Vies

20 de març de 2015

Les vies del tren mai no s'uneixen. 

Són paral·lelament perfectes. 

Naixen i moren al mateix punt, i mai no ensopeguen amb elles mateixa.

De vegades, però, el camí marcat exigeix creuar-se en alguna interjecció.

Paraules...

19 de març de 2015

Fa temps vaig aprendre que no he d'escriure amb la sang calenta. Per això, mentre baixa l'ebullició interna que porte, em dedique a rumiar en silenci les meues paraules. Aquelles que un dia llençaré al buit, esperant que un dia arriben al seu destí.

Si una cosa tinc clara és que no deixaré d'escriure al bloc res del que pense, opine, sent, visc o imagine, per moltes olives imaginàries que trobes als meus escrits. Per moltes exposicions orals públiques que faces sobre el que escric o deixe d'escriure. No deixaré d'escriure, perquè porte fent-ho des de fa huit anys. Perquè els meus principis no m'ho permeten.

Em deixaria matar abans que em feren callar.

I ben bé que ho saps, perquè t'ho vaig dir el primer dia que em vas conèixer, allà asegudes amb dues taules de distància entre nosaltres.

De moment em posaré el meu "chubasquero", i deixaré caure l'aigua damunt del meu cap. Però no jugues a dues bandes amb mi, perquè no tens res a fer. Deixaré passar el temps, deixaré passar la vida si cal. I tot arribarà a la punta.

I puc dir que SÍ, no tingues dubtes:

Hui estes paraules van per tu.

Sense dobles sentits. 

Decisions radicals...

15 de març de 2015

De vegades les decicions radicals són les millors. Aquelles que suposen o tot o res. Les que no tenen un terme mig. Les que no suposen una excepció en lletra xicoteta al marge. Eixes decisions que prens a la força després d'un vendaval. Decisions que no són justes per a qui suposen danys col·laterals, per a qui es queda fora pel fet de pertànyer a una categoria concreta. És el preu que s'ha de pagar.

Així, sentint que ha tingut un deja-vú, es troba enderrocant el mur de Berlín intern que un dia va construir a consciència, amb la por i el dubte de si tal volta més avant haurà de tornar-lo a alçar.

Ara entén que les decisions mai no poden ser preses en termes de o tot o res. I té la sort de veure's obligada a cumplir en les obligacions que suposen haver d'alçar-se demà i empènyer aquella porta verda que un dia tancarà a la seua esquena. 

Perquè, sigam sincers.

Si fora per ella, hui decidiria no tornar.


"...me da miedo la enormidad...

                                                                                                                     ...donde nadie oye mi voz..."



Vocacions..

13 de març de 2015

Em pensava que era l'única persona del món que tenia dubtes sobre si està feta per treballar dins d'este sistema educatiu que tenim. Qui m'escolte (o llegeixa) és possible que es tire les mans al cap quan diga que el dia que vaig aprovar les oposicions vaig sentir una alegria un poc forçada, seguida per una crisi existencial de qui pensa que ha arribat massa pronte allà on tenia previst. Tenia 24 anys. Renunciar a la plaça va ser el primer que vaig pensar, amb la possiblitat de ser desheretada, tot s'ha de dir. No ho vaig fer, clar està.

Estos dies, però, he tingut la sort de veure'm envoltada en diverses converses en les quals he descobert que la vocació no té res a veure amb el sistema al qual pertanyem. Vocacions que s'amaguen darrere de burocràcies sense sentit, jerarquies absurdes i escoles que semblen més presons que llocs on s'ensenya, s'aprén i es conviu. 

Escoles on l'aparença cobra una importància vital. Que tot estiga en ordre quan ens visita l'inspector: els vidres nets, els xiquets pentinats, que les plantes del pati tinguen flor i que els suros del corredor estiguen ben decorats. Evitar que els pares vegen que els xiquets corren a fer la filera, com si els pares no saberen que els seus fills són xiquets, que corren, s'embruten, s'estimen i es barallen amb els amics al 50%.

Tinc el consol de no ser l'única que, de tant en tant, se sent estranya entre les quatre parets de la meua aula quan no hi ha alumnes. Mentre hi ha xiquets tot està bé. Quan els xiquets no estan, els adults, la burocràcia, les jerarquies i la conselleria en general, embruten l'escola.

Tinc el consol de poder parlar açò amb algunes persones i sentir que m'entenen. Perquè fins ara semblava que no em podia queixar, perquè "tens una plaça i un sou estable, què més vols?". 

Tinc eixe consol. Però no és prou. 

I espere sincerament poder algun dia prendre mà directa per canviar esta escola que ofega vocacions en lloc d'alimentar-les.