Mai...

2 de maig de 2015

Fa temps que el meu tren de vapor no ve a buscar-me davall del balcó, no sé si perquè ja no tinc un balcó, o perquè el passat ha acabat calmant-se i adormint-se. 

Som el producte dels nostres actes. I el que som no és més que el resultat de les decisions que hem anat prenent, però també les que hem deixat de prendre. Convé no oblidar que tot allò que obviem potser formarà part de la nostra vida sempre. I aquella conversa que vam deixar per a altre moment, aquella besada espontània que no vam donar i aquella persona que vam decidir deixar passar perquè ja tindríem temps per coincidir...tal volta siguen els gestos i les decisions que han canvit el rumb de la nostra vida. 

Tot allò que no hem fet, totes aquelles paraules que hem callat, les besades que no hem donat...quedaran impreses en aquell llistat de coses pendents. Seran aquelles espinetes que acompanyen l'odiós condicional.

Hui he visitat la casa de l'àvia, sempre serà de l'àvia. He pujat a la que va ser la meua habitació, el meu temple, amb les parets ataronjades i les deu bigues al sostre que sovint encara conte compulssivament. He obert el balcó i no he vist les vies del meu tren allà baix. 

Simplement, no estaven. 

I així, sense adonar-me'n, m'he vist tancant la porta al passat. 

A un passat llunyà que ja no és nostre.

Perquè mai ho va ser. 

"...desmesuradament...

                                                                                                                            ...tot és com ha de ser..."






1 comentario:

pons007 dijo...

sempre hi haurà més coses que no fem que no pas que fem