Caminar...

18 de juny de 2015

I amb la dificultat de viure sense que ningú no ens haja ensenyat, vivim. Possiblement errant, segurament fugint. Però amb la garantia de que dels nostres errors alguna cosa aprendrem, i que d'allà d'on fugim tal volta un dia podrem tornar. 

De tant en tant el temps i la vida se'ns escapen en rutines odioses que ens aporten un sou i la garantia de ser persones senceres per fora, però dubtosament senceres per dins. I així em veig passant els dies com una mera espectadora d'allò que passa al meu voltant, fent una vida que sembla que no és meua.

En els moments més baixos recorde escriure. Molt. Curiosament sobre tot allò que una vol oblidar. Recorde una casa plena de post-its, notes a l'espill i missatges amagats en les sopes de lletres que acuradament em calfaves, ni massa ni poc.

Lletres i més lletres, que s'escapen per les gemmes dels meus dits. I també silencis que es mantenen en aquells que tenen clar que la distància no deixa de ser un parèntesi en la vida. Espais vitals que s'han de mantindre per poder ser un mateix. 

Perquè, lamentablement, ens van inculcar (erròniament) que per la vida s'ha d'anar de dos en dos. 

I prou farem si sabem caminar sols. 


"...and I promise you...

                                                                                                                     ...I'm doing the best I can..."


No hay comentarios: