.

L'octubre de 2004 la Universitat de València puntxava la metxa a l'inici del curs amb uns concerts gratuïts a la plaça de bous de la ciutat, on actuarien Bebe  i Ojos de Brujo, que per aquell any estaven molt de moda. Al meu pis compartit amb tres amigues que van acabar no sent tan amigues (ja se sap...les confiances maten) sonaven molt. I així vaig començar la meua vida a València. Amb música. 

Eixe primer curs en aquella ciutat en la qual no volia viure,  i amb 20 anys acabats de cumplir, va ser l'any de trancisió entre la vida de la qual es fuig i la vida que es busca trobar. I així el meu cap va abandonar Castalla, tot i que el meu cos encara va tornar a viure allà algun any posterior. 

I a poc a poc em vaig enamorar... de la plaça del cedro,  del diavolo i les nits vagant per una ciutat que no ens posava hora per tornar a casa, de tu conduïnt la bicicleta com un boig i jo queixant-me al darrere pel mal de cul, de sentir-se a soles i en familia al mateix temps, de les nits de series compartides, del wifi del veí, de tornar a casa mullada per la pluja de València, de les reunions Erasmus a ta casa, del congelador ple de fiambreres, de les baldes de la nevera repartides, de les despeses a mitges, de tu al meu llit, apagant el despertador esperant gaudir una hora més...

D'aquesta manera és com es condiciona la música a determinades etapes que comencen i acaben. No sé si vos ha passat alguna vegada... Estar anys sense escoltar un grup o una música determinada. I buscar-la per retrobar-te en algun sentiment concret. 

Des de fa dies, i onze anys després, busque esta cançó que sona i sona sense parar al meu ordinador i al meu cap. Tot el dia.

És possible que  s'aveïne una transició.







Respostes...

10 d'octubre de 2015

Viatjar és de les poques coses que m'oxigena la vida. Un cotxe, un tren, un avió, soles, acompanyada, a una ciutat, un poble, una capital...

Allà on vages trobes gent que busca les mateixes respostes que busques tu. Possiblement no les trobareu eixa nit, allà, en aquella barra fosca on es refugien els qui se senten poc valents per acceptar la veritat.

Res no és pefecte. Però allà estàs, mirant els ulls desconeguts que et donen més confiança del que podries imaginar.

I a la tornada pensaràs que no cal massa per respirar. Només un cotxe, 790 kilòmetres i donar-ho tot per perdut.

Paraules...

7 d'octubre de 2015

Estes són les últimes paraules que t'escric. No perquè no vullga, sinó perquè no me'n queden. És difícil en mi això, però hui he esgotat totes les reserves.

L'àvia em coneixia bé, i em deia allò de que tinc arrancada de cavall i parada d'ase. I per això és que parle amb la sang calenta i amb la sang calenta visc.

I per a mi, la distàcia que marques és com si viatjara al Pol Nord en roba interior. Que sobreviuràs com podràs, però tornaràs amb la pell seca, la sang gelada i l'ànima plena d'esquerdes.

La diferència entre ahir i hui és que hui ja no espere. Ja no espere que parles, que vingues, que canvies d'opinió. I deixar d'esperar és, per a mi, el principi del final.

Qui bé em coneix sap que no tinc terme mig. Que en mi és o tot o res. O blanc o negre. O dolç o salat. Que les possibilitats múltiples no van en mi. Que les distàncies, en mi, són per sempre.

I és per això hui, amb la sang calenta encara, escric estes paraules. Les últimes.

Perquè no cal dir més.

Perquè no em queda res a dir.


Purgatori...

6 d'octubre de 2015

Ningú no és perfecte. Jo, per exemple.

M'agobia que m'abracen al llit, necessite ordre en casa, li pegue la volta a tot el que pugues dir, desconfie per naturalesa, m'agrada sentir que tinc el control, sempre espere alguna cosa de la gent, sóc excessivament puntual, quadriculada per a l'ordre en els meus informes i burocràcies diverses de la feina, el temps lliure em fa estar desficiosa, sóc de les que posa el "repeat" a una cançó fins avorrir-la, no deixe mai que acabe una cançó en la ràdio del cotxe, sóc incapaç d'establir-me una rutina per a fer esport, no dic mai que no sense pensar-ho abans, la qual cosa em fa dubtar de tot, no m'agraden els canvis, em costa digerir-los, m'incomoda el contacte físic amb la gent que no conec,  solc contenir-me emocionalment en públic, em costa deixar el passat enrere i em preocupa massa el futur .

Per altra banda, sóc de les qui deixa notes per la casa mentre dorms, qui t'espera a la tornada de la feina amb la teua cançó favorita per ballar al corredor, qui té la paciència suficient per contar cadascuna de les pigues de la teua esquena, qui es fica a la dutxa amb tu i et plena la cara de sabó, qui intenta fer-te pessigolles cada dia tot sabent que no en tens, qui es fica al cotxe per conduir sense cap destí marcat, qui es planta en ta casa a les 11 de la nit o a les 8 del matí per vore't les lleganyes, qui et toca el timbre fent algun ritme conegut, qui et compra sugus quan estàs agobiat, qui deixa tot el que s'estiga fent per anar al llit, qui et fa un pessic al cul quan sé que ningú no mira, qui et despentina quan t'acabes de pentinar i qui es riu quan et cremes la llengua al menjar alguna cosa amb impaciència.

No em cal explicar-te totes les coses bones i dolentes que tinc, perquè ben bé les coneixes. Només faré maleta, per instal·lar-me al purgatori en el qual has decidit ubicar-me. Jugaré amb els meus fantasmes i donaré cacaus al meu elefant. 

Això sí, no desfaré la maleta, perquè les estàncies al purgatori no són per sempre.

I el meu cas solen ser curtes.

Dia 1...

4 d'octubre de 2015

Hui és el primer dia de la meua nova vida. Per sort, morir i nàixer no sempre comporta perdre les persones estimades. Perquè ningú no es mor si no s'oblida, i ningú naix soles al món. Així, he tingut la sort de morir i nàixer conservant persones que, malgrat les circumstàncies, no han eixit fugint. 

 
Tenies raó en açò, i açò era el que volies vore: eixe "clic" imperceptible per al cervell però que fa que la percepció del món canvie. Lamente dir-te que, en allò fonamental, no en tens de raó. Però des de la meua perspectiva, el teu "clic" encara no ha arribat. Arribarà.

De vegades nomes cal que algú et pose les mans a les galtes, et mire als ulls i pronuncie les paraules màgiques, que perfectament poden anar en ambdós direccions:

Les persones que han d'estar...

Estan.


"...do you remember when...

                                                                                                        ...we used to live things separate...?"

Póker...

2 d'octubre de 2015

De sobra sé, i no és la primera vegada que ací ho escric, que no s'ha de fer promeses quan s'és feliç, ni prendre decisions amb la sang calenta. I jo, que sovint tinc la sang bullint, estava disposada a prometre el món, fins i tot el que no conec.

Qui bé em coneix bé sap que no sóc de les que salte al buit amb els ulls tancats, perquè les tiretes van acumulant-se a una ànima que de vegades es queixa massa. Però també que quan salte no vull un paracaigudes, ja que, si he saltat, era perquè pagava la pena el bac.

I així em veig, com qui aposta els diners al póker, després de set anys estalviant-los, i els perd.

Costarà tornar a estalviar. Però ja no me'ls tornaré a jugar al póker.

Ja ho deia l'àvia:

Bolet, lliçó.

Jugant...

1 d'octubre de 2015

A poc a poc, i sense adonar-me'n, ha arribat la tardor al meu llit. I entre els llençols de cotó i la meua pell, estan les teues mans, contant les pigues que la meua esquena deixa mostrar. Una per cada any. Una per cada alegria. Una per cada disgust.

Quan t'adones que no et queden dits per abastar totes les marques que la vida m'ha anat deixant, decideixes passar a contar el temps. Els minuts i segons de vida que compartim cada matí, entre la dutxa i el cafè, entre els teus ulls i els meus pensaments.

I així passem els dies,  jugant una vida entre llençols...

...jugant a amagar-se del món.

Ya me fui..

27 de setembre de 2015

Ya me fui. Hace mucho que me fui. Ya viví, y volví de la vida demasiado cansada como para hablar siquiera de lo largo que fue el camino.

No te creas que por no buscarme no me encontrarás. Ya morí. Resucité sin que te dieras cuenta, y te espero en cada rincón de tu vida.

Porque no olvides que la justicia puede estar a la vuelta de la esquina.

Y yo te espero en cada callejón sin salida que tomas.

Pluja...

24 de setembre de 2015

Com la pluja que cau. Així ressonen les meues paraules al teu cap. Paraules buides, potser sense cap sentit ja per a tu. Només el tap-tap al qual t'acabes acostumant i, possiblement, ja ni escoltant.  Perquè, com he dit moltes vegades, no hi ha més cec que qui no vol vore, ni més sord que qui no vol escoltar. 

Jo, que estic ahí on estava, em vaig difuminant en la penombra. Desapareixent. Deixant de ser jo. I tot i això no deixe de cridar-te a cau d'orella. Però ja no m'escoltes, perquè la meua veu està tan lluny que ja no t'arriba. Podria parlar més fort, però no més clar. Podria dir-te el que vull sis vegades més. Que si no ho vas escoltar la primera vegada, tampoc ho faràs la sisena.

I així em veig, plenant la banyera de la dignitat que ja no em queda. Per vore si entre l'escuma i l'aigua deixe caure pel desguàs totes les paraules que t'he dit i ja no puc repetir més. Totes les llàgrimès que em queden per plorar. Les últimes ja. O això m'he promés a mi mateixa. 

Perquè al final, per poder...

...només cal voler.


"...Dame un grito... Al oído..."

Temps perdut...

23 de setembre de 2015

Difícil és, arribar al mateix punt.

Em va dir un dia una persona coneguda que potser ens havíem perdut, precisament per no trobar-nos. I és que sovint dediquem molt temps a les coses importants i poc urgents. Per fer diners, per escalar posicions...possiblement per no pensar. Per mantenir els pensaments que fa que tot ho qüestionem, al marge. 

Així em trobe ara mateix, deixant de fer les coses urgents, perquè de vegades cal deixar per a demà el que pots fer hui. I pensant si no seria millor fer tot allò que ens uneix, que ens acosta a nosaltres mateixos i deixar per uns instants de ser les persones quadriculades i planificades que el món ens obliga a ser. 

Riure a plors, caminar descalçada trepitjant la jespa, conduir fins a allà on estàs per obligar-te a eixir de casa i ballar al mig del carrer, mentre la gent ens fa bojos per no seguir els seus horaris i les seues rutines. 

Rutines que ens obliguen a portar una cuirassa que a poc a poc ens ofega i ens fa oblidar que tot el temps que no dediquem a trobar-se,

...serà temps perdut.


"...relatar el principio.... 

                                                                                                             ...no puede ser, tan complicado"

Impassible...

20 de setembre de 2015

Impassible és el vent, que bufa amb força sense tenir en compte la dignitat de la senyora que acaba d'eixir de la perruqueria.

Impassible és el temps, que deixa al descobert l'experiència, a mode d'arrugues i cabells canosos.

Impassible es l'enveja, que treu el pitjor de cada persona a través de comentaris malintencionats i actes deshonrats.

Impassible és, com un gran huracà que arranca totes les meues entranyes, qui no em posa una mà al muscle quan plore. Qui es limita a mirar com les llàgrimes cauen per les meues galtes. Qui m'ofereix silenci quan el que necessite són paraules.

Impassible és, l'esquerda que s'ha obert dins meu, per on a poc a poc filtra el teu silenci i la imatge dels teus ulls reflexats en les meues llàgrimes.

Impassible és la veritat, que cau com un pes mort a sobre dels meus muscles. Veritat que només el meu passat i jo coneixem. Veritat que marca la línia que no s'ha de creuar.

Perquè una vegada s'ha creuat, no és possible descreuar-la.

Tarde...

13 de septiembre de 2015

Hoy te echaría en cara todo lo que pudo ser y no fue.  Hoy sería de esas que te odia, por quererme a tu manera, y no a la mía. Hoy te pediría explicaciones sobre todo aquello que dejaste pasar o todo aquello que hiciste demasiado rápido.

Hoy es el día en que te haría saber, y seguramente con muy malas palabras, todo lo que perdiste por no estar donde tenías que estar. Por dar por ganada una batalla que ni siquiera jugaste. Por llegar tarde.

Y luego me metería en la cama para taparme hasta las orejas y esperar que llegara mañana.

Porque hoy ya... Tarde es. 

Y tarde será.


"...a los peces de ciudad..que mordieron el anzuelo...que bucean a ras del suelo...que no merecen nadar..."

Como un dolor de muelas...

9 de setembre de 2015

"...Como si llegaran... A buen puerto mis ansias..."

Va haver un dia en què vas descobrir que potser aquell moment no era el moment. Una veritat que cau com una llosa a les esquenes d'algú que ja porta massa pes. Llavors els genolls perden força i les cames esdevenen molls que tard o d'hora havien de cedir.

"...Como si la arena cantara en el desierto... Los cantos de sirena del mar muerto..."

Així et veus caminant, sense rumb ni destí, envaït per la impotència de qui busca i no troba, de qui camina i es perd, de qui respira i s'ofega. Entre camins i dreceres et perds sense veure més enllà de la pròxima petjada que faràs, mentre el món sembla que segueix girant sense demanar-te permís. 

I així passen els dies, esperant quelcom que no arriba, perdent-te el pas dels dies, però convençut que demà serà millor que hui i hui serà millor que ahir. Esperant alleujar el dolor que ningú no pot alleujar, perquè no es pot ajudar a ningú que no es deixa ajudar.

"...Como un dolor de muelas... 

                                                                                                                                        ...Aliviado"

Feliç any nou...

31 d'agost de 2015

Una estranya sensació s'apodera de mi cada víspera de l'1 de setembre. Perquè al carrers tallats i la metxa a punt per a les festes es suma la incertesa del nou curs que comença. Moltes vegades he dit que per als i les mestres l'any nou no comença l'1 de gener, sinó l'1 de setembre. I així ens veiem cada 31 d'agost, fent balanç de l'any que s'acaba i projectant els propòsits del nou any que comença.

Jo personalment tinc els meus rituals. Faig neteja del pis, plene la nevera, pose el "cobertor" al llit, (costum que crec que he heratat de quan la mare posava els "cobertors" nets als nostres llits perquè arribaven festes). Any rere any trec punta als meus llapis, prove que els meus bolígrafs escriuen tots, prepare la meua agenda escolar doblant el primer full de setembre, revise que tinc una ampolla d'aigua per portar al dia següent i que el meu despertador té les piles funcionant i la maneta de l'alarma a l'hora que cal.

A les manies purament físiques acompanya el balanç de l'any que acaba. Un any desastrós en quasi tots els sentits, però que ha servit per fer neteja, com cada transició que passem. I jo, que sembla que visc empalmant transicions, em veig a mi mateixa vencent la batalla que més m'ha costat guanyar des de fa 6 anys.

Perquè saber què es vol és important.

Decidir el que no, també. 

Feliç any nou a tots/es els i les mestres.

Qüestions...

29 d'agost de 2015

Primera qüestió (afirmació): el currículum, quin mal invent. Per a les relacions personals, dic. 

Jo he decidit que vaig a inventar-me una nova vida. Un nom diferent, una altra professió i un passat que res tinga a vore amb el meu. Eva, lesbiana i veterinària. Així i tot, segur que vindrà el gallito de turno a dir que sóc lesbiana perquè no he provat una bona tranca. D'eixos sempre n'hi ha.

Segona qüestió (esta sí): quin problema teniu els homes amb el currículum? 

Un dia, un tio em va "suggerir" que deixara d'estudiar (els meus segons estudis), perquè no li agradaven les dones intel·ligents. No em consideraré jo una "lumbreras", però, quina classe d'inseguretat teniu pel fet que una dona tinga estudis, feina i independència econòmica? En quina classe de caverna vos heu criat? Després teniu el twitter ple de reivindicacions feministes, a favor de l'avortament, el dret de les dones a decidir sobre el seu cos i per la igualtat salarial en l'empresa privada. Això sí, de portes cap a fora. En l'àmbit privat, la dona millor ben inculta i domesticada. No siga cosa que pense per ella mateixa i decidisca que no som suficients per a ella.

Tercera qüestió (afirmació, novament): dir que no. També és una opció per a les dones.

Durant anys i anys ens han fet creure que som la metitat d'algú. Doncs vos diré una cosa: no som la meitat de res. No estem esperant que ens rescaten, per moltes males experiències que hagem pogut tenir anteriorment. I ja poden venir amb cavall i escut, que dir que no, també és una opció. 

No per venir a salvar-nos significa que voldrem ser salvades.




Cochinilla...

27 d'agost de 2015

Algunas especies de cochinilla tienen la capacidad de enrollarse sobre sí mismas, formando una bola cuando se sienten amenazadas, o si su espacio es muy pequeño. Su exoesqueleto presenta una forma de acordeón que les facilita este enrollamiento. Suelen hallarse en lugares oscuros y húmedos debido a que necesitan estar en contacto con una superfície húmeda para poder respirar.

(Wikipedia)

Me falta una verdad...

26 d'agost de 2015

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."

No hi ha més sord que qui no vol escoltar. I entre tu i jo, com deia Kiko Veneno, "un muro de metacrilato", a través el qual ens veiem i no ens escoltem. I així passe els dies, preguntant-me si algun dia existirà un esquerda per on filtrarà la nostra veu. 

Mire el sostre, conte les deu bigues. Em pose panxa en avall i escric una frase més. Respire i torne a contar les bigues.

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."

La soledat és confusa, va i ve per les nostres vides, portant i enduent-se gent sense saber si algun dia ens tornarem a trobar. I ací, entre biga i biga, pense (potser per cinquena vegada ja) que no es pot compatir la vida amb ningú que no la vol compartir.

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."



Creppes i nutella...

25 d'agost de 2015

Dormia plàcidament, mig despullada i mig tapada. Abraçava el coixí que fa deu minuts havies deixat lliure per començar el teu dia. Li agradava abraçar el teu coixí perquè acabava impregnat del teu olor. Olor que a poc a poc va anar mesclant-se amb els creppes que preparaves a la cuina, abans d'anar a la feina. Perquè tingues un dia dolç, li vas dir a l'orella abans d'anar-te'n. 

A les nou hores tornaves, amb el cap unflat dels clients i la boca plena de paraules negres conseqüència d'un dia llarg. I ella et mirava amb les celles alçades, preguntant-se el temps que tardaries en agafar-la en braços i portar-la al llit. Per oblidar el dia, tal volta. Cada matí cuinaves creppes, cada matí desitjaves un dia dolç, i cada nit ella desitjava que et menjares l'últim creppe que havia quedat damunt del seu melic. 

Els detalls més subtils poden determinar-ho tot. I allà, en el mateix llit que l'estimaves i no l'estimaves, reposa el dubte de si es poden tenir creppes cada matí, i nutella al seu melic, cada nit.


"...por el bulevar de los sueños rotos... 

                                                                                                       ...moja una lágrima antiguas fotos..."

Distàncies...

24 d'agost de 2015

Bastava que reposares la mà a la meua cama. Potser que feres moure el dit índex amunt i avall des del meu genoll al meu maluc. Després, podries abraçar-me des de darrere, per murmurar-me a cau d'orella que tot aniria bé.

En lloc d'això vam decidir posar un mar de distància entre els dos. I és que sovint la distància més curta entre dos punts no és la línia recta.

De vegades les distàncies més curtes són les més difícils de transitar.


Lleixiu i llima...

11 d'agost de 2015

O tu o jo, em deies, apostant les meus forces a l'últim pols que disputaríem. I així és com em vaig prometre que la meua dignitat (i la meua salut) estarien per damunt de qualsevol pols que a partir d'aquell moment ens jugaríem. Vas tancar la porta, per tornar als deu minuts i exigir respostes. El que no sabies era que jo ja havia canviat el forrellat. Perquè com et vaig dir, allò no era forma d'estimar.

Els dejà-vu són una traïció. Perquè ara, a dia de hui, no sé distingir entre una excusa i una conseqüència. I cada vegada que una porta es tanca em pregunte si no serà la meua vida un dubte constant, que m'evita estimar sense condicions. 

Imagine que és difícil estimar-se sense condicions. Perquè no som més que la conseqüència de les nostres experiències anteriors. I jo, a cada pas que fem, em veig allà en aquell corredor amb olor a lleixiu i llima, intentant esbrinar on està la línia que separa l'estima de la dignitat.



Ser i estar...

28 de juliol de 2015

Tot és qüestió de ser. Tot és qüestió d'estar. I la perfecció naix de la necessària combinació de ser (el que un és) i estar (on s'ha d'estar).

Conseqüència d'una mala decisió i de la por a errar per segona vegada, les decisions van estar encaixades a dins meu, esperant ser preses. Així, durant una temporada massa larga, el purgatori ha sigut el meu espai vital. Perquè, qui no decideix, no s'equivoca, i qui no s'equivoca no s'ha de sentir culpable de res. Al final resulta que si no prenem les decisions, les decisions ens prenen a nosaltres. I el final acaba sent el mateix. O pitjor. 

Fraguant una nova vida que, possiblement, encara em ve gran, em veig davant un futur en blanc. Un futur ple de decisions que a poc a poc hauran d'anar eixint d'aquella caixa, que val a dir, ja es queda xicoteta. Perquè és fàcil saber qui s'és. Però és difícil estar, en el lloc i el moment oportú. I jo sé qui sóc, però encara estic esbrinant si estic al lloc on he d'estar. 

I així em veig, intentant trobar la línia de separació entre on estic i on voldria estar,

...entre el que tinc, 

i el que vull.



"...cenizas en el aire esparciéndose..."


Necessitar...

7 de juliol de 2015


Estimar-se la quantitat suficient com per no necessitar a ningú és tot allò que una persona hauria de buscar en la vida. Jo la primera. El temps m'observa passar per la vida com si sabés anar, com si ho tinguera tot aprés. Com si la soledat anigués amb tots menys amb mi. Soles naixem, i soles morim. I davant eixa veritat innegable només ens cal estimar-se, gaudir-se, voler-se...

Així em veig, entre la muntanya i la mar, caminant per terres desconegudes, intransitables de vegades, però amb la fermesa suficient com per saber on està el principi i el final. On està la línia que un dia vaig creuar i que vaig haver de descreuar. 

Deixar de necessitar-nos, per començar a estimar-nos.

I jo hui, he decidit deixar de necessitar.


"...guarda los suspiros de corazones rotos...

                                                                  ...y todas las miradas de los hombres que se sienten solos..."

Descartar...

24 de juny de 2015

Tard és i tard serà ja. I no hi haurà temps ni per dir-se adéu. 

Trist és adonar-se'n de tot quan els crits es converteixen en silenci. 

Silenci que pesa com una llosa i que, lamentablement, parla més del que calla. 

Absències que es fan presents. Presències que són absents.

Quan no es té clar el que es busca en la vida però es té la sort de saber el que no es vol, resulta fàcil descartar.

Absència. 

Silencis. 

Tardança.


Ningú...

22 de juny de 2015

Sona el telèfon, i entre la foscor, la confusió de les cinc de la matinada i la ressaca que encara li dura només encerta a llençar-lo a terra. Ara ja no tornarà a sonar. 

Intenta alçar-se per beure aigua, o ginebra, el que tinga més prop. S'aixeca amb cura, perquè el cap encara li fa voltes, i els seus peus van deixant-se caure entre roba bruta, el telèfon trencat i les restes de menjar que va deixar anit per terra. Fa l'últim glop a la botella de licor que ha trobat, entre el pintallavis i un got mig trencat.

Obri l'aixeta de la dutxa i es deixa caure dins, sense preocupar-li massa la gelor de l'aigua. Es desperta a poc a poc, mentre deixa que l'aigua li esborre les últimes restes de maquillatge d'anit. Va aclarint-se el sabó a mesura que ho fan les idees. Encara no arriba a comprendre com ha arribat fins allà. Encara busca un perquè. Encara busca un culpable. Encara intenta esbrinar si són les circumstàncies les què l'han portat fins allà, o si hagués arribat igual, malgrat les circumstàncies.

I entre la foscor que acompanya la soledat i l'olor a cigarret que encara impregna la casa, surt de la dutxa i camina fins la cuina, deixat un camí d'aigua per allà per on passa. S'encén l'últim cigarret i  obri una nova botella de whisky.

Li agradaria que un dia la mirares als ulls i arribares a veure la foscor que hi ha darrere. Perquè només els ulls delaten l'ànima, que s'amaga entre somriures forçats i salutacions fingides.

Li agradaria que un dia tirares pedres a la seua finestra, i fugir en mig de la nit. 

I entre l'última calada i el segon glop de whisky del que serà un dia com l'anterior, pensa que això no passarà.

Perquè, a dia de hui...

...ningú no mira als ulls a ningú.


Caminar...

18 de juny de 2015

I amb la dificultat de viure sense que ningú no ens haja ensenyat, vivim. Possiblement errant, segurament fugint. Però amb la garantia de que dels nostres errors alguna cosa aprendrem, i que d'allà d'on fugim tal volta un dia podrem tornar. 

De tant en tant el temps i la vida se'ns escapen en rutines odioses que ens aporten un sou i la garantia de ser persones senceres per fora, però dubtosament senceres per dins. I així em veig passant els dies com una mera espectadora d'allò que passa al meu voltant, fent una vida que sembla que no és meua.

En els moments més baixos recorde escriure. Molt. Curiosament sobre tot allò que una vol oblidar. Recorde una casa plena de post-its, notes a l'espill i missatges amagats en les sopes de lletres que acuradament em calfaves, ni massa ni poc.

Lletres i més lletres, que s'escapen per les gemmes dels meus dits. I també silencis que es mantenen en aquells que tenen clar que la distància no deixa de ser un parèntesi en la vida. Espais vitals que s'han de mantindre per poder ser un mateix. 

Perquè, lamentablement, ens van inculcar (erròniament) que per la vida s'ha d'anar de dos en dos. 

I prou farem si sabem caminar sols. 


"...and I promise you...

                                                                                                                     ...I'm doing the best I can..."


Homes del món...

6 de juny de 2015

Homes del món:

Tenir penis no vos fa mereixedors de la raó. 

He tingut la sort de nàixer en un racó del món on no he hagut de lluitar per la meua integritat física, per no ser venuda, violada o matada. Però sí en un racó del món on he de lluitar per la meua integritat moral. 

Un racó del món on sembla només tinc dos opcions: demanar disculpes per tot allò que he aconseguit pel meu propi peu (i amb el sacrifici dels meus pares) o resignar-me a que la intel·ligència, la independència i la llibertat són tres aspectes que no es poden compartir amb els homes. Perquè els intimida. 

Demane disculpes des d'aquest moment a aquells homes, es troben on es troben, que no entren en aquesta descripció que acabe de donar. Perquè cal i vull pensar que no estan tots fets de la mateixa pasta.

Però vos diré una cosa: demanar disculpes o sentir-me culpable d'haver pogut estudiar a base de que els meus pares es privaren de sopars i viatges, una feina estable a base de dos anys d'oposicions i altres estudis que m'he costejat a base d'administrar els meus estalvis, és una cosa que no va en mí. 

Homes del món:

Tenir penis no vos fa mereixedors del món.


Mai més...

4 de juny de 2015

Trobar les Ítaques, volia Ulises. Sense saber que ja estava en elles. 

I així vivim la vida,  buscant allò que ja tenim, sense saber que ho tenim. Ens perdem l'instant, pensant en allò que vindra demà.

Caldria que visquerem la vida com si anàrem a morir demà. Perquè realment, demà mateix podríem morir. Cultivar el moment, gaudir d'ara mateix, d'aquest instant en què escric en la penombra, mentre sona Ariel Rot de fons i em note la sorra de la platja entre els dits dels peus.

I besar, ballar, cantar, riure i plorar...

...sabent que no ho farem mai més.



 "...sueño con un otoño de besos y rosas..."


                                                                                            

Me gusta...

31 de mayo de 2015

Me gusta que  me interrumpas. 

Que me llames por teléfono sabiendo que duermo. 

Que me escribas un mensaje cuando sabes que leo. 

Que me llames desde la cocina sabiendo que trabajo. 

Que me pidas un beso sabiendo que acabo de comer.

Que bromees cuando estoy triste.

Me gusta que me interrumpas.

Porque el tiempo que dedicas a interrumpirme es siempre el tiempo que dedico a ser feliz.

Temps...

31 de maig de 2015

De sobra sap que caminar més lentament no significa quedar-se enrere, sinó ser prudent. Per això de vegades juga a caminar fent equilibris, ajuntant el taló amb la punta del peu, desafiant el destí, amb el risc de caure o mantenir-se en peu. A poc a poc. 

Així, va aprenent a prendre distància, a mirar amb cura la gent que corre. Perquè pensa que aquell que té pressa, d'alguna cosa va fugint. Temps, és el que es necessita. Temps, és el que sovint no tenim. I el perdem en coses urgents però poc importants. Per a ser feliços, dic.

Per això hui li agradaria perdre el temps. Eixe que no li sobra, eixe que sempre diu que no té. Obrir la porta i veure't allà, amb le mans a les butxaques, tal volta esperant des d'anit. Pensava que no eixiries mai, li diries. I acabar enfonsant els peus en l'aigua de la mar, que els espera cada diumenge i visiten poc sovint. Jugar a fer castells en la sorra, sense importar les llavadores que hauran de posar després. Deixar passar les hores menjant gelats de llima i xocolata que es fondran al sol, embrutant-se els colzes i llepar-los després.

I acabar el dia, tal volta estesos al llit, on li agafaràs els cabells per forçar una mirada sincera i prounciar allò que més espera escoltar. 

Tot anirà bé.

Saps què..?

25 de maig de 2015


Estem soles al món. I davant esta inqüestionable i irremeiable realitat pense que viure en societat no és més que un càstig que algú en un moment determinat va decidir enviar-nos, per riure's de nosaltres en la nostra cara.

No haguéssem desenvolupat el llenguatge i la comunicació oral si no visquéssem en societat, d'acord. Un mal menor. Perquè aleshores tampoc hauríem d'entendre tot l'entramat de codis socials no establerts que sovint ens suposen situacions difícils i malentesos inesperats. Si a tot açò afegim també el whatsapp..."apaga y vámonos". Big bang.

Les paraules, el tò, la intencionalitat, la ironia...es perden pel camí. Jo també. I així em veig tenint converses absurdes que no voldria tindre, perquè les coses poden ser més fàcils que un whatsapp tret de context. Les coses ja venien complicades al principi. I ara que tenim el món davant per menjar-se'l..? Què..? Ens menja ell a nosaltres..?

Jo no sé tu, però no estic disposada, perquè saps què..?

La meua vida és meua. 

I només en tinc una.

Exili...

19 de maig de 2015

De vegades és suficient un segon per canviar el camí marcat. Menys del que dura un esternut. I aleshores arriba el vendaval. La incertesa que ens provoca un plec a l'estómac, la soledat de la nit que fa que de vegades encara busquem algú a qui acostar els peus gelats, la por que acompanya el sentiment d'estar fets d'una pasta que no conjuga massa bé amb la societat en què vivim. 

He tingut la sort de seguir sempre el que la consciència m'ha dit, malgrat els cops que això ha suposat. Potser per eixa consciència que no me deixa tranquil·la ni dormint, lligada a les tiretes que segueixen els bacs que em pegue, trobe que la meua vida es va forjant a base de lliçons que em costa aprendre. Però que quan aprenc, no oblide. 

I així em veig novament, en guàrdia, com l'eriçó que treu les pues quan la brisa li acaricia la pell. No hi ha motiu, però més val prevenir que curar. Com els avis que vivien amb una maleta feta a l'armari, per si calia fugir a l'exili enmig de la nit.

Sense acomiadaments. 

Sense mirar enrere.



Etiquetes...

16 de maig de 2015

Als vint anys tot eren etiquetes: les teues amigues, els teus amics, els teus novios, els teus ex-novios, les teues ex-amigues i les teues companyes de pis. No hi havia molt més. 

Deu anys després tot és confús: les amigues de fa tres dies que són més amigues que les de fa deu anys, aquelles amistats que estan però per a events concrets, les que tenen fills i quadren horaris per treure deu minuts per una infusió ràpida... Els amics que van ser més que amics i després ja no, i tornen a ser amics, sense saber on està la línia de l'amistat. Els ex-novios que no estan, però reapareixen sense saber massa bé el propòsit. Les amistats perdudes que reapareixen  tres anys després amb disculpes que no entens. Les relacions que han quedat obertes, no definides, amb la pregunta de si deu anys després ens tornarem a trobar...

I enmig de tota la confusió, una pregunta, la respota de la qual fa més por ara que fa deu anys: Tu i jo...què som? Així, em trobe alçant els muscles i apretant els llavis, per acabar soltant, sense massa credibilitat: ja vorem, no?

Perquè deu anys després, i amb la vida capgirada des de fa tres dies, la por a definir les coses és més gran que la por a sentir-les.


"...si diez años después te vuelvo a encontrar en algún lugar...

                                                                   ...no te olvides que soy distinto de aquel...pero casi igual..."





Caldrà...

11 de maig de 2015

Hi ha paraules buides i silencis plens. I entre les unes i els altres em trobe, sense saber si callar per no ofendre o rebentar i parlar.

És difícil conviure amb mí mateixa. Són esgotadors els dies en què tot és qüestionable, que solen ser set de cada set a la setmana. De les poques coses que tinc clares és que podré ser contradictòria, però no incoherent. És possible que hui diga blanc i demà negre. Però tant si és una cosa com l'altra, actuaré en conseqüència al que haja eixit de la meua boca.

I enmig d'eixa nebulosa que és el meu món intern, em trobe davant teu, bullint-me la sang, cremant-me la roba i amb l'estómac rugint-me. Notant com la por va des de les pestanyes fins al dit xicotet dels peus. 

Però pensant que, ja que només tenim una vida...

...caldrà que la visquem.

Un dia...

7 de maig de 2015

"...De sobra sabes, que eres la primera...que no miento si juro daría por ti la vida entera...


Un dia beurem Tequila. Per recordar. I no per oblidar. I recordarem aquell viatge al País Basc, o l'enconte furtiu que vam tenir en el bany d'aquella casa de camp, quan les ànsies eran tan grans que només el nostre aroma ens feia volar. Riurem i plorarem pel que vam ser i no vam arribar a ser. Per les nits sense dormir. Per les converses eternes i sempre a mig acabar. Pels teus dits contant les pigues de la meua esquena. Per les meues mans acariciant les teues.

Ens observarem fent una vida en la qual ja  no estem. Una vida que compartirem amb altres persones. Un futur que dibuixarem per separat. Un futur en blanc, que ens espera per ser viscut.

I ens alegrarem d'estar sense tenir-nos. 

I de tenir-nos sense estar.


...y sin embargo un rato cada día...

                                                                ...te engañaría con cualquiera, te cambiaría por cualquiera".

Mai...

2 de maig de 2015

Fa temps que el meu tren de vapor no ve a buscar-me davall del balcó, no sé si perquè ja no tinc un balcó, o perquè el passat ha acabat calmant-se i adormint-se. 

Som el producte dels nostres actes. I el que som no és més que el resultat de les decisions que hem anat prenent, però també les que hem deixat de prendre. Convé no oblidar que tot allò que obviem potser formarà part de la nostra vida sempre. I aquella conversa que vam deixar per a altre moment, aquella besada espontània que no vam donar i aquella persona que vam decidir deixar passar perquè ja tindríem temps per coincidir...tal volta siguen els gestos i les decisions que han canvit el rumb de la nostra vida. 

Tot allò que no hem fet, totes aquelles paraules que hem callat, les besades que no hem donat...quedaran impreses en aquell llistat de coses pendents. Seran aquelles espinetes que acompanyen l'odiós condicional.

Hui he visitat la casa de l'àvia, sempre serà de l'àvia. He pujat a la que va ser la meua habitació, el meu temple, amb les parets ataronjades i les deu bigues al sostre que sovint encara conte compulssivament. He obert el balcó i no he vist les vies del meu tren allà baix. 

Simplement, no estaven. 

I així, sense adonar-me'n, m'he vist tancant la porta al passat. 

A un passat llunyà que ja no és nostre.

Perquè mai ho va ser. 

"...desmesuradament...

                                                                                                                            ...tot és com ha de ser..."






Recer...

27 d'abril de 2015



Començava  a tronar i, mentre tot el món al carrer buscava un recer de les gotes que començaven a caure, ella sortia al carrer, amb la caputxa posada. Les mans a les butxaques i la mirada als peus, observant les seues sabatilles de puntera blanca. Brutes. Mullades. 

De sobte es va detindre per gaudir de l'olor a humitat que deixen les tronades primaverals. Va mirar a ambdós costats i va decidir compartir i connectar d'una manera física i visceral amb la pluja que l'envoltava. 

Així, va seure a la vorada per descalçar-se i deixar reposar les seues sabatilles dins d'un toll. Va fer fora els pantalons, la caputxa, la camiseta i la roba interior. 

I allà, ballant davall la pluja va trobar ella el seu recer. 

Aquell que aconsegueix aïllar-la del món una estoneta cada dia. 

Aquell que li torna la vida que el món li furta.


Baralla...

15 d'abril de 2015

Hauré de ser sincera i dir que aquest curs m'està costant moltíssim escriure. Trobar les paraules exactes. És difícil voler escriure en un bloc com aquest moltes coses i haver de fer-ho de manera que pugues dir el que penses o sents amb la suficient elegància com per no faltar al respecte a més de dos i de tres. 

M'aconsellava una companya fa temps que  em caldria aprendre a utilitar la meua intel·ligència per jugar les meues cartes. 

I jo, que sovint no distingeix entre la sota i el rei, trobe que ha arribat l'hora de fer-li cas i treure la baralla.

Per tal que es ventile.

De moment.


"...Va com vull, 

                                                                                                                                      ...com volem"

Socialment acceptable...

12 d'abril de 2015

Sovint em pregunten si tinc la sensació d'anar a contracorrent. 

Sí, responc sempre.

"...nosotros que somos los de entonces, los que no tenemos donde, los que siempre hablamos solos..."

El que no pregunten mai és, si és dura la sensació que es té d'haver de lluitar contra tots cada dia que passa.

"..nosotros, que no formamos parte...decidimos vivir al margen...viviendo en el alambre..."

Imagine que tot és conseqüència de viure en societat. No podem fugir de la societat en la qual estem immersos, i això té molts advantages, però també grans desadvantatges. I un d'ells és el haver de seguir un camí marcat que passa per tenir una feina, una hipoteca, viure en parella, reproduir-se i morir. 

Viure i deixar viure, és una de les meues grans premisses. Fer i deixar fer. I que que no deixa, deixar-ho.

"...nosotros, que estamos siempre alerta...marcamos la diferencia, sin haceros reverencias..."

Amb eixa premissa al cap em veig dia a dia havent de treure l'espasa, no per deixar viure, sinó per tal que em deixen viure, segons el meu projecte de vida, segons els meus principis.

"...vivimos, caminamos sin aliados...
  
I així, em veig caminant a contracorrent. Seguint les meues passes i no les de la resta, però justificant cada nou pas que faig el per què i el per què no de les meues decisions, que de vegades no s'ajusten al que seria socialment acceptable.   


                                                                         ...amamos somo soñamos, amamos siempre armados..."

Vibrar...

8 d'abril de 2015
  
Si hi ha alguna cosa que es tinga clara als trenta és allò que una no vol ser en la vida, o allò que una no vol tenir. Tant fa el que volem. Sabem el que no volem. 

Jo no vull una hipoteca compartida. Per a ser exactes no vull una hipoteca. Tampoc vull compartir el postre amb la mateixa cullera. Em fa un poc de fàstic. No m'agrada utilitzar el mateix coixí, prefereix els coixins individuals. No tinc especial interés en que em pagues el sopar, perquè puc pagar-me jo la meua part. No necessite que tingam una cançó que ens defineixa, ni una pel·lícula que descriga el que tenim. 

Tal volta peque de realista, però trobe que l'amor és etern mentre dura. I de vegades dura poc.

Per això, el que vull, als trenta, és tenir-te ací al llit ara mateix, acariciant-me l'esquena. Mentre, et preguntaràs quant temps hauràs d'esperar per saber el que passa pel meu cap. 

I tot i que als trenta una sovint perd la vergonya, no gosaré dir-te el temps que fa no notava la meua pell vibrar tan lentament com ho fa.

Transició...

5 d'abril de 2015

M'agradaria un dia mirar-me a l'espill i veure'm. Trobar-me. Del tot.

Tinc trenta anys i crec que per primera vegada tinc la sensació de començar a entreveure, darrere dels meus ulls, la persona que pot haver darrere. És una sensació realment estranya aquesta de buscar-se i no trobar-se. I més estranya és la de començar a trobar en tu mateixa allò que creies no haver tingut mai. 

Resulta realment esgotador qüestionar-ho tot. A tota hora. Però no he sabut viure d'altra manera que preguntant-me a mi mateixa si el que tinc al voltant és real, si les persones que em parlen son de carn i os, o si són alguns dels fantasmes que em visiten de tant en tant. 

A la tristesa que suposa la transició  acompanya la tranquil·litat d'estar seguint allò que el cos demana i els principis guien. 

I no es pot tenir la consciència més tranquil·la quan són els principis els qui diuen el que cal fer, per molts danys col·laterals que això puga suposar.


Vies

20 de març de 2015

Les vies del tren mai no s'uneixen. 

Són paral·lelament perfectes. 

Naixen i moren al mateix punt, i mai no ensopeguen amb elles mateixa.

De vegades, però, el camí marcat exigeix creuar-se en alguna interjecció.

Paraules...

19 de març de 2015

Fa temps vaig aprendre que no he d'escriure amb la sang calenta. Per això, mentre baixa l'ebullició interna que porte, em dedique a rumiar en silenci les meues paraules. Aquelles que un dia llençaré al buit, esperant que un dia arriben al seu destí.

Si una cosa tinc clara és que no deixaré d'escriure al bloc res del que pense, opine, sent, visc o imagine, per moltes olives imaginàries que trobes als meus escrits. Per moltes exposicions orals públiques que faces sobre el que escric o deixe d'escriure. No deixaré d'escriure, perquè porte fent-ho des de fa huit anys. Perquè els meus principis no m'ho permeten.

Em deixaria matar abans que em feren callar.

I ben bé que ho saps, perquè t'ho vaig dir el primer dia que em vas conèixer, allà asegudes amb dues taules de distància entre nosaltres.

De moment em posaré el meu "chubasquero", i deixaré caure l'aigua damunt del meu cap. Però no jugues a dues bandes amb mi, perquè no tens res a fer. Deixaré passar el temps, deixaré passar la vida si cal. I tot arribarà a la punta.

I puc dir que SÍ, no tingues dubtes:

Hui estes paraules van per tu.

Sense dobles sentits. 

Decisions radicals...

15 de març de 2015

De vegades les decicions radicals són les millors. Aquelles que suposen o tot o res. Les que no tenen un terme mig. Les que no suposen una excepció en lletra xicoteta al marge. Eixes decisions que prens a la força després d'un vendaval. Decisions que no són justes per a qui suposen danys col·laterals, per a qui es queda fora pel fet de pertànyer a una categoria concreta. És el preu que s'ha de pagar.

Així, sentint que ha tingut un deja-vú, es troba enderrocant el mur de Berlín intern que un dia va construir a consciència, amb la por i el dubte de si tal volta més avant haurà de tornar-lo a alçar.

Ara entén que les decisions mai no poden ser preses en termes de o tot o res. I té la sort de veure's obligada a cumplir en les obligacions que suposen haver d'alçar-se demà i empènyer aquella porta verda que un dia tancarà a la seua esquena. 

Perquè, sigam sincers.

Si fora per ella, hui decidiria no tornar.


"...me da miedo la enormidad...

                                                                                                                     ...donde nadie oye mi voz..."