Me gusta...

31 de mayo de 2015

Me gusta que  me interrumpas. 

Que me llames por teléfono sabiendo que duermo. 

Que me escribas un mensaje cuando sabes que leo. 

Que me llames desde la cocina sabiendo que trabajo. 

Que me pidas un beso sabiendo que acabo de comer.

Que bromees cuando estoy triste.

Me gusta que me interrumpas.

Porque el tiempo que dedicas a interrumpirme es siempre el tiempo que dedico a ser feliz.

Temps...

31 de maig de 2015

De sobra sap que caminar més lentament no significa quedar-se enrere, sinó ser prudent. Per això de vegades juga a caminar fent equilibris, ajuntant el taló amb la punta del peu, desafiant el destí, amb el risc de caure o mantenir-se en peu. A poc a poc. 

Així, va aprenent a prendre distància, a mirar amb cura la gent que corre. Perquè pensa que aquell que té pressa, d'alguna cosa va fugint. Temps, és el que es necessita. Temps, és el que sovint no tenim. I el perdem en coses urgents però poc importants. Per a ser feliços, dic.

Per això hui li agradaria perdre el temps. Eixe que no li sobra, eixe que sempre diu que no té. Obrir la porta i veure't allà, amb le mans a les butxaques, tal volta esperant des d'anit. Pensava que no eixiries mai, li diries. I acabar enfonsant els peus en l'aigua de la mar, que els espera cada diumenge i visiten poc sovint. Jugar a fer castells en la sorra, sense importar les llavadores que hauran de posar després. Deixar passar les hores menjant gelats de llima i xocolata que es fondran al sol, embrutant-se els colzes i llepar-los després.

I acabar el dia, tal volta estesos al llit, on li agafaràs els cabells per forçar una mirada sincera i prounciar allò que més espera escoltar. 

Tot anirà bé.

Saps què..?

25 de maig de 2015


Estem soles al món. I davant esta inqüestionable i irremeiable realitat pense que viure en societat no és més que un càstig que algú en un moment determinat va decidir enviar-nos, per riure's de nosaltres en la nostra cara.

No haguéssem desenvolupat el llenguatge i la comunicació oral si no visquéssem en societat, d'acord. Un mal menor. Perquè aleshores tampoc hauríem d'entendre tot l'entramat de codis socials no establerts que sovint ens suposen situacions difícils i malentesos inesperats. Si a tot açò afegim també el whatsapp..."apaga y vámonos". Big bang.

Les paraules, el tò, la intencionalitat, la ironia...es perden pel camí. Jo també. I així em veig tenint converses absurdes que no voldria tindre, perquè les coses poden ser més fàcils que un whatsapp tret de context. Les coses ja venien complicades al principi. I ara que tenim el món davant per menjar-se'l..? Què..? Ens menja ell a nosaltres..?

Jo no sé tu, però no estic disposada, perquè saps què..?

La meua vida és meua. 

I només en tinc una.

Exili...

19 de maig de 2015

De vegades és suficient un segon per canviar el camí marcat. Menys del que dura un esternut. I aleshores arriba el vendaval. La incertesa que ens provoca un plec a l'estómac, la soledat de la nit que fa que de vegades encara busquem algú a qui acostar els peus gelats, la por que acompanya el sentiment d'estar fets d'una pasta que no conjuga massa bé amb la societat en què vivim. 

He tingut la sort de seguir sempre el que la consciència m'ha dit, malgrat els cops que això ha suposat. Potser per eixa consciència que no me deixa tranquil·la ni dormint, lligada a les tiretes que segueixen els bacs que em pegue, trobe que la meua vida es va forjant a base de lliçons que em costa aprendre. Però que quan aprenc, no oblide. 

I així em veig novament, en guàrdia, com l'eriçó que treu les pues quan la brisa li acaricia la pell. No hi ha motiu, però més val prevenir que curar. Com els avis que vivien amb una maleta feta a l'armari, per si calia fugir a l'exili enmig de la nit.

Sense acomiadaments. 

Sense mirar enrere.



Etiquetes...

16 de maig de 2015

Als vint anys tot eren etiquetes: les teues amigues, els teus amics, els teus novios, els teus ex-novios, les teues ex-amigues i les teues companyes de pis. No hi havia molt més. 

Deu anys després tot és confús: les amigues de fa tres dies que són més amigues que les de fa deu anys, aquelles amistats que estan però per a events concrets, les que tenen fills i quadren horaris per treure deu minuts per una infusió ràpida... Els amics que van ser més que amics i després ja no, i tornen a ser amics, sense saber on està la línia de l'amistat. Els ex-novios que no estan, però reapareixen sense saber massa bé el propòsit. Les amistats perdudes que reapareixen  tres anys després amb disculpes que no entens. Les relacions que han quedat obertes, no definides, amb la pregunta de si deu anys després ens tornarem a trobar...

I enmig de tota la confusió, una pregunta, la respota de la qual fa més por ara que fa deu anys: Tu i jo...què som? Així, em trobe alçant els muscles i apretant els llavis, per acabar soltant, sense massa credibilitat: ja vorem, no?

Perquè deu anys després, i amb la vida capgirada des de fa tres dies, la por a definir les coses és més gran que la por a sentir-les.


"...si diez años después te vuelvo a encontrar en algún lugar...

                                                                   ...no te olvides que soy distinto de aquel...pero casi igual..."





Caldrà...

11 de maig de 2015

Hi ha paraules buides i silencis plens. I entre les unes i els altres em trobe, sense saber si callar per no ofendre o rebentar i parlar.

És difícil conviure amb mí mateixa. Són esgotadors els dies en què tot és qüestionable, que solen ser set de cada set a la setmana. De les poques coses que tinc clares és que podré ser contradictòria, però no incoherent. És possible que hui diga blanc i demà negre. Però tant si és una cosa com l'altra, actuaré en conseqüència al que haja eixit de la meua boca.

I enmig d'eixa nebulosa que és el meu món intern, em trobe davant teu, bullint-me la sang, cremant-me la roba i amb l'estómac rugint-me. Notant com la por va des de les pestanyes fins al dit xicotet dels peus. 

Però pensant que, ja que només tenim una vida...

...caldrà que la visquem.

Un dia...

7 de maig de 2015

"...De sobra sabes, que eres la primera...que no miento si juro daría por ti la vida entera...


Un dia beurem Tequila. Per recordar. I no per oblidar. I recordarem aquell viatge al País Basc, o l'enconte furtiu que vam tenir en el bany d'aquella casa de camp, quan les ànsies eran tan grans que només el nostre aroma ens feia volar. Riurem i plorarem pel que vam ser i no vam arribar a ser. Per les nits sense dormir. Per les converses eternes i sempre a mig acabar. Pels teus dits contant les pigues de la meua esquena. Per les meues mans acariciant les teues.

Ens observarem fent una vida en la qual ja  no estem. Una vida que compartirem amb altres persones. Un futur que dibuixarem per separat. Un futur en blanc, que ens espera per ser viscut.

I ens alegrarem d'estar sense tenir-nos. 

I de tenir-nos sense estar.


...y sin embargo un rato cada día...

                                                                ...te engañaría con cualquiera, te cambiaría por cualquiera".

Mai...

2 de maig de 2015

Fa temps que el meu tren de vapor no ve a buscar-me davall del balcó, no sé si perquè ja no tinc un balcó, o perquè el passat ha acabat calmant-se i adormint-se. 

Som el producte dels nostres actes. I el que som no és més que el resultat de les decisions que hem anat prenent, però també les que hem deixat de prendre. Convé no oblidar que tot allò que obviem potser formarà part de la nostra vida sempre. I aquella conversa que vam deixar per a altre moment, aquella besada espontània que no vam donar i aquella persona que vam decidir deixar passar perquè ja tindríem temps per coincidir...tal volta siguen els gestos i les decisions que han canvit el rumb de la nostra vida. 

Tot allò que no hem fet, totes aquelles paraules que hem callat, les besades que no hem donat...quedaran impreses en aquell llistat de coses pendents. Seran aquelles espinetes que acompanyen l'odiós condicional.

Hui he visitat la casa de l'àvia, sempre serà de l'àvia. He pujat a la que va ser la meua habitació, el meu temple, amb les parets ataronjades i les deu bigues al sostre que sovint encara conte compulssivament. He obert el balcó i no he vist les vies del meu tren allà baix. 

Simplement, no estaven. 

I així, sense adonar-me'n, m'he vist tancant la porta al passat. 

A un passat llunyà que ja no és nostre.

Perquè mai ho va ser. 

"...desmesuradament...

                                                                                                                            ...tot és com ha de ser..."