Socialment acceptable...

12 d'abril de 2015

Sovint em pregunten si tinc la sensació d'anar a contracorrent. 

Sí, responc sempre.

"...nosotros que somos los de entonces, los que no tenemos donde, los que siempre hablamos solos..."

El que no pregunten mai és, si és dura la sensació que es té d'haver de lluitar contra tots cada dia que passa.

"..nosotros, que no formamos parte...decidimos vivir al margen...viviendo en el alambre..."

Imagine que tot és conseqüència de viure en societat. No podem fugir de la societat en la qual estem immersos, i això té molts advantages, però també grans desadvantatges. I un d'ells és el haver de seguir un camí marcat que passa per tenir una feina, una hipoteca, viure en parella, reproduir-se i morir. 

Viure i deixar viure, és una de les meues grans premisses. Fer i deixar fer. I que que no deixa, deixar-ho.

"...nosotros, que estamos siempre alerta...marcamos la diferencia, sin haceros reverencias..."

Amb eixa premissa al cap em veig dia a dia havent de treure l'espasa, no per deixar viure, sinó per tal que em deixen viure, segons el meu projecte de vida, segons els meus principis.

"...vivimos, caminamos sin aliados...
  
I així, em veig caminant a contracorrent. Seguint les meues passes i no les de la resta, però justificant cada nou pas que faig el per què i el per què no de les meues decisions, que de vegades no s'ajusten al que seria socialment acceptable.   


                                                                         ...amamos somo soñamos, amamos siempre armados..."

No hay comentarios: