Exili...

19 de maig de 2015

De vegades és suficient un segon per canviar el camí marcat. Menys del que dura un esternut. I aleshores arriba el vendaval. La incertesa que ens provoca un plec a l'estómac, la soledat de la nit que fa que de vegades encara busquem algú a qui acostar els peus gelats, la por que acompanya el sentiment d'estar fets d'una pasta que no conjuga massa bé amb la societat en què vivim. 

He tingut la sort de seguir sempre el que la consciència m'ha dit, malgrat els cops que això ha suposat. Potser per eixa consciència que no me deixa tranquil·la ni dormint, lligada a les tiretes que segueixen els bacs que em pegue, trobe que la meua vida es va forjant a base de lliçons que em costa aprendre. Però que quan aprenc, no oblide. 

I així em veig novament, en guàrdia, com l'eriçó que treu les pues quan la brisa li acaricia la pell. No hi ha motiu, però més val prevenir que curar. Com els avis que vivien amb una maleta feta a l'armari, per si calia fugir a l'exili enmig de la nit.

Sense acomiadaments. 

Sense mirar enrere.



1 comentario:

pons007 dijo...

Efectivament millor ser previsor, perquè llavors lamentar-se no serveix de res