Vocacions..

13 de març de 2015

Em pensava que era l'única persona del món que tenia dubtes sobre si està feta per treballar dins d'este sistema educatiu que tenim. Qui m'escolte (o llegeixa) és possible que es tire les mans al cap quan diga que el dia que vaig aprovar les oposicions vaig sentir una alegria un poc forçada, seguida per una crisi existencial de qui pensa que ha arribat massa pronte allà on tenia previst. Tenia 24 anys. Renunciar a la plaça va ser el primer que vaig pensar, amb la possiblitat de ser desheretada, tot s'ha de dir. No ho vaig fer, clar està.

Estos dies, però, he tingut la sort de veure'm envoltada en diverses converses en les quals he descobert que la vocació no té res a veure amb el sistema al qual pertanyem. Vocacions que s'amaguen darrere de burocràcies sense sentit, jerarquies absurdes i escoles que semblen més presons que llocs on s'ensenya, s'aprén i es conviu. 

Escoles on l'aparença cobra una importància vital. Que tot estiga en ordre quan ens visita l'inspector: els vidres nets, els xiquets pentinats, que les plantes del pati tinguen flor i que els suros del corredor estiguen ben decorats. Evitar que els pares vegen que els xiquets corren a fer la filera, com si els pares no saberen que els seus fills són xiquets, que corren, s'embruten, s'estimen i es barallen amb els amics al 50%.

Tinc el consol de no ser l'única que, de tant en tant, se sent estranya entre les quatre parets de la meua aula quan no hi ha alumnes. Mentre hi ha xiquets tot està bé. Quan els xiquets no estan, els adults, la burocràcia, les jerarquies i la conselleria en general, embruten l'escola.

Tinc el consol de poder parlar açò amb algunes persones i sentir que m'entenen. Perquè fins ara semblava que no em podia queixar, perquè "tens una plaça i un sou estable, què més vols?". 

Tinc eixe consol. Però no és prou. 

I espere sincerament poder algun dia prendre mà directa per canviar esta escola que ofega vocacions en lloc d'alimentar-les.

No hay comentarios: