Descartar...

24 de juny de 2015

Tard és i tard serà ja. I no hi haurà temps ni per dir-se adéu. 

Trist és adonar-se'n de tot quan els crits es converteixen en silenci. 

Silenci que pesa com una llosa i que, lamentablement, parla més del que calla. 

Absències que es fan presents. Presències que són absents.

Quan no es té clar el que es busca en la vida però es té la sort de saber el que no es vol, resulta fàcil descartar.

Absència. 

Silencis. 

Tardança.


Ningú...

22 de juny de 2015

Sona el telèfon, i entre la foscor, la confusió de les cinc de la matinada i la ressaca que encara li dura només encerta a llençar-lo a terra. Ara ja no tornarà a sonar. 

Intenta alçar-se per beure aigua, o ginebra, el que tinga més prop. S'aixeca amb cura, perquè el cap encara li fa voltes, i els seus peus van deixant-se caure entre roba bruta, el telèfon trencat i les restes de menjar que va deixar anit per terra. Fa l'últim glop a la botella de licor que ha trobat, entre el pintallavis i un got mig trencat.

Obri l'aixeta de la dutxa i es deixa caure dins, sense preocupar-li massa la gelor de l'aigua. Es desperta a poc a poc, mentre deixa que l'aigua li esborre les últimes restes de maquillatge d'anit. Va aclarint-se el sabó a mesura que ho fan les idees. Encara no arriba a comprendre com ha arribat fins allà. Encara busca un perquè. Encara busca un culpable. Encara intenta esbrinar si són les circumstàncies les què l'han portat fins allà, o si hagués arribat igual, malgrat les circumstàncies.

I entre la foscor que acompanya la soledat i l'olor a cigarret que encara impregna la casa, surt de la dutxa i camina fins la cuina, deixat un camí d'aigua per allà per on passa. S'encén l'últim cigarret i  obri una nova botella de whisky.

Li agradaria que un dia la mirares als ulls i arribares a veure la foscor que hi ha darrere. Perquè només els ulls delaten l'ànima, que s'amaga entre somriures forçats i salutacions fingides.

Li agradaria que un dia tirares pedres a la seua finestra, i fugir en mig de la nit. 

I entre l'última calada i el segon glop de whisky del que serà un dia com l'anterior, pensa que això no passarà.

Perquè, a dia de hui...

...ningú no mira als ulls a ningú.


Caminar...

18 de juny de 2015

I amb la dificultat de viure sense que ningú no ens haja ensenyat, vivim. Possiblement errant, segurament fugint. Però amb la garantia de que dels nostres errors alguna cosa aprendrem, i que d'allà d'on fugim tal volta un dia podrem tornar. 

De tant en tant el temps i la vida se'ns escapen en rutines odioses que ens aporten un sou i la garantia de ser persones senceres per fora, però dubtosament senceres per dins. I així em veig passant els dies com una mera espectadora d'allò que passa al meu voltant, fent una vida que sembla que no és meua.

En els moments més baixos recorde escriure. Molt. Curiosament sobre tot allò que una vol oblidar. Recorde una casa plena de post-its, notes a l'espill i missatges amagats en les sopes de lletres que acuradament em calfaves, ni massa ni poc.

Lletres i més lletres, que s'escapen per les gemmes dels meus dits. I també silencis que es mantenen en aquells que tenen clar que la distància no deixa de ser un parèntesi en la vida. Espais vitals que s'han de mantindre per poder ser un mateix. 

Perquè, lamentablement, ens van inculcar (erròniament) que per la vida s'ha d'anar de dos en dos. 

I prou farem si sabem caminar sols. 


"...and I promise you...

                                                                                                                     ...I'm doing the best I can..."


Homes del món...

6 de juny de 2015

Homes del món:

Tenir penis no vos fa mereixedors de la raó. 

He tingut la sort de nàixer en un racó del món on no he hagut de lluitar per la meua integritat física, per no ser venuda, violada o matada. Però sí en un racó del món on he de lluitar per la meua integritat moral. 

Un racó del món on sembla només tinc dos opcions: demanar disculpes per tot allò que he aconseguit pel meu propi peu (i amb el sacrifici dels meus pares) o resignar-me a que la intel·ligència, la independència i la llibertat són tres aspectes que no es poden compartir amb els homes. Perquè els intimida. 

Demane disculpes des d'aquest moment a aquells homes, es troben on es troben, que no entren en aquesta descripció que acabe de donar. Perquè cal i vull pensar que no estan tots fets de la mateixa pasta.

Però vos diré una cosa: demanar disculpes o sentir-me culpable d'haver pogut estudiar a base de que els meus pares es privaren de sopars i viatges, una feina estable a base de dos anys d'oposicions i altres estudis que m'he costejat a base d'administrar els meus estalvis, és una cosa que no va en mí. 

Homes del món:

Tenir penis no vos fa mereixedors del món.


Mai més...

4 de juny de 2015

Trobar les Ítaques, volia Ulises. Sense saber que ja estava en elles. 

I així vivim la vida,  buscant allò que ja tenim, sense saber que ho tenim. Ens perdem l'instant, pensant en allò que vindra demà.

Caldria que visquerem la vida com si anàrem a morir demà. Perquè realment, demà mateix podríem morir. Cultivar el moment, gaudir d'ara mateix, d'aquest instant en què escric en la penombra, mentre sona Ariel Rot de fons i em note la sorra de la platja entre els dits dels peus.

I besar, ballar, cantar, riure i plorar...

...sabent que no ho farem mai més.



 "...sueño con un otoño de besos y rosas..."